Núm. 4 Quart trimestre 1996

Entre dones
Ferran Escoda

Del pare me’n recordo ben poc, només l’ombra d’un home llegint un gros volum de la Història de Roma amb una cantarella constant i comparativa: "Si en Francesc Macià hagués fet com en Cèsar August..., d’altra manera aniríem". Els homes sempre són una imatge incorpòria que apareix i desapareix. Perquè la meva vida, les hores de fer i desfer, les visc entre dones. Els homes només es presenten com un holograma enganyós, de tant en tant, per tocar els collons, per emprenyar. Jo visc entre tietes i amants, entre mares i prostitutes, fèmines de tots els colors i mides, dones modernes com un coet a reacció i dones antigues com una petxina mil·lenària.

Per exemple, un dia com qualsevol altre, mentre em cordava els botons de la camisa, els de la bragueta, i em feia el nus de les sabates i el de la corbata, ha vingut Gomila que em volia col·locar un llaç a la titola. (Gomila és el nom comodí; amb perdó, el singular de tots els plurals). "No i no –li he dit. No pots humiliar-me el penis amb ornamentacions supèrflues". "Només és per fer bonic", m’ha contestat mentre em feia el llaç. I així he sortit, vulguis o no vulguis, cap al carrer a visitar l’ombra del professor Coromines per consultar-li una etimologia que a mi em sembla apòcrifa. Tots els dijous prenc el cafè amb el professor Coromines, després ell es presenta o no, però jo sóc fidel a les cites i repasso les meves fitxes lingüístiques amb la mateixa meticulositat tant si el mestre apareix com si no. Però aquest dijous el llaç de l’entrecuix se’m notava per sota del pantaló i tal com anava baixant per la Rambla de Catalunya les dones m’anaven tirant flors acabades de collir. Total que vaig quedar que semblava un centre de taula i anava tan amorosament mudat que vaig decidir suspendre la recerca etimològica i anar a visitar Gomila, que és una dona possessiva i refinada que sempre aprecia aquests detalls. En veure’m entrar, ràpidament em posà al bell mig del menjador i així vaig passar la nit, a recer en una casa bona, d’on sempre en surto perfumat i amb la clenxa feta i algun bitllet de banc a la butxaca. Gomila m’utilitza sempre en les seves festes i compromisos, em col·loca decorativament en un racó de la seva mansió i jo deixo passar les hores agombolat per la riquesa que ens embolica.

Sempre passa igual, surto de casa de Gomila envalentit per la sobtada crescuda de la butxaca i em llenço a l’aventura. Llavors una dona desconeguda és un risc per encetar, una incògnita excitant plena de tòpics. Encara que sembla que tot hagi de ser nou i desconegut, després resulta que ja ens coneixem, que només veure’m m’ha reconegut la fesomia i jo de quatre grapes em feia el gatot feréstec, però no hi ha res a dir, em sap el nom i la nissaga, i és amiga d’una amiga i tots som parents. Perquè només amb les dones aconsegueixo establir una familiaritat certa i real, un vincle de sang autèntic, un parentiu en definitiva.

Li estava pentinant el parrús a Gomila i es deixava fer abandonada i feliç, desperta i amb els ulls closos, disfrutant d’aquell plaer físic de tebiors innocents. Els rínxols rebecs s’allisaven un instant al pas de la pinta, per tornar-se a caragolar després. "En acabat m’ho faràs a mi?", li vaig dir. "No ho sé", em contestà. En aquest joc de reciprocitats sempre hi ha un punt que la balança es trenca. I val més que sigui així, perquè jo no sóc igual que les meves dones.

D’això en parlava un dia amb Gomila, que és molt legalista i primmirada i que m’explicava que aquesta poligàmia que pateixo no és delicte i que no cal que m’amoïni per res, perquè l’estol de dones no em pertany, sóc jo la propietat compartida. Així de clares les coses, Gomila em va reclamar l’execució de l’exercici físic amatori, volia un clau, vaja. I amb una eficàcia gimnàstica vam acomplir el deure intergèneres, com qui executa una partitura ja coneguda. Després me n’anava al Palau a sentir qualsevol orquestreta centreuropea i me’n tornava cap a casa més trist que una altra cosa.

