Núm. 1 Primer trimestre 1996

Carta des de Flòrencia. Primeres reflexiones epistolars
Francesc Trillas, llicenciat en Història i en Ciències Econòmiques

Com que el gènere epistolar no obliga a desenvolupar un sol tema, sinó que permet anar tastant diferents plats a gust de l’emissor, em permetré posar negre sobre blanc algunes coses que m’han passat pel cap quan, entre equació i equació, la concentració es desvia cap a les coses importants.

En els estudis de Doctorat, especial en Economia, es manifesta encara més que en molts altres terrenys la influència de les universitats nord-americanes. La pràctica totalitat dels professors s’han format en universitats nord-americanes, els llibres de referència estan publicats als Estats Units (i si no, a Anglaterra), els exemples que es posen a les classes i seminaris són sobre els Estats Units, etc. I de vegades això produeix, entre altres conseqüències, l’efecte estrany de plantejar com a grans qüestions coses que aquí preocupen aparentment poc, o menystenir aspectes que aquí són capitals.

Una de les qüestions de les quals a Europa només se’n parla d’oïdes, però que als Estats Units ha dominat i en bona part segueix dominant moltes discussions, és la del moviment "politically correct". Aquest moviment té moltes manifestacions. Una de les que sorprèn a un estudiant o investigador és la cura que tenen molts llibres científics publicats en els darrers anys a no utilitzar els articles de manera sexista, i a combinar-los en els exemples. En un llibre publicat recentment sobre Teoria de Jocs, els dos coautors masculins del llibre, ambdós de prestigi reconegut, arriben a exposar en el pròleg les seves opinions divergents sobre el tema: un autor sosté que això és fruit de segles de dominació masclista, i que ell prefereix utilitzar de forma alternada l’article masculí i el femení, i en tot cas es decantarà per utilitzar el femení en cas de dubte, per compensar el secular domini masculí (finalment, al llibre hi ha una barreja de les dues possibilitats).

Aquesta només és una expressió anecdòtica de fins on ha arribat la polèmica. En general, el moviment "politically correct" respon a la suma de sensibilitats, i en alguns aspectes a un èmfasi en els aspectes formals que es deriven d’aquestes sensibilitats: utilització del llenguatge, quotes de participació femenina, quotes per a grups racials. Es dedueix d’això que els partidaris d’aquesta suma de sensibilitats tenen l’esperança que canviant coses a la superfície, el fons del problema serà més fàcil de resoldre. Jo no crec que això vulgui dir que s’oblidin del fons, perquè la majoria d’activistes "politically correct" són persones compromeses amb el feminisme o amb la lluita pels drets civils. És clar que en molts casos pot haver-hi un excessiu radicalisme, que fins i tot pot ser contraproduent en el sentit de provocar reaccions denigratòries que perjudiquen els objectius d’igualtat en les formes i el fons que hi ha darrera el moviment.

Potser a Europa el que no hi ha és una agregació de sensibilitats com la que hi ha als EUA, però molts aspectes parcials del moviment s’expressen també amb molta força. Exemples d’això en són els debats sobre les quotes femenines (que en la meva opinió han fet possible, entre altres raons, l’accés d’un nombre important de dones a llocs de responsabilitat), o la utilització conjunta de l’article femení i masculí en idiomes com el castellà o el català quan hom es refereix a col·lectius com els/les joves. Per això sorprèn que la imatge que es dóna en els mitjans de comunicació europeus del moviment "politically correct" sigui una imatge pejorativa, comparant-lo fins i tot a una caça de bruixes. Recordo en especial un suposat debat en un diari molt important, on els tres articles que apareixien atacaven a la sensibilitat políticament correcta. Crec que no n’hi ha per tant, vaja.

Un terreny de discussió en el qual europeus i nord-americans encara ens podem entendre quan parlem és el de les respectives esferes d’influència del mercat i l’Estat. Sens dubte, aquest és un dels temes de la política d’aquest segle, tant a una banda de l’Atlàntic com a l’altra (encara que hi ha grans diferències en les institucions de l’Estat i del mercat de cada lloc). L’any que ve tornarà a haver-hi eleccions presidencials als Estats Units i aquesta tornarà a ser, ben segur, una de les grans polèmiques. A Europa, la relació entre l’Estat i el mercat és l’obsessió del principal partit italià, el Partit Democràtic de l’Esquerra. El darrer llibre del seu Secretari General, Massimo Dalema, titulat "Un país normal", planteja com a principal repte per als propers anys aconseguir a Itàlia un sistema de regulació transparent, senzill i eficaç del sistema de la lliure competència, concentrant l’actuació de l’Estat en la correcció de les desigualtats. Es dóna la paradoxa que a Itàlia, tot hi haver-hi un Estat aparentment omnipresent (hi ha més regulacions que enlloc i un deute públic astronòmic), aquest mateix Estat és dèbil davant dels grans poders privats.

No obstant, en l’esquerra, tant europea com nord-americana, tinc la sensació que estem lluny d’arribar a un consens sobre la qüestió. Raimon Obiols parlava en un debat recent de la "metàstasi del mercat" (que em perdoni l’al·ludit, però només conec la referència pel diari). Probablement és una qüestió d’èmfasi, però difícilment podran les forces progressistes (que als Estats Units reben el nom de liberals) dissenyar una acció conjunta, recolzada per un aparell d’idees potent, si no arriben a un consens bàsic sobre la matèria. Quan parlo de consens no em refereixo a una consigna que tothom s’hagi d’aprendre de memòria, sinó a un plantejament comú fruit d’una reflexió conjunta, que parteixi de punts de vista diferents i d’èmfasis contraposats però que busqui una expressió coincident al final. I al meu entendre la reflexió s’ha de fer assumint la crítica, que es pot adreçar a les forces d’esquerra encara que molt menys que a les de dreta, que l’Estat ha afavorit en moltes ocasions objectius molt diferents, i fins i tot contraris, a la igualtat d’oportunitats. Reconstruir l’Estat en la direcció de redefinir l’interès general i de prioritzar la igualtat com objectiu de la seva actuació pot ser una agenda interessant de cara al futur. Ni l’Estat ni el mercat són perfectes; qualsevol plantejament realista ha de combinar l’actuació d’ambdues instàncies. Potser el que és necessari és clarificar els objectius d’un tipus i altre d’institucions (encara que en moltes instàncies es barregen elements d’Estat i de mercat, i també es pot parlar d’institucions que es combinen amb elles però que no són ni Estat ni mercat, com les de voluntariat) i proposar una nova interacció entre elles que sigui justa i productiva.

Al final, en aquesta carta han sortit elements que són fruit de barrejar els llibres d’economia amb els diaris de cada dia, però no podia ser d’una altra manera, perquè a això dedica bàsicament el seu temps l’estudiant de Doctorat a l’exili.