Núm. 1 Primer trimestre 1996

La república mundial
Santi Castellà, degà de la Facultat de Ciències jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili

L’existència de molts problemes a escala mundial que precisen de solucions globals (medi ambient, protecció dels drets humans, desenvolupament sostenible, etc.) i de crisis internacionals (Somàlia, ex-Iugoslàvia, Rwanda, etc.), fa que tinguem una imatge altament negativa dels qui creiem que són els principals responsables de la manca de solució efectiva de tots aquests problemes i, en especial, trobem un blanc fàcil i adequat per la nostra ràbia en l'Organització de Nacions Unides (ONU). No sempre errem la nostra punteria al enfocar les crítiques cap a l'ONU, però en massa ocasions aquestes crítiques pequen de lleugeresa i de poc fonament: podem convertir l'ONU en el boc expiatori idoni per calmar la ràbia i la impotència que sentim davant de situacions d’extrema barbàrie i injustícia, i fer oblidar la responsabilitat dels principals actors internacionals, els Estats, fent el joc a aquesta raó d’Estat que es resisteix a tota restricció de la seva sobirania i busca l’exercici ple i il·limitat de les seves competències sobre els seus habitants i sobre el seu territori.

La voluntat de limitar progressivament la sobirania de l’Estat en favor d’un tractament global de les qüestions que preocupen a la humanitat té una llarga història malgrat els avenços dèbils i vacil·lants amb els que avui ens trobem: des de l’Escola de Salamanca de teòlegs juristes, passant per les idees de fraternitat universal dels revolucionaris francesos, fins l’internacionalisme obrer i el federalisme proudhomià, l’esperantisme, el pacifisme, o les idees de Bertrand Russell sobre un govern mundial, per citar-ne solament algunes, són moltes les aportacions del pensament polític que s’han denominat com a idees internacionalistes o universalistes. Els seus èxits són encara escassos, però en absolut menyspreables, i una crítica poc fonamentada i excessivament frívola a les institucions internacionals existents i en especial a les Nacions Unides, pot ser una inestimable ajuda per a tots aquells, encara molts, encara la majoria, que pensen que temes com els drets humans, la utilització de la força armada, el medi ambient, el desenvolupament, etc. són problemes que s’han de resoldre dins de les fronteres dels Estats, sense ingerències d’aquestes institucions internacionals a les que solen identificar amb perilloses conspiracions –un cop més, "judeo-masónica-comunista" contra el "sagrat" interès de l’Estat. Per aquesta raó, en aquest cinquantè aniversari del naixement de les Nacions Unides la nostra crítica a aquesta organització, en la mesura que sigui una crítica fonamentada i que sàpiga repartir les culpes sobre les espatlles dels vertaders culpables, servirà per avançar en el complex camí cap a un món cada vegada més just, lliure i solidari.

Hauríem de remuntar-nos a la història dels temps, però per aquests assumptes sol ser molt recomanable agafar dreceres que facilitin la nostra tasca. Situem-nos doncs a 1648 quan es firma la Pau de Westfalia. És el moment que en propietat podem parlar del naixement de l’Estat modern o, més correctament, del sistema d’estats Europeus: d’un conjunt d’ens polítics independents i sobirans, sense instàncies superiors –ni imperi, ni papat– i amb plenes i il·limitades competències sobre els seus súbdits i el seu territori sense que res ni ningú pugui oposar-se a la seva voluntat sobirana. Però les seves necessitats de coexistència pacífica amb els altres Estats els portaran a autolimitar-se, a autoimposar-se normes que restringeixin l’exercici de les seves competències sobiranes en raó de l’interès i els valors comuns al conjunt d’Estats. El 26 de setembre de 1815, els sobirans d'Àustria, Prússia i Rússia, després de la derrota franc-napoleònica, creaven el Tractat de la Santa Aliança. Posteriorment, s’hi incorporarien altres Estats amb l’objectiu d’establir un ordre internacional, diferent del sorgit de la Revolució francesa i derrotat en la persona de Napoleó a Waterloo, fonamentat en els valors dinàstics i teocràtics. El compromís de donar-se ajuda mútua pel manteniment del mapa polític imposat a Europa va motivar la seva intervenció contra l’Espanya liberal de Riego i en defensa de les cadenes de Ferran VII. Aquest ordre internacional imposat després de les guerres napoleòniques es mantindrà vigent a Europa fins que la I Guerra Mundial sacsegi de nou el vell continent.