Jo sóc Narcís i en canvi cap mirall no em retorna la pròpia imatge, talment fos un vampir condemnat a arrossegar els ullals per l’eternitat. La meva dentista m’ho diu: "Tens els ullals indestructibles". I jo m’escarxofo en la cadira inflat de vanitat dental. A voltes ho fem aprofitant les mil postures de la cadira d’odontòleg, de vegades ho deixem córrer perquè no puc ni parlar. "Glopeja", em diu, i ho eixuga tot amb una asèpsia definitiva. Me l’assec a la falda i li aixeco la bata blanca. A mi no m’agrada massa aquesta blancor que enlluerna, més aviat em destrempa el panorama sanitari, però a ella l’encén, la netedat i la carn de bisturí li alcen la libido fins a l’extrem, no hi ha res a fer: pulcre i cru, així entén l’amor la facultativa, i no seré pas jo qui comenci a portar la contrària. El moment que més m’agrada és el del cotó fluix, de tots aquests moviments sanitaris el del cotó fluix és l’únic d’una tendresa intransferible. Ella agafa un cilindre blau de paper i n’estira el núvol a l’atzar, llavors m’eixuga la gota de sang que em cau dels llavis i abans que no passi la següent consulta som, per un instant, feliços.

Gomila era una exageració, grossa, qui-sap-lo en excés. S’escampava entre els llençols i em deia: "Troba’m". Jo llavors feia windsurf entre plecs i replecs de voluptuositat. Aquesta consistència de flam ens feia tremolar sempre que estàvem junts. Gomila mai no m’interrogava de res ni li preocupava massa si alguna holografia masculina em feia alguna jugada intolerable. Ella vivia més enllà de la frontera dels sexes, com una tempesta en un oceà, on l’escuma és la pell, jo naufragava periòdicament en aquell territori imprecís i contundent que es creava, un cop horitzontal, entre els seus pits i l’entrecuix.

Sempre que venia a Barcelona en Pessoa anàvem de putes. Jo l’anava a buscar a l’estació de França i ell arribava dalt d’un tren de vapor, negre i fumejant. Eren unes putes de postguerra, amb velluts ratats i perfums embafadors. Paràvem en una bodega del Born i a peu dret, colze al taulell, ens políem una bóta de Priorat adulterat. Ara les putes ja no són iniciàtiques ni maternals, són més aviat virtuals i cridaneres, de plàstic nord-americà. En Pessoa, a la que les putes van començar a admetre targetes de crèdit va deixar de venir i jo ja no conec més prostíbuls que els de la fantasia o de la memòria. Aquests putiferis moderns tenen alguna cosa quirúrgica que ni la dentista podria suportar. Encara que ella no coneix en Pessoa i qui sap si un dia no acabem buscant entre els anuncis del diari on hi ha sexe de suada fingida i silicona.

"Si t’ho demanés em pagaries?". "Què si et fotria dues hòsties?". "No ruc, que si em donaries diners per follar amb mi?" Gomila, de sobte, m’interrogava amb hipòtesis sorprenents. "Tots els calés que porto són per a tu". "No, m’hauries de pagar segons la tarifa". El joc de les disfresses era el fort de Gomila. "Si ara em vestís de soldat de la guerra del 14 i et violés?", em deia. "Doncs em sembla molt rebé". "No, tu t’hauries de resistir". "Per què?". En aquest punt sempre es trenca la fantasia de Gomila, és el punt feble que desfà la seva imaginació sempre ratllant la imprudència. "Ai, no, no volia dir-te això". I fora, tot se’n va avall.

Del meu pare ja n’he parlat. Va i bé. Apareix i desapareix. Però no és. Com tots els altres homes amb els quals pacto els detalls de l’accident que compartim. No són. No som. Només entre dones sóc viu. Si tot plegat fos un quarter militar jo claudicaria de la condició humana. Si només fóssim mascles jo plegaria. Ni tan sols m’aturaria a buscar una lleugera pulsió homosexual, res, passo. Si el món es convertís en presó masculina jo no hi tindria res a fer. Cap construcció no em vagaria d’aixecar-la, cap treball no m’ompliria les hores. Si sóc és per elles. La pastanaga és mamella i l’ase s’humanitza per fer-se home. Només escolto les veus de les dones. Només veig els seus cossos, cap altra bestiola no em distreu. Me’n foten els mascles humans igual que les espècies críptiques de les profunditats abissals. Només estic per elles. Això va quedant clar. Només Gomila sembla no saber-ho. "No t’ho faries mai amb un tio?", em pregunta per furgar límits. "No". "Això és que tens tabús, encara no t’has desinhibit prou". "Potser sí". Gomila sempre burxa. "Quina fantasia tens?". "No cap. Perquè si te la digués deixaria de ser una fantasia". "No és pas veritat". "Doncs potser no, però és que jo no tinc cap fantasia. Jo vaig pel dret i tal qual ho penso ho faig". Llavors Gomila es caragola com una serp i dibuixa un interrogant amb el seu cos. "No m’ho crec". "Doncs no t’ho creguis", li dic jo per esbandir-me-la.

