Núm. 3 Tercer trimestre 1996

Sopar
Ferran Escoda

Mai no ens havíem dit massa coses. Per exemple, a l’hora de menjar amb la flaire ja n’hi havia prou perquè el meu home s’aixequés del sofà i s’acostés a taula. Després de compartir mitja vida, les nostres paraules s’havien reduït a uns quants monosíl·labs escampats entre els gestos i poca cosa més. No sé pas per què, però quan sentia el desig d’obrir la boca i pronunciar una paraula ja havia passat l’oportunitat. Els matisos de la nostra comunicació es construïen a través de la intensitat dels silencis. Tot és acostumar l’orella. De bon començament l’absència de paraules serveix només per comunicar-se en la intimitat. El món exterior encara exigeix la fonètica, el crit, però amb el temps tampoc no cal dir res. Vull dir que no em calen massa paraules per expressar les quatre coses que la societat em demana. I així han anat passant els anys i amb el meu home ens hem fet vells, l’un al costat de l’altre. Potser algun cop he arribat a sentir l’impuls de marxar de casa, de trencar amb la seva companyia impertorbable. Però finalment mai no devia gosar de dir res. Suposo. Ara tampoc no ho recordo. A més a més, marxar per anar on? Qualsevol altre indret, qualsevol altra persona, haguessin estat el mateix. Primer molt soroll, moltes paraules, després el silenci igual. Han passat els anys i ha passat la vida. Sobretot la d’ell. Ja feia unes setmanes que el meu home s’estalviava els tres o quatre grunys que ens fem de salutació horària. Un al matí, un altre al migdia i el d’abans d’anar a dormir. De vegades també ens en fem un a mitja tarda, sobretot a l’estiu, que la llum s’allarga fins al silenci absolut.

Aquella nit, de matinada, em va despertar com en un somni la seva veu que pronunciava xiuxiuejant: "Ara me’n recordo.". I prou. Vaig pensar que havia tingut un malson i em vaig girar de cantó per tornar al pou de la son. L’endemà vaig trobar el meu home rígid, estava, per dir-ho amb la paraula exacta, mort. la perplexitat se’m va menjar l’espant i les llàgrimes. Vaig agafar el meu home i el vaig incorporar fins a deixar-lo assegut al llit, amb els ulls tancats ja en el silenci definitiu. El matí va passar ben de pressa, sense ni adonar-me’n. Feinejant m’oblidava que el meu home seia mort al nostre llit, però a voltes el silenci era insuportable, excessiu. El dia va passar sense els grunys habituals de la convivència i quan va arribar la nit em vaig trobar el meu home assegut sense expressió, flàccid. M’hi vaig acarar i de cop les paraules em van rajar com per un descosit. Però tot fou com un doll inconnex. Conjuncions, adverbis, un quequeig sense sintaxi. Tenia la llengua escaldant-se en una feinada imprevista. Les cordes vocals em tremolaven per la novetat. Tot plegat no devia ser més que el terrabastall de la tragèdia. En aquell sense sentit vaig dormir i em vaig llevar, amb el meu home immòbil repenjat entre coixins. A l’endemà de seguida vaig entendre que era innecessari notificar la seva mort. No hi havia parentela per avisar ni veïns a qui donar explicacions. Per què parlar, doncs, quan a més a més ni en tens costum ni goses a dir res. Vaig contemplar el cos inert del meu home. Per a nosaltres la conversa sempre havia estat una frivolitat de la seducció, un soroll prescindible i conflictiu. Així que vaig frenar la tos verborreica que ja em tornava a atacar.

Silenci, calla. Per què dir, el meu home és mort. Tot plegat una intimitat que no interessa ningú. I sí, vaig callar, amb un silenci que s’entortolligava per arribar més enllà d’aquelles quatre parets.

Al cap d’uns dies vaig fer publicar una esquela als diaris. Més que res per confirmar que el silenci no té res a veure amb la ignorància. I així vam quedar, l’un davant de l’altre, però aquell silenci ja no era compartit, ja no m’alimentava la rutina. Ben al contrari, el silenci del meu home mort era inquisitiu com un crit interrogant. Així que a mesura que els dies passaven el seu estovament físic augmentava com la meva gana amb l’absència. Fins llavors ens havíem menjat les paraules mútuament, havíem fet comestible allò impossible. Ara, necessitava els seus llavis closos davant meu.

Havia tancat portes i finestres perquè el silenci no es diluís barrejat amb el soroll del carrer. El volia espès com una salsa.

El primer dia em vaig menjar un braç. Em va semblar el darrer acte d’amor pràctic. El següent una galta, després una mà, el fetge, i així fins a completar l’anatomia sencera del meu home. Me’l vaig anar menjant amb diferents variants gastronòmiques, vaig anar recorrent aquell cos estimat. Vaig engolir-me les seves paraules mai no dites, vaig llepar tot el vocabulari dels seus ulls, la indiferència de les seves orelles. Jo diria que les meves barres mastegant foren el darrer missatge sonor del nostre amor. L’últim silenci compartit.