Núm. 4 Quart trimestre 1996

Totes les persones som delinqüents
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

La confiança en la pròpia identitat com a persones és el primer pas per acabar amb la pressumpció de culpabilitat instaurada per la dictadura i que la democràcia encara no ha sabut restituir.

El sociòleg italià Alberoni va afirmar que "La llibertat és controlar les condicions de les quals depèn la nostra acció. Llibertat és controlar-se i alhora alliberar-se dels vincles que establim per seguir les regles de la societat." Darwin dubtava que "la humanitat sigui una qualitat natural o innata". I el filòsof americà Thoreau reclamava que "la bondat és l’única inversió que no fracassa". Al nostre país vivim la quotidianitat sense adonar-nos que encara és vigent l’empresonament social instaurat per la dictadura. La nostra paraula no té cap valor si no va acreditada d’un paper que ho corrobori, encara que aquest sigui fals. Finalment, la picaresca es demostra sovint com la millor inversió per sobreviure.

No hi ha llibertat sense acceptar que l’individu és sincer mentre no es demostri el contrari. Però, també és cert que si la llibertat és controlar les condicions de les quals depèn la nostra acció, llavors hi ha d’haver rigoroses normes morals i legals que regulin la llibertat. Potser, pensareu que el desplegament legal que tenalla una societat és una mostra fefaent que ja estem regulats. I és cert. Tanmateix, una democràcia que no estimula la confiança dels ciutadans no té futur.

En el nostre país la identitat personal no existeix sense el carnet d’identitat, el carnet de conduir o qualsevol altra cartronet amb foto o ditada. De fet, som el país dels carnets. El carnet és sempre la prova que palesa aquesta manca de confiança en l’individu. Davant de qualsevol dubte sobre l’eficàcia d’aquests cartronets, i molt especialment del DNI, se’ns assegura que és per la nostra pròpia seguretat. El DNI, que per cert també pot ser fals, és el salconduit per subsistir en la jungla espanyola. La signatura no és més que un gargot protocol·lari, per això ni s’ensenya a l’escola el seu valor com a signe d’identitat personal.

Hom s’adona que la nostra democràcia és de fireta quan comprova en altres països europeus el preuat valor de la paraula personal. La paraula té valor perquè palesa la confiança de la societat en l’individu. Qui gosa trencar aquesta confiança, amb mentides o falsificacions, és penalitzat amb contundència.

És així, com amb la signatura personal hom pot estendre xecs no garantits, entrar en organismes oficials custodiats, registrar-se en un hotel o sol·licitar tota mena de serveis socials sense cap altra font documental que la confiança en la pròpia paraula i una signatura que ningú comprova. Els arxius dactilars, les fotos i les signatures originals es converteixen en jutges ferotges només quan la confiança ha estat traïda. Quan hom és educat en la llibertat social, el primer que aprèn és que l’individu és la màxima expressió dels preceptes morals d’una societat i que per això se li atorga el màxim do: el valor de la seva paraula personal.

No hi pot haver veritable democràcia sense que les persones deixem de ser considerats estafadors potencials. És incomprensible que al nostre país no s’hagi plantejat encara una política basada en la confiança de la identitat personal i dels fonaments de la presumpció d’innocència, amanida, això sí, amb un desplegament legislatiu que sancioni durament i àgilment la traïció. Ben al contrari, al nostre país pots passar la nit al calabós per passejar pel carrer indocumentat. Només falta que algun agent de l’ordre tingui ganes de provar sort i aturar-vos per pur gust o zel professional. I és que al nostre país, encara no està clar que passejar de nit pel carrer no sigui un acte presumiblement delictiu, mentre no es demostri el contrari. La nostra policia segueix estant més educada per treballar amb la vista que amb l’olfacte, i els ensinistren per als jocs d’atzar.

És clar que l’actual administració de justícia no podria fer front a l’aplicació de lleis basades en l’agilitat i en el principi de la presumpció d’innocència quan porten segles vivint de la presumpció de culpabilitat i sodomitzant el país. Fatalment, un Estat en el qual preval un model d’administració de justícia vuitcentista, no ha entès els valors claus de la democràcia. És a dir, llibertat, igualtat i respecte per la paraula. Els polítics no creuen en les persones, i les persones menyspreen els polítics, per això, normalment, quan assoleixen un determinat nivell viuen a part.

La nostra vida transcorre entre papers plens de signatures i segells que s’aconsegueixen de finestreta en finestreta. I en aquesta flaire que tufeja a putrefacte tothom practica l’amiguisme més corrupte. De fet, les entitats bancàries són més estafades per una "picarona" entrevista que per la manca de signatures amb valor legal. Feu-ne la prova. Aneu a un banc, poseu-vos una corbata, un cotxe amb xofer a la porta, una targeta d’empresa luxosa filial d’una multinacional i sol·liciteu 500 milions. Descobrireu que us posen menys traves burocràtiques que si demanéssiu un trist crèdit d’un milió de pessetes. En aquest darrer cas us mancarien avals i us farien signar tota mena de papers. I és que encara preval el principi que les fortunes s’amassen de mica en mica, com els "pícaros" medievals.

Però, el més trist de tot és que no hi hagi cap polític d’aquest país que vulgui donar suport al valor de la paraula i acabar amb aquest llast del feixisme de carnet plastificat. No hi ha res més trist que descobrir que aquest DNI no te’l poden cosir al front a fi que no el puguis oblidar mai i que tothom el llegeixi a distància. Potser si tots anéssim amb el DNI incrustat al front passejaríem més tranquils pel carrer, ja que cap lladregot, amb navalla o sense, no s’atreviria a fer un atracament per por a ser identificat.

Una societat que vol basar la convivència en la identificació documental de les persones és una societat malalta. La nostra democràcia no estima la llibertat, perquè comença per negar la de l’individu des del bell dia que neix. I tanmateix, no podem deixar de creure com Max Weber que "tota l’experiència històrica confirma una sola veritat: que l’espècie humana mai hagués aconseguit el possible si no hagués intentat una i altra vegada assolir l’impossible". Llàstima que la major part dels nostres polítics siguin tots fills d’una dictadura que encara els esclavitza les ments, un jou que només és pot aterrar amb la bondat.