Núm. 4 Quart trimestre 1996

Recordant Bòsnia
Txus Sanz, sociòleg

Certament, Bòsnia és un país meravellós. Potser ja ha esdevingut un tòpic, però és cert que és un país d’aquells que "enamoren a primera vista". He tingut l’oportunitat de visitar-lo arrel del projecte d’acollida de nens bosnians organitzat per quatre esplais del Vallès (entre els quals hi havia El Piolet de Barberà del Vallès) i desenvolupat durant aquest passat mes de juliol. De fet, fa tres anys (el 1993) vaig establir un primer contacte directe amb la situació de la regió gràcies a un programa d’ajuda als refugiats abanderat per la Universitat Autònoma de Barcelona i que em va portar a treballar durant un mes en un camp de refugiats bosnians situat a la península d’Istria (Croàcia). D’aquella primera experiència vaig aprendre moltíssimes coses i vaig poder conèixer d’aprop la gran quantitat de penúries i injustícies que es deriven d’un context presidit per la guerra. Llavors pensava que el final del conflicte no trigaria a arribar doncs semblava impossible imaginar que ningú desitgés una situació així (i, a més, costava de creure que una societat europea suposadament compromesa amb la democràcia i la pau tolerés un conflicte d’aquella magnitud).

Tres anys després la tensió a la zona encara perdura. Almenys ara ja no hi ha combats –és cert– però en qualsevol moment pot tornar a saltar l’espurna que ho torni a encendre tot una altra vegada. No ens enganyem, la pau, per definició, només és possible quan la gent està convençuda que és necessària. La pau actual, una pau imposada "des de fora" i que, a més, legitima les conquestes territorials sèrbies (cosa que és com reconèixer la legitimitat de la guerra mateixa), no és en si cap garantia d’estabilitat futura dels Balcans. Recordo que, quan era petit, sempre que em barallava amb el meu germà apareixia la mare i ens deia "dos no se pegan si uno no quiere". Sempre he pensat que aquesta era una frase que, ben entesa, invocava una mena d’"estratègia de vida" que esdevenia, alhora, condició i garantia de pau. Ara me n’adono que no és necessari que tan sols un "no vulgui" (doncs si un no vol barallar-se, l’agressor encara ho té més fàcil per estomacar-lo) sinó que cal que ningú ho vulgui. És necessari, doncs, que tothom estigui fermament compromès amb la pau, per aconseguir-ho hem d’educar en la pau i, sobretot, educar per la pau. Aquesta és una de les raons que omplen de sentit la feina que venim desenvolupant a l’esplai i un dels incentius que em motiven per seguir treballant –via educació dels infants– per transformar la societat fent-la més justa i més lliure. És llavors quan es fa especialment significatiu un projecte d’intercanvi cultural amb nens bosnians.

Sobre el paper, els objectius bàsics d’aquest projecte eren dos: d’una banda, es pretenia allunyar els nens del context de la guerra, oferint-los la possibilitat de relaxar-se i gaudir de tot un seguit d’activitats d’estiu organitzades pels esplais acollidors (casals d’estiu, colònies o campaments), i d’altra banda volíem aprofitar la seva presència per regularitzar la seva situació sanitària. Tanmateix, trobo que per damunt d’aquests objectius n’hi havia d’altres molt més importants o, si més no, molt més significatius educativament. En primer lloc, la seva estància a Barberà va servir perquè tots els que ens hi vam relacionar aprenguéssim moltíssim. Vam aprendre molt d’ells però sobretot –i potser encara més accentuadament– vam aprendre molt de nosaltres mateixos; perquè és mitjançant el contacte amb les altres cultures que hom pot descobrir les característiques de la pròpia. En segon lloc, els nens bosnians ens van transmetre la necessitat de treballar per la pau, fomentant la solidaritat, l’empatia i el coneixement mutu. No puc deixar de recordar el dia en què, juntament amb els nens més grans del casal d’estiu, els bosnians ens van voler ensenyar un vídeo que portaven en el qual es relatava la situació de la seva ciutat (Majlai) abans, durant i després de la guerra. Davant de la cruesa de les imatges de la guerra (i dels records que n’evocaven), molts no van poder evitar començar a plorar; aleshores els vaig suggerir si volien parar el vídeo i els vaig convidar a sortir fora de la sala. Davant de la sorpresa de tots, ens van dir que es volien quedar perquè amb la seva presència volien testimoniar que tot allò que sortia a la tele era cert, que era només una petita part del que realment havia succeït i que calia que tothom ho conegués perquè no tornés a passar mai més. En tercer lloc, l’intercanvi era considerat pels bosnians com una inversió formativa. Quan vam estar allà, els responsables municipals ens van assegurar que el futur de Bòsnia –i la seva pròpia esperança– estava a les mans dels nens i nenes que havien sobreviscut a la guerra i que, per tant, era necessari que aquests coneguessin la realitat d’una societat normalitzada de forma que poguessin treballar per la normalització de Bòsnia. De fet, tots els nens tenien moltíssimes ganes de tornar al seu país per tal d’ensenyar a les seves famílies i als seus amics tot el que havien vist i tot el que havien après.

Certament, podria seguir enumerant les raons per les quals crec que aquests tipus de projectes són necessaris, però, de fet –si ho recordeu– jo us estava parlant de la sorprenent bellesa de Bòsnia i de les ganes que tinc de tornar-hi. Malauradament, encara no us he parlat de com és la gent d’allà, del seu optimisme i de les seves immenses ganes de viure. Tampoc he mencionat res de la seva forma actual de vida ni de com s’ho van fer per resistir i sobreviure més d’un any sense llum ni aigua corrent. No he dit ni una paraula de l’esfereïdor paisatge que envolta la carretera de Mostar a Sarajevo, ni dels cementiris improvisats, ni de les cases enderrocades, ni de... De fet, no vull caure en l’anecdotari ni vull explicar la meva experiència de la mateixa manera com la gent acostuma a explicar les seves vacances. El cas de Bòsnia és tan sols un més de la interminable llista de conflictes que ens fan pensar que en aquest món hi ha més d’una cosa que no acaba de rutllar.

La gent de progrés reivindiquem l’utopia d’un món sense guerres i apostem fermament per l’educació dels infants com un mecanisme de transformació social. La solidaritat ha d’esdevenir una activitat quotidiana i no cal anar a Bòsnia –és cert– per demostrar que som solidaris si després som incapaços d’adonar-nos de les necessitats dels nostres veïns o de les persones que hi ha al nostre voltant. Paradoxalment, van haver de venir nens de Bòsnia per dir-nos-ho.