Núm. 3 Tercer trimestre 1996

Carta des de Florència. Les privatitzacions
Francesc Trillas, llicenciat en Història i en Ciències Econòmiques

Una de les poques coses que semblen clares del nou govern del Partit Popular és que vol privatitzar les empreses públiques. No obstant això, no sembla clar amb quins criteris ho farà, ni què farà amb els respectius sectors un cop les empreses estiguin en mans privades.

D’altra banda, privatitzar empreses públiques no és una cosa especialment original. El PSOE ha privatitzat actius per més valor que cap altre govern en la història d’Espanya. El govern italià de centre-esquerra també ha anunciat un pla important de privatitzacions. Ni tan sols els partits ex-comunistes que governen en alguns països de l’est d’Europa semblen discutir que l’estat s’ha de retirar de determinats sectors en la seva funció productiva. Els governs han de concentrar els seus esforços en els terrenys de la regulació i la redistribució.

Històricament, però, no hi ha evidència suficient per dir que les empreses que són de propietat privada funcionen millor, pel fet de ser-ho, que les empreses que són de capital públic. Hi ha estudis molt coneguts que comparen sistemàticament empreses públiques i privades en països com el Regne Unit i el Canadà, i no ofereixen cap evidència concloent respecte a una superior eficiència d’un tipus o altre d’empresa. Les empreses privades presenten avantatges des del punt de vista del funcionament econòmic. Permeten una interacció més eficaç amb el sector financer de l’economia, de manera que aquest pot practicar millor el seu rol de selecció de projectes i d’assignació de recursos provinents de l’estalvi. També permeten clarificar els objectius de les companyies, habitualment centrats en la maximització de beneficis o del valor de les accions. Però també hi ha avantatges intrínsecs al fet de mantenir una companyia en mans de l’estat. Una companyia pública pot garantir que determinats comportaments empresarials no s’allunyaran de l’interès general, és a dir, que el control de la companyia per raons impositives o reguladores serà més fàcil. A més, permet mobilitzar ràpidament recursos en interès de tot el país en casos com guerres, desastres naturals o, afegim els barcelonins, Jocs Olímpics.

En països en vies de desenvolupament, on els mercats de capitals estan poc desenvolupats, les empreses públiques presenten certament avantatges, sempre i quan s’aconsegueixi incentivar degudament els responsables.

Sembla raonable, però, que en països desenvolupats, on els mercats de capitals estan ben estructurats i on l’estat és prou fort com per disposar d’instruments de política fiscal i regulatòria, en circumstàncies normals, les grans empreses manufactureres i de serveis estiguin en mans privades.

El problema principal que molts governs semblen no abordar és que les polítiques públiques no s’acaben amb la decisió de privatitzar o no una empresa. Hi ha moltes empreses, públiques o privades, que abusen de la seva posició dominant per carregar uns preus injustificadament alts. Altres empreses, del tipus de propietat que sigui, contaminen el medi ambient. I encara n’hi ha d’altres que impedeixen per mitjans il·lícits que noves empreses entrin en el mercat que dominen, mentre que per raons tecnològiques seria més beneficiós que hi hagués més d’una empresa. En tots aquests casos, l’estat ha d’intervenir perquè el mercat, amb empreses públiques o privades, no condueix per si sol cap a una situació socialment eficient. L’estat ha de crear institucions reguladores, i s’ha de pensar molt bé com serà l’estructura resultant de les indústries que es privatitzin. Per exemple, probablement no té cap sentit que a Espanya es creï un segon operador de telecomunicacions si aquest segon operador, igual que el primer, ha d’estar controlat pel govern. És la millor forma de garantir que no hi haurà cap competència. Els guanys immediats d’una privatització, en forma bàsicament d’ingressos per a l’estat, poden quedar més que compensats negativament si la nova empresa privada esdevé un poderós monopoli privat difícil de controlar. Per altra banda, si els inversors privats no se senten segurs amb el tipus d’institucions reguladores que s’han creat, poden demanar fortes remuneracions pel seu capital, encarint els preus immediatament després d’una privatització, com ha succeït amb els telèfons a Argentina.

Les empreses privades desregulades no existeixen en cap país del món. Totes les empreses estan sotmeses a un seguit de normes. El que canvia és el grau d’intensitat dels controls interns i externs a que les empreses estan sotmeses. Al cap i a la fi, l’important és que s’analitzi cas per cas i amb rigor quan i com s’han de fer les privatitzacions i dissenyar, al mateix temps, les institucions que han de regular el funcionament de les indústries un cop privatitzades. I de cara al comportament econòmic, al final està demostrat que el més important és l’existència d’aquestes institucions i la introducció de competència allà on estigui tecnològicament justificat, més que no pas qui és l’amo dels actius.