Núm. 4 Quart trimestre 1996

Trois couleurs; rouge, jaune et violet
Santi Castellà, degà de la Facultat de Ciències jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili

Com ens hem pogut adonar, en las democràcies (a totes?) a més de clavegueres, existeixen unes habitacions tancades amb pany i clau on es guarda, com si fossin relíquies incorruptes, allò que algú ha decidit sostreure de l’opinió i del debat públic. Després de vint complicats anys de democràcia a Espanya, sembla que el més políticament incorrecte sigui esmentar la paraula república; en escoltar-la, un sonor ball de màscares, dimonis i fantasmes inicia una dansa ritual que reconcilia a la gent amb els seus déus terrenals foragitant, a ritmes contagiosos, la funesta mania de pensar.

Darrera d’aquestes danses prefabricades, dels seus dansaires i de les seves orquestres hi ha una visió parcial, reduccionista, simplificadora i mesquina de la idea republicana. Se’ns intenta mostrar tan sols una cara de la moneda (tots sabem quina). Així podem assistir a divagacions pre-tardorenques en les quals se’ns oposa república a democràcia aplicant una curiosa regla de tres: si la nostra monarquia és democràtica, la república és X. I aïllant x resolen l’equació amb alguns improperis entre els quals destaca l’acusació de ressucitar els odis del passat contra els fruits de la reconciliació aconseguida. I, per acabar d’embolicar la troca, després de malparlar contra la república i els republicans d’ara, s’afirma amb solemnitat palatina que Espanya és una república amb rei.

No obstant això totes aquestes respostes són massa sobtades, gairebé instintives. Tan bon punt s’escolten els primers sons dispersos de república salta tot l’aparell defensiu del "no-se-sap-què", sense adonar-se que aquesta república no és del seu món. Perquè república és una paraula carregada de màgia, una paraula que prediu molt més que no diu, una paraula que promet tot el que amaga i tot el que calla. Perquè avui, aquí i ara, evocar la república no és tan sols l’afirmació d’un temps passat que va poder ser i no va ser, ni un clam contra l’arrabassadora injustícia de les armes que van passar sobre un milió de morts, ni tan sols una proposta política de monarquia sense rei. República és tot això, però és molt més.

Per damunt de tot, la república és l’espai real i possible en el qual concretar les idees de llibertat, d’igualtat i de fraternitat; és la comunitat política de les ciutadanes i els ciutadans lliures, amb un mateix tracte i les mateixes oportunitats, i fraternalment solidaris en l’espai del comú. República és la comunitat política lliurement triada, comunament construïda i constantment recreada i repensada per tots els seus ciutadans. I és en ella, en la República, on el valor de la solidaritat –de la fraternitat– transcendeix de l’espai privat configurant-se en un valor polític. És el pas definitiu i sense retorn del burgès al ciutadà.

A més, la República, bella i tricolor, ens evoca amb els seus aromes el llenguatge del federalisme i de l’autogestió, de la democràcia participativa, de la ciutadania conscient i de la laïcitat militant. Així, la República se’ns apareix com l’horitzó utòpic de la reflexió política comú.

Per aquest motiu tan republicà és refusar la legitimitat dinàstica en qualsevol poder polític, com defensar els drets i les llibertats de "l’altre" immigrat. República significa tant oposar-se a l’arbitrària prevalènça d’un home sobre una dona per a la successió al tron com refusar les ingerències de les esglésies en les decisions públiques. Parlar de República és molt més que parlar d’un país sense rei. Quan tot just fa un any, als carrers de París, es cridava "VIVE LA RÉPUBLIQUE" en defensa d’un ensenyament públic i laic, no hi havia cap rei que se sentís per al·ludit.

Per això, aquí i ara, entre nosaltres és massa simple reduir les idees republicanes a un mer atac a la monarquia. Segurament els qui boten indignats davant les declaracions de Julio Anguita pensen més en el contingut dels papers qualificats com a "secret d’Estat", que en defensar la institució monàrquica. I, segurament també, en l’univers d’Anguita manquen bones dosis de republicanisme. Per tant és millor no barrejar massa les coses, encertar els moments i intentar no confondre, no fos cas que mentre Clodoveu es regira a la tomba amb ganes de ressuscitar, a nosaltres se’ns trenqui entre les mans l’esperança tricolor i no puguem tornar a cridar, VIVE LA RÉPUBLIQUE!