Núm. 1 Primer trimestre 1996

Ser jove i ecologista
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

Es parla molt d'ecologia i arriba un moment que no és difícil fer-se un bon embolic. De fet, l'ecologia és una ciència, però, en canvi, aquest mateix mot l'emprem per designar tots els problemes que els científics asseguren que té plantejats el planeta. En tot cas, una cosa és ben certa: alguns paràmetres biològics, físics i químics del nostre planeta estan canviant i de retruc causen problemes per a la subsistència de l'espècie humana.

Des de la revolució neolítica, l'espècie humana ha fet ús intensiu dels recursos naturals i no sempre pensant en el futur. L'augment de població, especialment aquest darrer segle, així com l'impacte de les activitats antròpiques sobre la biosfera ha estat notable. Però, val dir-ho, no tots els pobles de la Terra han actuat igual, i és que la forma d'actuar té molt a veure amb el tipus de civilització que ha desenvolupat cada cultura. La cultura occidental, en la qual estem immersos nosaltres, sí que ha actuat de forma depredadora i poc conscient amb l'entorn natural. També és lògic, ja que no podem oblidar que som d'origen judeo-cristià i per tant imbuïts del missatge bíblic «creixeu i multipliqueu-vos» o que tot allò que està al nostre abast en podem disposar sense limitacions. Ara tenim l'evidència que els recursos naturals tenen límit, fins i tot la pròpia existència del planeta. D'aquí neix el principal problema ecològic. Tanmateix, potser més que d'un problema ecològic hauríem de parlar d'un problema de civilització.

Els indis transmetien a les futures generacions que «l'home que escup a la terra és damunt d'ell mateix que escup». Aquesta no és una frase buida de contingut, ben al contrari, expressa una forma molt concreta de comprendre el paper que té l'espècie humana dins la biosfera. Aquí rau el veritable quid de la qüestió: ens cal canviar el paradigma de civilització, de relació no només amb els nostres semblants sinó també al nostre entorn. Canviar aquest codi vol dir assumir una nova forma moral que sigui respectuosa amb els béns naturals que ens envolten.

El progrés i la tecnologia que hem desenvolupat fins ara no són de per si dolents sinó simplement incomplets. Per dir-ho de forma més planera quan els hem posat en marxa hem descurat alguns aspectes essencials del cicle tecnològic. En general, la nostra industrialització s'ha fet sota l'axioma que els béns naturals eren gratuïts o no eren de ningú. Quan una indústria empudega l'aire és perquè aquest no val res. Una societat amb una moral ecològica responsable, malgrat que l'aire no tingués preu de mercat, hauria assumit que és un bé comú preuat i impossible de reproduir i que per tant el seu ús no podia generar cap emissió tòxica que l'emmetzinés perillosament. De la mateixa forma que ningú s'atreveix a pensar que quan es pren un medicament no se'n coneixen els efectes secundaris i com combatre'ls, això mateix ho hauríem de pensar dels processos tecnològics respecte el medi ambient.

D'aquí doncs, la importància de no dubtar que el progrés no es pot deturar com semblen assumir alguns dels col·lectius ecològics més radicals. Ben el contrari, el progrés científic i tecnològic no és la causa dels problemes ecològics, sinó la moral de les persones. Ser ecologista no és doncs retornar a conrear la terra sense plaguicides o viure sense plàstics ni cotxes. Fins i tot en l'ús de productes elaborats amb matèries no renovables, el problema és que les malversem sense miraments. Ja sabem que prendre vi no és precisament gaire bo per les nostres neurones, però el problema no és el vi sinó les borratxeres, és a dir l'actitud humana que porta a l'excés sense mesures. Això és el que ha passat amb la civilització occidental. Hem abusat de la capacitat de regeneració de la biosfera. Per tant, ara toca rectificar la situació a la qual nosaltres mateixos ens hem aconduït.

Els homes i dones de l'anomenat Primer món hem de canviar profundament alguns costums fins ara inqüestionables. Es parla molt de solidaritat. Solidaritat vol dir prendre la batuta i renunciar en benefici de la col·lectivitat. Sens dubte és als joves a qui ens toca emprendre aquest canvi. La problemàtica ambiental és un repte que ha d'assumir la joventut. Tanmateix, aquest repte de canviar per a aconseguir un planeta més saludable no només per nosaltres sinó per tots els éssers vius que ens acompanyen, requereix coneixements importants. No hi ha canvis d'actituds, ni molt menys de moral, sense informació. La informació existeix, així com les reflexions aportades per col·lectius de científics conscienciats, però no és coneguda pel gran públic i molt menys pels joves.

Documents d'abast internacional, com és ara l'Estratègia mundial per a la conservació de la natura «Cuidem la Terra», l'Agenda 21 o el Vè Programa de Medi Ambient de la Unió Europea es poden llegir en català. La profusió de llibres d'educació ambiental no és despreciable però no sempre acaben en mans dels joves. Potser és l'hora que els educadors del temps lliure incorporin urgentment la ideologia que traspuen aquest tipus de documents a fi de fer-los digeribles per al públic juvenil. Massa sovint, encara es detecta que el medi ambient s'assimila com a sinònim de la natura silvestre dels boscos i les muntanyes.

El nostre primer medi ambient són les ciutats, i les ciutats poden canviar molt per a ser més habitables, més eficients energèticament, menys malversadores de recursos i menys productores de tòxics sòlids, líquids o gasosos. Crec que cal treballar més l'ecologia urbana, sense descuidar el coneixement de la natura. Però, massa sovint fem una fugida endavant per manca d'informació o per massa tòpics acceptats sense debat. Ens costa creure que l'artifici del progrés social i tecnològic és i ha de ser bo.

Som joves, hem heretat un món no pas precisament per entusiasmar-se, però tanmateix en el qual hem de sobreviure. No podem caure en el també tòpic que el medi ambient és un problema tecnològic, perquè, com ja hem apuntat és bàsicament d'actitud. Les actituds personals poden ser decisives, però per això han de ser responsables i, per a ser responsables, han de ser basades en la informació. No és en va que existeixi una Directiva de la Unió Europea molt important que garanteixi el dret d'accés a la informació ambiental per part de tots els ciutadans. Hem d'exercir aquest dret i pregonar la reflexió sobre les actituds ambientals. Reconec que és més fàcil fer conèixer els arbres i arbustos de l'alzinar muntanyenc que no pas fer reflexionar sobre la nostra moral ecològica quotidiana, per cert, pràcticament inexistent. Tampoc podem oblidar que un canvi de moral no és un procés ràpid i que requereix més esforços que transmetre simples coneixements. Ara bé, és un treball apassionant per qualsevol educador. Exercim d'educadors ambientals tot començant per nosaltres mateixos. Acceptem les contradiccions i superem-les. Siguem plàstics de pensament i rígids en les actituds favorables als béns col·lectius, per petites que siguin. Fem nostre el lema de «els petits canvis són poderosos». És una forma humil d'emprendre un camí llarg però que ja està dibuixat. El camí ja hi és, només hi manquen els caminants. L'ecologia és una esperança per al proper segle no com a idea política sinó com a motor per a una nova forma de fer política.