Núm. 2 Segon trimestre 1996

Editorial
Per una olivera catalana

Han quedat enrera molts enigmes. Una nova etapa política s’obre a l’horitzó. Després de massa anys mirant el que passa o no passa a la política espanyola, és hora de tornar a recuperar el pols de la vida política catalana. Aquest requeriment no és producte d’un catalanisme abstracte, sinó de la necessitat imperiosa de donar resposta, des de l’esquerra, a les idees que inspiraven la recuperació de les nostres institucions durant la transició. Volíem l’Estatut de 1932 no només com un acte de justícia històrica o per honorar els milers de persones que lluitaren primer per la República i després contra el franquisme, sinó des de la convicció que els catalans podríem tenir una eina d’autogovern per aplicar polítiques laiques i progressistes. Cal, d’una vegada per sempre, que l’esquerra destapi els ulls a La gallina ciega (Max Aub, 1969) i afronti la realitat.

Avui, les decisions que es prenen a Madrid són de dretes i existeix el perill que les que es prenguin a Catalunya s’inclinin obertament en aquest sentit. En aquest escenari que s’està dibuixant, el cert és que la societat catalana necessita més que mai una alternativa catalanista i d’esquerres. Receptes n’hi pot haver moltes. Itàlia ens acaba de mostrar una fórmula per sortir de l’estancament. Catalunya probablement en necessita d’altres. Ni el PSC és el PDS (Partit Democràtic de l’Esquerra), ni IC és el PDS o RC (Refundació Comunista), ni existeix ERC a Itàlia. Ara bé, els ciutadans compromesos amb l’esquerra cultural i associativa estem ja imbuïts del que és el treball en la pluralitat. El sectarisme existent fins avui a l’esquerra, l’únic que fa és desestimular, obstaculitzar i desmobilitzar.

És necessari imaginar una olivera catalana, encara que després sigui una alzina. Durant els propers mesos, s’ha d’oferir una alternativa original, creativa i que infongui entusiasme, que sigui capaç de ser triomfant a Catalunya i que alhora sigui motor, no rèmora, de l’acció política a Espanya o a Europa. Cal passar a l’ofensiva. És l’última oportunitat que té una generació de demostrar la seva vàlua. Si no espavilen, caldrà jubilar-los i preparar altres estratègies amb altres protagonistes.