Núm. 3 Tercer trimestre 1996

Editorial
La gallina cega

L’any 1969 Max Aub –republicà-socialista– torna a Barcelona després de 30 anys d’exili. Fa una visita de tres mesos i se’n torna. Les seves entrevistes, impressions i reflexions queden per la posteritat en un magnífic llibre: La gallina ciega.

És un llibre dur, difícil i colpidor que ens fa entendre moltes de les coses que dificulten avui el treball d’aquells que som actius des de l’esquerra cultural i associativa.

Vivim uns temps on sembla que es mogui alguna cosa. Encetem un gran debat sobre l’olivera. Un interessant intent de posar d’acord d’una vegada a l’esquerra. Sembla, però, que quasi ningú s’adona de dos fets essencials. D’una banda, la manca de renovació de l’esquerra i les seves dificultats de connectar amb els joves. D’altra banda, la inexistència d’un programa que il·lusioni i doni contingut a una olivera que no deixa de ser, fins ara, una interessant operació d’enginyeria política.

S’albira en un horitzó més o menys llunyà la llum de l’esperança. Ara bé, són moltes les ombres que planen sobre qualsevol projecte futur. Són les ombres amenaçadores de l’herència intangible de la guerra, la postguerra i la desmemòria. A les portes del segle XXI quan un grup de joves vol participar en projectes i idees a Catalunya en l’àmbit laic i progressista té extraordinàries dificultats materials i de referents.

Raons n’hi deuen haver moltes, però segurament la més profunda és que la generació que mana –els joves de Max Aub el 1969– no van tenir mestres. Tampoc han tingut temps de formar-se i, el més important, volen reproduir el seu anòmal model. Els fa pànic escoltar a qui haurien de ser els seus deixebles. En comptes de sentir-se realitzats veient a joves exercint l’altruisme, se senten amenaçats. És un egoisme salvatge que comença a esdevenir patètic. Ningú es vol adonar que la renovació i la victòria de l’esquerra serà amb els joves o no serà.

Aquestes explicacions de l’àmbit individual porten a que en l’esfera col·lectiva, els partits no tinguin interlocutors en la societat. Llavors, aquests mateixos, es queixen que les organitzacions socials no assumeixin compromís polític. És molt preocupant que aparegui una nova mentalitat progressista que no se sent identificada amb cap de les propostes polítiques, que vota quan hi ha eleccions, però sense cap il·lusió. Tanmateix ben poca gent i sobretot molts pocs joves s’afilien a un partit.

Els líders naturals de l’esquerra han de canviar totalment la seva agenda i les seves prioritats. Cal que abandonin els despatxos de les institucions, que abandonin els seus hàbits i escoltin i aprenguin. Cal que deixin de fer reunions a les seves seus, tan nombroses com inútils, i surtin fora a la recerca de les organitzacions socials de referència. A la recerca dels seus votants. A la recerca del ciutadà.

Uns i altres –els responsables dels partits i de les institucions, tal vegada les mateixes persones– si s’apropen el suficient a la gent, s’adonaran amb espant que comencen a ser part del problema i no part de la solució.

Que bé els va retratar Max Aub quan eren joves!

Cal recuperar amb força la idea de Rafael de Campalans de concebre la política com a pedagogia. És imprescindible treballar amb joves si volem un futur millor i per això és necessari recuperar el fil de la història, tenint com a referents tots aquells que han contribuït amb el seu esforç i la seva lluita al progrés de Catalunya.