Núm. 2 Segon trimestre 1996

Dinar
Ferran Escoda

M’emprenyen les buganvíl·lies, els baladres, tota aqueixa raça de flors comestibles només per als poetes. Calaria foc a aquest parc de gent llepada i desvagada. Miro les cuixes de les minyones. Investigo. Els nens els llençaria al llac de peixos afamats, i prou ! Tallo en sec els privilegis de la botànica i pregunto per la sortida als vigilants alcoholitzats de la zona verda. El sol és tou, nutritiu. Menjo tramussos i espanto coloms pidolaires. El parc ofega de verdor, intoxica. Entre vells que becainegen pels bancs i parelletes desmenjades que busquen un bocí de carn entre la roba. M’arrossego intentant d’evitar l’ensopegada. Els nens tindran l’educació que es mereixen, les minyones acabaran amb la pell agra i els vells es convertiran en pols que cobrirà les estàtues i deixaran pas a d’altra canalla, d’altres cuixes i d’altres desferres amb renda fixa. Les buganvíl·lies, suposo, segueixen el ritme de les estacions i jo surto per la primera porta que trobo. M’arrambo temeràriament a una furgoneta que gira la cantonada i travesso el carrer.

M’agafa així, no sé si és una reacció al·lèrgica, una sobtada pujada dels humors, però tot és arribar l’hora del dinar, travessar el parc i encendre’m com una teia. Avui, per exemple, he de dinar per aprofitar el temps, que és un costum habitual en la nostra ciutat. Es talla el fil laboral unes centèsimes de segon, de fet no es talla, es reconverteix en una continuació del negoci. Els assalariats van a la menjadora i els generadors de riquesa ens col·loquem davant d’una taula opulenta on desfer plats i contractes. Tal qual avui: "Escolta hauríem de dinar per arreglar allò de Construpassa que no tira endavant". I jo passo pel parc i em poso frenètic. Em toquen els collons els poetes, sobretot els que hi ha al parc, que s’hi reuneixen o no sé que cony hi fan, cacen papallones o s’intercanvien cromos de muses del parnàs. Què sé jo. Però no m’agrada veure’ls allà amb posat de no fotre res i amb cara de conèixer algun secret inconfessable. El cas és que un dia el vaig comentar amb els companys aquest cabreig. Allò que primer ho dius mig en broma entre dos whiskies a veure com cau. Doncs hi vaig trobar ressò, mira tu. "Uns bandarres de la vagància aquells poetes", va enganxar-s’hi de seguida el cap de personal, un paio d’ordre i seny, una garantia. "Uns marietes sense disciplina". "Uns torracollons rodolinaires". Tothom en una cascada sense aturador va començar a cremar-se la llengua en contra dels poetes.

Parlant, parlant, vam arribar a disparar la fantasia i a embrancar-nos en fatxenderies d’esport d’aventura. Què si això i què si allò, se’m va acudir que no seria mala idea de menjar-nos entre tots un poeta. Així mateix, vaig proposar de cruspir-nos en un en una costellada fraternal. Primer hi hagué dubtes i prudències. Fins i tot algun legalista acollonit va posar algun però a la idea de coure a la brasa un poeta. Però després de cantar l’originalitat del dinar, la confraternització de la jornada, el sabor de la justícia i la gana, després d’explicar que l’extermini lent però progressiu ens produiria algun plaer adrenalínic, l’aplaudiment fou general. Fins i tot vam fer imprimir uns targetons que anunciaven el dia i l’hora del gran àpat.

Ens vam menjar un poeta. Sí senyor, i ben bo què estava perquè tothom va escurar-ne els ossos i deixà el plat ben net. El dinar fou una festa i el cuiner va rebre els hurres de rigor. La matèria prima d’aquest gran tiberi fou ben fàcil d’aconseguir, el mateix cuiner es va encarregar d’enredar un poeta amb la promesa d’un menjar calent. L’infeliç versaire va acudir al reclam i el cuiner, hàbil i experimentat, li va clavar la clatellada mestra i cap a la cassola.

Entre la colla la gesta va marcar una fita. Fins aleshores havíem conduït per l’autopista en direcció contrària, havíem ballat al límit d’un precipici i havíem forçat més d’un entrecuix verge. Però la pujada d’humors que ens va provocar el menjar-nos un poeta no té igual.

La digestió va passar sense notícies, el poeta es desféu entre els sucs gàstrics i desaparegué del parnàs de rodamóns del parc i del cens universal.

Els dies van passar i els negocis anaven fent la seva via, el país es belluga i produeix riquesa per a qui se la treballa, tots nosaltres érem cavallers de la batalla capitalista. Però d’això millor no parlar-ne massa perquè el comú de la gent és desagraït i arrufen el nas i fan fàstics quan els parles de la primera línia de foc dels diners, sembla que tothom se les mami ben dolces i quan expliques els detalls d’una especulació qualsevol fan un ai-uix de princeseta.

Malgrat l’orgull que ens produïa la nostra feta vam acabar per distanciar-nos. Fins i tot, he de confessar-ho, jo vaig deixar de menjar carn, cosa que si l’haguessin sabut els companys s’hagués qualificat de gest decadent i efeminat. Però el cas és que ja no ens vèiem i els rots memorables de la nostra festa s’anaren esvaint mentre mastegava verdolagues.

Tot s’ha de dir, em vaig començar a sentir estrany, ja no era només aquest vegetarianisme un xic i vitalista i ingenu, era una manera de percebre les coses, com un filtre que difuminava els perfils i els hi donava una intensitat desconeguda. Però la magnitud del canvi la vaig descobrir un matí. Estava per tancar un molt bon negoci, havia comprat uns solars i els tornava a vendre pel doble del seu valor, tot plegat en una setmana i sense haver tret ni un duro de la butxaca. Havíem anat a una notaria i els clients portaven un maletí ple de diners que pretenien lliurar-me amb la certesa què feien molt bona compra. De sobte, estàvem amb el notari, que donava fe asèpticament, quan em vaig alçar de la cadira i amb una cantarella de rapsoda tronat vaig cridar: "Negoci, negoci, enredes el neci, i estafes l’oci."