Gomila, de vegades, era nutrícia, em feia croquetes i caldo de gallina i galetes. El nostre era un amor de mitja pensió, i sovint de pensió completa. Ens trobàvem i ràpidament ella em preguntava: "Tens gana? –i abans que pogués respondre continuava. Té, t’ho he fet per a tu", llavors es treia un paquet de sota de les faldilles i me’l donava. En aquell temps jo dinava sovint amb el president Companys. Eren dinars conspiratius, ell m’explicava la seva estratègia per proclamar la República Catalana, superats els errors dels Fets d’Octubre, i jo li explicava les aventures eròtico-grastronòmiques amb Gomila. El President es passava hores escoltant-me. A mi em sabia greu, però ell parava orella amb atenció. "Segueixi, segueixi", em deia tot engrescat. "Vol dir President?". "Que sí, collons!". Jo llavors li feia un relat minuciós de les menjades amb Gomila, aquella barreja de salses i suors que eren les nostres trobades, cos a cos, ella s’oferia, carn tendra, i jo escurava fins a deixar el plat ben net. De sobte, el President em tallava i deia: "Aquesta guerra la perdrem. No anem bé, no". S’aixecava i marxava.

Gomila em guareix de l’orfandat, cinc minuts, una dècima de termòmetre, el just per no morir-me exsangüe. Una hora o altra sempre ens adoptem l’un a l’altre, fills d’alguna catàstrofe que ens ha deixat sols.

"En la multiplicitat dels sabors es troba l’essència de la vida", va llegir ella en una revista de psicologies optimistes. Així que jo m’inventava salses diverses per cruspir-me el sexe de Gomila. Tampoc no és cap novetat. S’ha de sobreviure a la repetició, no és cap caprici convertir la volva de Gomila un dia en pastís dolç i l’altre en salat.

Aquell dijous li havia portat una paraula nova a en Coromines, primer es va pensar que era un toponímic sense importància, després va veure que no. "Brollard", va pronunciar el filòleg. "Bro-llard", va repetir aturant-se en cada síl·laba. Quan va veure que podia tenir un significat se la va guardar a la butxaca com qui no vol la cosa. Amb el filòleg anàvem a la sortida d’una escola de monges i vèiem passar les nenes amb les seves faldilles prisades i amb les bruses anunciant algun pit de dona. Sèiem en un banc i deixàvem passar l’eixam per flairar-ne el record, perquè les nenes passaven ràpidament, sense gairebé donar-nos temps a fixar-nos en les fesomies, corrien en grup, i en grup les estimàvem. Al cap de poca estona del nostre badoqueig el sol es ponia i ens agafava l’esgarrifança de ser uns perversos. Ens acomiadàvem sense mirar-nos als ulls i me n’entornava cap a casa. En aquella buidor pensava que els homes amb els quals tenia tractes eren només una ombra, un reflex sense cos tangible. Llavors em tornava un regust amarg i conegut.

A Gomila a voltes li geminava el nom, li deia Gomil·la assaborint-ho, per esnobisme i per allargar la pronúncia, fent-la durar. Li geminava el nom com li geminava els llavis del seu sexe. A ella, tot s’ha de dir, li agradava que repengés la llengua al paladar i li posés el punt volàtil al clítoris. De vegades arribàvem a l’orgasme per l’ortografia. Ella em posava una dièresi al gland i jo fotia una lleterada triomfal.

