Núm. 3 Tercer trimestre 1996

Recordant Romà Planas
Jordi Serrano, director de la Fundació Ferrer i Guàrdia

Ara farà un any que Romà Planas se’n va anar. Ha estat un any molt dur per aquells que ens sentíem estimats per aquest entranyable amic. Era un rar amic, perquè és (encara escric com si estigués entre nosaltres), era d’aquelles persones amb qui no calia posar barreres a l’amistat. No calia perquè per una banda no hi havia res que hi obligués i per altra banda era inútil perquè només veure’t et llegia l’ànima com només ho sabia fer ell. Tot i que s’adonava de les intencions, positives o negatives, de la gent el cert és que sempre trobava un espai positiu en una relació.

En Romà Planas era un demòcrata i catalanista com n’hi ha pocs. Ens deia per animar-nos que no ens enfrontàvem simplement a una generació tecnocràtica, sinó al franquisme. Quan ho deia pensàvem que exagerava. Li agradava el debat intens com a pocs. Estava convençut que un sostre de vidre cobreix la nostra societat. Un sostre de vidre que ens impedeix volar alt. Es tracta de l’herència més difícil d’albirar i de trencar. És l’herència cultural. Una herència que no es veu, que no és com un monument al dictador que es pot retirar fàcilment d’un carrer. És incolora, inodora, insípida, però que malmet moltes energies, moltes il·lusions i molts esforços.

Podem trobar franquisme en aquells representants del poble que no es posen al telèfon, no contesten les trucades, triguen tres mesos a concedir una entrevista. Aquells que no escolten, no entenen de què els parles, no ho volen entendre. Els que prefereixen el mediocre vassall al preparat amb criteri. Els que sempre demanen, els que no donen mai. Aquells que sent punt de referència no volen el compromís. Els que tenen poder, ho saben i se’n desentenen. Aquells que diuen que pensen d’una forma i viuen d’una altra. Els que diuen que són d’esquerres i no es diferencien en res dels que són de dretes. Aquells que confien més en les institucions que en el poble.

Quants cops, amic Romà, només en veure’ns com entràvem al restaurant Marcelino, notaves l’esperit d’una batalla contra el desengany, i ens comentaves: a qui heu anat a veure avui?

En Romà tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l’esperit dels joves, però que amb l’edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa.

No s’adonaran mai del problema, ens explicaves. Se n’adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d’il·lusions, de nova gent, d’empenta. Un espai social que permetrà conrear l’amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció pública de la persona que ha esdevingut ciutadà.

Hom diu que no hi ha referents. És cert. Per a uns quants en Romà Planas n’era. No ho pretenia. Hagués rigut si li ho haguéssim dit. Nosaltres ho sabíem i ell, és clar, també.