Núm. 4 Quart trimestre 1996

Són les coses del destí
Anna Lleonart

Fa un grapat d’anys em van encomanar el seguiment de l’Elena. En aquells moments ella tenia dotze anys. No és habitual que et donin el seguiment d’una persona que ja es troba en estat de progressió, però va ser de resultes del canvi de gerència que es va voler demostrar que els destins-masculins podíem fer-nos càrrec de persones femenines. En el fons he estat víctima d’un experiment. Encara que haig de dir que aquest darrer punt ha comptat com a eximent a l’hora de jutjar-me. El fet és que em van donar l’expedient de la nena. Era un expedient com un altre, com els que esteu acostumats a fer anar: en una banda, les característiques primàries de les persones i el seu quadre genètic; a l’altra banda, els períodes d’influència i el destí que se li imposa a cada un d’ells. Res anormal, però, ah! tampoc cap consell ni cap orientació per ajudar al bon termini de l’assaig. Així va ser com, sense cap mena de precaució, em vaig posar mans a la feina.

Sota la meva protecció, l’Elena va continuar la seva progressió vital, esquitxada temporalment per les arbitrarietats anotades en el seu expedient: li van prendre la bicicleta una tarda d’estiu, el dia abans de marxar de vacances a Puigcerdà; va suspendre les matemàtiques perquè la van sorprendre copiant; va tenir una caiguda amb la moto que va fer que es quedés sense anar a la revetlla de Sant Joan, precisament aquell any que li havien donat permís a casa… La xicota tenia bon caràcter i se’n sortia prou bé de totes les travetes que li anava posant. De fet, tots sabem que la primera etapa, la d’enfortiment de l’esperit, és en la que s’obté més bons resultats.

Paral·lelament, jo, que em sabia en el compromís de tirar endavant un important repte, vaig començar a observar l’Elena els dies de les proves, com és reglamentari; després vaig allargar el període d’observació a les hores següents per poder constatar com s’ho feia per tornar a la normalitat; més endavant vaig considerar cabdal incloure en el meus informes un retrat de la quotidianitat femenina vista des de la perspectiva d’un destí-masculí. Tot això va coincidir, casulament, amb l’època de floració de l’Elena. Els cabells li van créixer morens i ondulats fins la cintura, els ulls s’obriren d’un verd perlat, els llavis s’engruixiren com maduixes madures, els pits s’inflaren amb moviment trèmul i les anques van arrodonir-se en un graciós semi-cercle. Jo no cabia en mi de joia: malgrat ser objecte d’un arriscat experiment, aquell espècimen evolucionava al peu del manual. L’èxit m’acompanyava. I jo acompanyava l’Elena allà on em portés.

Vaig ser al seu costat en el tràngol de comprar els primers sostenidors; vaig presenciar com va compartir una cigarreta amb les seves amigues darrera del mur d’un jardí abandonat; la vaig recolzar moralment mentre responia, envoltada de dubtes i xafagor, les preguntes de la selectivitat; vam saltar de manera endiablada en els concerts de músiques frenètiques. Ara sé que en aquell temps vaig començar a perdre els papers.

Feia temps que havia pres la determinació de protegir l’Elena de les influències masculines, em calia conservar-la en estat pur per a la fiabilitat dels meus estudis. L’expedient que m’havia estat confiat no feia cap referència sobre això, i em vaig prendre la llibertat de decidir-ho tot sol. D’aquesta manera l’Elena va arribar als divuit anys sense anar més enllà d’una creuada d’ulls amb el sexe contrari.

La nit en què l’Elena es va banyar nua en el mar, la lluna era com un botó de nacre augmentat. Havíem anat a una festa d’adults organitzadad pels pares d’una bona amiga seva. Ells havia passat la tarda graciosament accelerada: "Mamá, què em poso? Em deixes el xal banc? el vestit de l’escot a l’esquena? i el collaret de corals?". Era com un remolí de mimosa daurada. Jo la seguia divertit per totes les cambres on passava, m’abocava a tots els miralls que la reflectien, m’esquitxava amb les perles del seu perfum. Ingenu, quan la vaig veure tancar la porta de casa darrera seu vaig pensar: és una princesa, la meva princesa. I vam pujar al cotxe amb què el seu pare ens va dur a la festa.

La nit en què l’Elena es va descalçar a la platja, l’aire era impregnat de l’aroma dens dels gessamins. Vam arribar que la festa era començada, una música tranquil·la omplia la terrassa on adults ben endreçats conversaven i reien, les senyores s’empassaven amb delit canapès prohibits i els senyors s’omplien les copes amb delectança. Jo seguia atentament tots els moviments de l’Elena, la seva amiga la passejava d’un costat a l’altre, com qui mostra un trofeu amb orgull. Enraonaven i reien. "Qui és aquell noi?" vaig sentir que l’Elena preguntava mirant un xicot d’americana clara. "Eh! què fas tu aquí?" –de sobte algú m’interpel·là a l’esquena. "Jo?" –era un company, era un destí. Què hi feia jo allà? Sorprès i contrariat, em vaig sentir enxampat. "Estic en missió, i tu? També, és clar, n’haig de fer una de bona. Mira, veus aquell senyor del cigar? Sí, aquell gras de camisa negra, doncs d’aquí a uns minuts ha de caure a la piscina. No t’ho perdis, vine, corre…" –i se’m va endur.

La nit en què l’Elena va besar uns llavis d’americana clara, jo presenciava l’aparatosa caiguda d’un obès a la piscina. Quan em vaig poder desfer de l’enriolat company, ella no era enlloc. La seva amiga bevia i llançava la cabellera enrera amb ulls lascius. Però ella no hi era. El riure estrident, el soroll de les ampolles en obrir-se, les paraules altisonants dels homes… tota aquella barreja de sorolls m’atordia. L’Elena no era enlloc. Em vaig enretirar exhaust, si aconseguia asserenar-me sabia que en un instant podia situar-la, però la desesperació m’encenia els sentits.

Tan sols vaig ser a temps de veure com es capbussava en l’aigua salada; com aquell xicot l’abraçava i la besava. La lluna, impertinent, em va il·luminar l’escena. Vaig embogir i vaig fer el que mai un destí ha de fer: vaig abandonar l’Elena a la seva sort. La lluna, mestressa de l’atzar, m’envià una alenada de gessamins que em marejà.

Un company em va trobar en un estat lamentable. Em va tornar a casa. Aquí, han tingut consideració perquè han atribuït el meu fracàs, en altres circumstàncies imperdonable, a un plantejament errat de l’anterior gerència. S’han avingut a reciclar-me. A vegades, penso que el destí m’ha jugat una mala passada.