Quantes vegades m’ha odiat Gomila? No ho sabré mai. Quanta rancúnia sorda hauran amagat els seus silencis. Quant de verí no s’haurà escolat entre les lletres de les seves paraules. I en canvi no ens hem barallat mai. Potser morirem d’un càncer mal paït, però només en la ficció –i la fricció– de l’amor ens hem tustat els cossos. Mai no l’he empès escales avall, ni ella no m’ha llençat la vaixella pel cap. La perversió de la violència física només és virtual entre nosaltres.

De vegades, quan cardem, tinc el convenciment que vull entrar completament dins de Gomila. Voldria entrar tot sencer per la seva vagina i retornar a l’embolcall matern. Però m’he de conformar amb ficar-hi el penis, o algun dit i poca cosa més. A voltes, no és que fem l’amor, simplement jo truco a la porta del retorn, crido desesperadament reclamant la meva vida intrauterina. No res, fracasso i enmig del cansament miro el rostre de Gomila i descobreixo que no és la meva mare.

Els amors de la mestra eren els millors, els compartíem tota una colla de barbamecs de clatellada. La mestra era l’única cosa que s’assemblava a la vida en aquell col·legi de capellans impregnats de naftalina i guix, una cosa aspra i violenta, d’una disciplina avorrida i exagerada. El record de la mestra, la senyoreta, ha perdut el rostre, però encara té un cos i una olor, i un tacte. Encara me’n recordo quan Gomila exercia la docència. Jo em treia de les butxaques molles de brioix i perfums de taronja. "Senyu", cridàvem la massa anònima dels alumnes. En aquell temps Gomila em cridava pel cognom i es creava una distància que a mi em semblava definitiva i feridora. "Escoda, vine cap a aquí". I jo sabia que com a molt podria rebre una carícia als cabells abans de tornar cap al pupitre. Jo, com en tantes d’altres ocasions, l’estimava en la distància, en el silenci de la cal·ligrafia obligada. En aquell temps que jo anava socialitzat amb una bata a ratlles de cotó, Gomila parlava un idioma estrany, un idioma que sentíem a la ràdio i al televisor, i que Gomila pronunciava amb un accent forçat. Només en la intimitat del tu a tu ens parlava amb la claredat de l’idioma matern. Amb els anys ens hem mossegat la llengua moltes vegades i ens hem confós fins i tot amb algun idioma exòtic. Però quan encara només tenia les blancors de la primera comunió, Gomila i jo barrejàvem els idiomes. Diglòssia, em va dir en Coromines, era el que practicàvem. Gomila en la seva etapa perverso-educativa, em va ensenyar l’abecedari i a fer-me el nus de les sabates. El llaç i la lletra, el lligam i la comunicació.

I si Gomila se’m vestís amb la túnica negra i agafés la dalla de la mort? Hi ha vegades que la miro fixament en el silenci domèstic i penso en la mort, lenta o sobtada, en el parany assassí i definitiu. I si estem junts per matar-nos mútuament? Per fagocitar-nos a poc a poc no hi ha cap dubte. Gomila, en la meva certesa paranoica, és una agent infiltrada per l’enemic, una caçadora de recompenses, una vampiressa parasitària que m’enverina lentament. Tot d’una, però, Gomila em somriu amb una mirada de complicitat dolça i totes les meves temences furtives es desfan com un núvol atacat pel vent. Esfilagarsada, la por se’n va i jo repenjo el cap en la seva falda tèbia. Potser no aconsegueixo retornar a l’estat de fetus feliç, però hi estic a les portes i, si ho volgués, em sentiria a recer de qualsevol perill.

Gomila d’esquena és anònima, és flotant, és un mascaró que obre camins. Durant una temporada vaig lligar un cordill invisible al voltant dels seus malucs i caminava tot el dia seguint les seves passes. Era un espectacle sempre nou. De vegades anàvem al Registre Civil i ella es canviava el nom. Jo la perseguia en totes les seves burocràcies i ella ni se n’adonava que m’arrossegava.

