Núm. 1 Primer trimestre 1996

Editorial

El 1869 un grup de persones avançades als seus temps confeccionaven una revista que portava com a lema el que hem adoptat per la nostra capçalera. Volien crear una Icària, un món millor. Fa quasi 150 anys ja s’albirava que la conquesta d’un món més just, només es podia aconseguir per mitjà de la instrucció, de l’associació i de l’amor. Els murs que impedeixen la felicitat humana es troben en les estructures socials i econòmiques, és cert, però només es pot aconseguir tombar aquests murs si en primer lloc ens els traiem del nostre cervell, de la nostra mentalitat, dels nostres valors i de les nostres actituds.

Espai de Llibertat neix, doncs, en el marc d’una gran tradició laica, progressista i lliure pensadora que té més de cent anys d’història.

Espai de Llibertat vol ser una revista d’esquerres, és a dir, una revista que s’avanci als seus temps, que agiti les consciències, que miri més al futur que al passat. Només de la formació i la reflexió en pot sorgir un nou ciutadà capaç d’exercir la seva ciutadania sense renúncies, un ciutadà que visqui tal com pensa.

És també una revista al servei d’una organització, difusa però present. Una organització que tendeix a ser federal, autogestionada i lliure, com només ho pot ser una organització laica.

Espai de Llibertat vol ser una revista d’acció, debat, creació i que tingui present en tot moment que l’objectiu de la transformació social és la pròpia persona.

Espai de llibertat vol continuar la tasca empresa fa més de 150 anys però des del punt de vista de 1996, any que mira al proper segle. Intentarem doncs reflectir sempre les nostres opinions sobre els afers que ens afecten.

Fa poques setmanes es van celebrar les eleccions al Parlament. L’esquerra ha funcionat segons l’acudit aquell que diu "m’agrada jugar i perdre". "I guanyar?" –pregunta l’interlocutor– "guanyar deu ser l’hòstia!".

Nosaltres no ens conformem amb aquest pobre resultat. Volem una esquerra que vulgui guanyar, però sobretot transformar sensibilitats i sentiments.

Voldríem veure un nou clima de concòrdia entre els tres partits d’esquerres catalans. Voldríem albirar un escenari on es busqui el que uneix i no el que separa. Amb els canvis que hi ha hagut al món creiem que és del tot patètic l’espectacle d’unes cúpules partidàries ancorades en esquemes mentals més propis de 1917, que propers al segle XXI. Voler traslladar a la societat aquest esquema sectari ens sembla una temeritat més pròpia d’uns dirigents que abans d’acceptar el canvi de mentalitat prefereixen autoimmolar-se i amb ells a tots els homes i dones progressistes. La gent progressista a Catalunya ens movem en ambients on la col·laboració entre persones d’esquerres és molt plural i fructífera.

Volem que la nit electoral els tres partits d’esquerres surtin per la televisió afirmant, el que és obvi, que hem perdut, que reflexionaran per analitzar les raons de la derrota i que canviaran. Que intentaran oferir una proposta més atractiva a la ciutadania tot presentant una articulació conjunta de l’esquerra que faci visualitzar amb claredat una Generalitat d’esquerres pel segle XXI.

Alguns aspectes de l’autocrítica poden ser conjunturals però altres vénen més de lluny. Per què es va trencar l’Entesa dels Catalans? Per què es va desfer el PSUC? Per què l’esquerra no va governar el 1980? Per posar solament tres exemples. Si no ens traiem els fantasmes històrics del cap és impossible tenir credibilitat en les propostes pel futur.

Cal reunir l’esquerra. Cal fer-ho després de 15 anys de govern Pujol. Però cal fer-ho ràpid si no volem que el centre-dreta català proposi una solució post-pujolista de recanvi abans que l’esquerra sigui capaç de triomfar. I van passant els anys. Abans que ens jubilem volem celebrar una victòria de veritat la nit electoral d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. És molt demanar?

Quan aquesta revista estigui a les vostres mans estarem en vistes de noves eleccions generals. Hauria de ser un bon moment per analitzar racionalment l’etapa que deixem enrera. Per molt que venim d’una etapa convulsa i grisa, pensem que cal ser optimistes i cal apostar amb força per barrar el pas a la dreta amb totes les armes democràtiques al nostre abast. L’esquerra és plural. Però la pluralitat no pot significar fissures a l’hora d’enfrontar-nos al perill real de la retallada d’un Estat del benestar que s’ha bastit els últims 10 anys. Cal estar amatents i no podem plegar-nos de braços. Estem desorientats, és cert, però aquesta desorientació no pot ser excusa per defugir el nostre compromís laic i progressista envers el futur.