Núm. 3 Tercer trimestre 1996

IPC i PIB, mites de l’època moderna
Josep Sellarès, antropòleg, ex director de l'Escola Lliure El Sol

Els polítics se n’omplen la boca. Els mercats els prenen de referència. Els ciutadans s’ho miren astorats. I és que com els vells mites grecs, aquests omplen les nostres vides projectant certeses i assenyalant pecats, transmetent valors i edificant ideologia, però quina?

El PIB i la felicitat

El PIB recull, a preu de mercat (de venda), el valor dels béns i serveis produïts o efectuats dins d’un territori i durant un període determinats. La pregunta és, hem de somriure quan creix i entristir-nos quan es contrau? Un cop vista la definició, sembla evident que el creixement del PIB és un fet positiu per si mateix i que els Estats amb més PIB per habitant seran els més rics.

Però hi ha alguna cosa que grinyola. La primera consideració és que si parlem de béns a preu de mercat, augmentar la producció elèctrica per poder afrontar les noves necessitats és positiu (augmenta el PIB). En canvi, invertir en l’estalvi i millora de l’ús de l’energia avui produïda no augmenta el PIB i és, doncs, negatiu. Si portem l’argument fins al final, si la meitat de la població espanyola es trenqués la cama, es produiria un formidable augment del PIB però, els ciutadans pensarien que el govern ha embogit definitivament ja que ells se sentirien molt infeliços. En realitat estem parlant d’això darrer, si un bon govern és afavorir al màxim possible la felicitat pública, via la millora de la privada, el PIB (tal i com l’entenem avui dia) no és ni la mesura ni l’objectiu.

Per què doncs l’éxit del PIB. Molt senzill, si mesura venda de béns i serveis, mesura també oportunitats de negoci. Per exemple, si jo estic al sector de la benzina i algú inventa un motor que en gasta la meitat, estaré molt trist; ja que el volum de negoci sobre el qual puc extreure beneficis és la meitat i això quedarà confirmat perquè el PIB disminuirà.

El PIB és un indicador pensat per a aquells que tenen una concepció de la recerca del benestar, on la producció industrial massiva de béns consumibles és un progrés en si mateix, no per a la gent d’esquerra que lliga el progrés material a l’aprofundiment de la dignitat.

Ens hem de preguntar si és lògic haver escollit aquest indicador per construir l’Europa del futur? En vista de la que hem construït fins ara i els plans de futur que hi ha és totalment coherent.

Qui té la culpa de l’IPC?

Des que el virrei Solchaga regnava i anunciava l’IPC del mes, amb cara d’alegria a pesar del mal resultat, el qual sempre era millor que l’esperat malgrat els malvats obrers, aquest és la nostra creu.

Una creu potser mal penjada perquè a França els darrers deu anys els sous havien augmentat, sistemàticament, un punt per sobre de la inflació. Potser perquè allà els empresaris en aquest període han invertit el triple (percentualment i sistemàticament) del que aquí s’invertirà l’any vinent en formació continuada i més del doble, també percentualment, en recerca i desenvolupament.

De fet l’OCDE (poc sospitosa d’esquerranosa), en un estudi del període 1968-1993, ha comprovat que el factor treball espanyol està entre els més productius de l’organització (inclosos països com Alemanya, Japó o EUA),i que és la productivitat del factor capital (la patronal) qui ha disminuït de forma continuada i persistent durant el mateix període. Donat que quan hi ha un augment de sous, el capital pot augmentar la productivitat (via innovació) o el preu i que no és pas l’obrer qui pren la decisió, potser comencem a tenir més clar qui és el culpable de l’IPC des de fa més de vint anys.

Avui l’IPC, com la lepra, s’arrossega pels convenis i marca els treballadors com una maledicció, malgrat els esforços per un cop més que raonables dels sindicats. En vista del temps que tenim, si volem complir Maastrich, ens podem preguntar si els sous són l’únic component que pot influir a baixar la inflació.

De tota manera fa vergonya aliena que gent que es diu d’esquerres no reaccioni, i plantegi d’una vegada un discurs alternatiu tot demandant unes contraprestacions mínimes davant l’engany.

A tall de reflexió final

Va ser J.K. Galbraith qui va dir que s’alegrava que l’economia s’hagués posat de moda, perquè així algun dia deixaria d’estar-ho i tornaria al nivell que li correspon, el d’una ciència social que ens dóna un coneixement de l’home tan valuós com qualsevol altre. I és que l’economia, com la resta de les ciències de l’home, és la construcció d’un discurs filosòfic sobre relacions causa efecte constatades.

No s’ha de perdre mai de vista que darrera de tot discurs filosòfic hi ha un marc ideològic i cultural previ, perquè tal com va deixar clar Karl Popper, per molt que ho pretengui la única cosa que no és l’economia és científica.