Torno a Brollard, tothom intenta tornar a un o altre lloc, diu la policia. Jo torno a Brollard que és un indret que només surt a la cartografia íntima que hem inventat Gomila i jo. Gomila imagina l’espai, l’ocupa amb el pensament; jo li dono nom, el vesteixo amb una latitut coneguda. Torno a Brollard i ressegueixo amb el dit les clivelles de l’oblit, oloro el pansiment del temps. Brollard és un jardí tancat que només s’ocupa quan Gomila i jo viatgem amb la brúixola de la pell. Per tant, abillat com vaig de propietari endiumenjat trobo tot Brollard erm. Finalment en Coromines m’agafa el mot, ja ho he dit, i l’amaga dins un onomàsticon, i tothom qui ho vol pot resseguir el nostre territori fantàstic com aquell qui consulta una guia telefònica. Per acabar, el melic de Gomila, que és com la petja d’una ametlla, és la capital de Brollard, una ciutat perifèrica i antiga, jo hi paro orella i escolto la mar com dins d’un caragolí buit.

Gomila sempre és i era, sempre és passat i present, mai no és futur. Això, que tampoc no fa de tan mal entendre, de vegades ens costa un disgust, perquè ella, embolicada entre llençols es projecta sempre cap al futur, i de pas m’hi projecta a mi, talment com ho fa amb el gat i amb el gerro de flors que hi ha a la finestra i amb tot allò que troba al seu voltant.

Quan Gomila diu: "Ara vinc", ho deixo tot i m’aturo. Igual que un cantant llepat de boleros espero, i miro les busques de tots els rellotges que avancen lentament fins que ella no arriba. Amb Gomila les coses van així, vull dir que ens permetem certes tendreses tòpiques, perquè sinó no hi hauria manera de viure. Jo procuro no ser massa exigent i m’espero el temps que convingui. Em quedo mirant al lluny amb la vista desenfocada, com el badoc que no encerta els perfils d’allò que mira. Llavors ella arriba amb una majestuositat de càmera lenta i ho comencem tot de nou.

Gomila em coneix fins i tot les reencarnacions, encara que no me les cregui, però ella té tot l’arbre genealògic del meu karma. I jo, que sóc un agnòstic mandrós li he de donar la raó perquè m’ho encerta tot: els motius, les pors i els desitjos. Contra la seva veritat, per molt esotèrica que sigui, no hi ha res a dir. Gomila arreplega tots els mètodes de coneixement, des del carboni catorze fins al marro del cafè, tot serveix per saber. Gomila no ha tingut cap amant del qual no en conegui, com a mínim, dues o tres vides, és així d’exigent ella. De mi en sap els dibuixos dels palmells de la mà, l’ascendent astrològic, les taques de la pupil·la i els punts dèbils de la meva reflexoteràpia. Per ella sóc un llibre obert ple de significats ja escrits.

Avui he entrat sense avisar i m’he trobat Gomila llepant-se el seu propi sexe, en una exhibició contorsionista. Gomila es menjava la seva sexualitat amb avidesa. No era pas una variant onanista, era gimnàstica pura del plaer. "Passa, passa", m’ha dit amb la boca plena i el coll caragolat. He entrat a la cambra i he dibuixat el 66 del nostre kamasutra domèstic. Paral·lels i doblegats ens hem llepat el sexe amb l’aplicació felina de qui es neteja una taca. Un cop guarits, cadascú se n’ha anat per la seva banda. Jo hagués volgut mossegar-li una natja, però ella, autosuficient, s’hi ha negat.

Parlo de Gomila, però no parlo dels escenaris que ens envolten. Potser ho hauria de fer, com en un retrat ortodox, on l’escrivent s’atura en la fesomia dels personatges, en els trets físics que han d’ajudar-nos a imaginar-los, a reconèixe’ls. Color dels ulls, forma del nas i volum de la corpenta. Després ve l’habitació que ens guarda: sense la fredor tècnica d’un mestre d’obres hauria d’explicar on és la finestra, on la porta, per on s’esbiaixa la llum, com són els mobles que belluguem. Hauria de descriure amb detall l’escenografia dels nostres actes. Però no ho faig. De la mateixa manera que els moviments i els sentiments de Gomila no tenen argument, tampoc no tenen escenari.

Finalment ho he proclamat ben alt: "Madame Gomila c’est moi". De vegades em ve una ximpleria lapidària. Diu que van bé per la ferida narcisista. A més a més, en la nostra relació no som pas originals, ben al contrari, les històries d’amor tendeixen al plagi, i les de sexe a la reincidència inevitable. Gomila és Julieta, és Beatrice, és Colometa, és la Bovary i la Marieta de l’ull viu; és totes les dones i és única, vet aquí la repetició.