L’efecte fou immediat, tothom va arronsar el braç, el notari per no firmar, els clients per no amollar els calés. El negoci es va trencar i tots em van felicitar per la justesa del rodolí, fins em van vaticinar una llarga carrera com a poeta. "Presenti’s als jocs florals, home de Déu", em va dir el notari amb una mitja rialleta. Havia esgarrat un bon negoci per culpa d’aquest inexplicable rampell poètic. Així caminava de retorn a casa, més que emprenyat pensarós, amb un pas més lent que l’habitual, mig badant entre la gentada i el cel, caminava contemplant edificis i rostres i fins i tot, no escarmentat amb l’episodi de la notaria, em vaig aturar un moment al costat d’una noia bellíssima que es mirava un aparador. Sense més m’hi vaig plantar al davant i li vaig cantar: "Oh, anònima bellesa, vora el meu cos estesa, d’un bon clau us faria una princesa."

La cleca va sonar i ressonar per tot el carrer i aquell riu d’humanitat es va aturar de cop i tothom es va girar per increpar-me. Vaig fugir com vaig poder, després de rebre un parell de bastonades. No crec que fos la qualitat poètica de les meves paraules el que provoqués tants desastres. Al cap i a la fi eren els meus versos primerencs i, ja se sap, tot poeta comença el camí que l’ha de portar a l’antologia a les palpentes, fent provatures. Refet de l’incident vaig continuar el camí cap a la llar. Era evident que tot estava agafant una dimensió diferent. En el volum tràgic de les reaccions que havien provocat el meus poemes, anava intuint la importància de la meva nova pulsió. Potser ja no em sentia tan enfadat i segur de mi mateix, però anava experimentant una nova percepció de les coses. No em feu dir quina, perquè tot just arribava a casa i encara no sabia moltes veritats que se m’havien de descobrir en tota la seva esplendor.

D’entrada la meva dona no va copsar la bellesa i la profunditat dels poemes d’aquella jornada. Em va mirar estranyada i amb una alarma que ja no li desapareixeria, és més, va anar creixent a mesura que la meva obra poètica augmentava. Jo vivia com posseït d’una nova força interior i anava regalant poemes en cascada a tothom que em trobava. "Oh porter, que de l’immoble vigia sou, que cap enginy automàtic faci el vostre futur dramàtic, i que res no alteri el vostre sou."

Així vaig anar passant els dies i fent-me un nom entre els qui m’envolten, però no és pot dir que rebés massa beneficis del meu nou art. A la feina no els van agradar uns alexandrins on comparava els advocats amb sangoneres amb toga, en una imatge, tot s’ha de dir, plena de força evocadora, total que em van fer fora sense massa contemplacions. On si foren més educats fou al club d’esquaix, on una metàfora sobre la suor i la catarsi de la mala vida no fou ben encaixada i, molt amablement, em van convidar a donar-me de baixa. I així a tot arreu. Per rematar la incomprensió general de la poesia, la meva dona em va engegar a dida quan a la tercera nit de recital exclusiu, vaig confessar que la nostra unió era producte d’un calculat cop de bragueta, la veritat és que ho vaig fer amb uns endecasíl·labs primorosament lligats, però res, em va tirar una maleta pel cap i em vaig trobar al carrer definitivament. Sense ofici ni benefici em vaig trobar només amb el doll de la meva inspiració. Caminava sense rumb concret, que és un exercici molt bo per a la creació, i em preguntava que havia passat amb els meus companys de comunió. Perquè no ens enganyem, de seguida vaig comprendre que la meva nova facultat literària tenia el seu inici en el dia que amb la colla ens vam menjar aquell poeta.

Jo era un altre, havia canviat irreversiblement, ja fins i tot m’aventurava amb el vers lliure. "El jaç és un refugi, amb sordina de cotó, Dizzie. Bogeria d’uns llençols improvisats. Mala pua: desafines". Aquest el vaig dedicar a una paia que una nit em va acollir i que em va engegar de seguida. La meva obra poètica va anar agafant volada i deixava de ser inèdita quan l’escampava als quatre vents, cridant per tot arreu. Estava sol, això era ben clar, i fins i tot les meves necessitats bàsiques perillaven en aquest exercici de la bohèmia artística.

Però una tarda, que anava gastant sola sense trobar res que rimés com jo volia amb la paraula beneficència, sense ni adonar-me’n, vaig entrar en aquell parc de gent llepada i desvagada i que, en aquell moment, em va semblar plena de matisos i detalls enlluernadors. Vaig anar avançant entre canalla, vells i empleades domèstiques i vaig anar a petar al racó on es trobaven els poetes. Sí, sí, tal qual us ho espereu, allí estàvem tots, els companys de taula. Les històries de cada digestió eren paralel·les, d’una inspiració similar. Tots havíem acabat per confluir en un rampell poètic desbocat que ens havia desfet els lligams socials.

En poques paraules, vam començar a trobar-nos al parc, a viure-hi. Rosegàvem fulles seques i intercanviàvem poemes. La vida passava amb la cadència personal dels qui ja no tenen lligams amb el món prosaic dels materialismes. Ens alimentàvem amb paraules malgrat el budell ens quedés inèdit. Avui, entre badalls d’inspiració, he enllestit el meu primer llibre i ja en tinc el títol: "Gana". Per poc que pugui, trencaré el règim i em menjaré un editor.