Un cop més, després d’una guerra d’àmplia repercussió, els Estats es llancen a la tasca de construcció d’un ordre mundial nou capaç de mantenir la coexistència pacífica i buscar la solució als problemes comuns que tenen plantejats. Amb la pressió de les opinions públiques i en especial dels moviments mundialistes i pacifistes als Estats Units i a Europa, i sota l’impuls dels 14 punts que el President Wilson va plantejar al Senat dels EUA, els Estats del món es llançarien a la construcció d’una organització internacional, que per primer cop tindrà vocació universal i objectius generals: la Societat de Nacions. Des de 1919 fins a 1946 la Societat de Nacions serà el primer intent, frustrat per la II Guerra Mundial, d’institucionalització de la societat internacional. Limitarà el marge d’actuació dels Estats, en especial l’ús de la força armada i establirà mecanismes per la solució pacífica de controvèrsies i, també, un sistema de seguretat col·lectiva per a la defensa del nou ordre internacional.

Hitler i Mussolini, de nou, tenyiran de tragèdia la història d’Europa, durant una llarga guerra mundial en la que l’atac a la dignitat humana en forma de genocidi arribarà a cotes insospitades. Després del triomf aliat i derrotat el feixisme, un cop més després d’una guerra, els Estats sota la pressió dels seus pobles es llancen a la tasca de construir una organització universal que es preocupi pel manteniment de la pau i la seguretat internacionals, que fomenti les relacions pacífiques entre les nacions, que dirigeixi la cooperació internacional per la solució dels problemes internacionals, i harmonitzi els esforços dels Estats per aconseguir solucions comunes. Cinquanta Estats faran néixer a San Francisco, ara fa 50 anys (el 26 de juny de 1945) una organització, les Nacions Unides, encarregada de perseguir aquests quatre objectius.

Tenint en compte aquests 50 anys són molts els encerts però també molts els errors, molts deguts als Estats, altres deguts a l’Organització, i quasi tots compartits. La incapacitat de la comunitat internacional per posar fi a les violacions sistemàtiques i massives dels drets humans, a situacions de pobresa i fam, que afecten a 2/3 parts de la humanitat, al deteriorament constant i irreversible del medi ambient, a la pervivència de règims polítics totalitaris, a l’injust repartiment de bens escassos, etc., no permet, ni de bon tros, el nostre optimisme. Sens dubte, això no funciona.

Esquematitzant al màxim el panorama actual ens trobarem amb una societat internacional escassament institucionalitzada i escassament democràtica. No existeix un legislador mundial que elabori normes jurídiques per a tots els Estats. Les normes internacionals són creades pels Estats i solament s’hi obliguen en la mesura en que expressin la seva voluntat d’acatar-les. Tampoc existeixen mecanismes per a l’aplicació efectiva d’aquestes normes pels Estats ni mecanismes per exigir la responsabilitat de qui les incompleixin. La societat internacional no s’assembla de res a un Estat, ni molt menys a un Estat democràtic: estem davant d’un grup d’Estats sobirans, que han acceptat molt poques limitacions de la seva sobirania, en una selva on la llei del més fort segueix essent la norma fonamental.

En aquest selvàtic panorama, on els Estats són equiparables als homes forts i dèbils del Leviatan de Hobbes, les Nacions Unides, i les organitzacions del seu sistema (FAO, UNESCO, UNICEF, OIT, OMS, etc.), apareixen en una barreja d’ombres i llums, en tan desolador panorama. Gens despreciable és la seva contribució a la creació de normes internacionals i a la de mecanismes per la seva aplicació efectiva, però en última instància són el què són: organitzacions creades per Estats, amb competències limitades i derivades dels Estats, i finançades pels Estats.

En tan difícil situació no és poc el que s’ha aconseguit encara que manca molt perquè sigui el mínim acceptable. El que ha passat a Bòsnia ens ho demostra: manca de reacció, manca de compromisos, voler que plogui a gust de tots els Estats encara que es mullin els de sempre, complicitat amb la pseudo-neutralitat pro-sèrbia, etc. Què pensarien els impulsors d’aquella ONU de fa 50 anys si veiessin la seva passivitat quan de nou el feixisme s’instal·la al centre d’Europa?

Recuperar els ideals del pensament internacionalista i mundialista, de l’humanisme laic, del federalisme integral i del eco-pacifisme, pensar de nou en un govern mundial és avui més necessari que mai. Per aquesta raó, unes Nacions Unides reformades i renovades poden ser la primera pedra per avançar enfront de l’estatisme cap a una República Democràtica Universal d’homes i dones lliures i solidaris.