Núm. 4 Quart trimestre 1996

Editorial
Gillette contour plus

Si l’esquerra viu a Europa occidental una situació d’extraordinària confusió, la situació dels progressistes catalans és desesperada. Estem a punt d’utilitzar el sistema "Gillette Contour Plus". No per fer allò que pensen els del departament de màrqueting d’aquesta multinacional, sinó per aplicar-hi noves i sorprenents utilitats: o bé per emprar-lo en els respectius canells, o bé afaitar-ne més d’un i més de dos.

Hem arribat a assumir com a normal jutjar les persones pel que diuen que pensen i no pel que fan. De fet, tot el sistema educatiu s’ha basat en preguntar (quan ho han fet) l’opinió que tenen els alumnes sobre les coses, els fets i les persones. Normalment, per saber com és una persona preguntem: "Ets feminista?". Un esquerranós respondrà sense dubtar: "Sí". Quasi mai preguntem: "Fas el dinar i rentes els plats a casa teva?". La resposta d’un esquerranós serà: "De vegades". El més fotut de la qüestió no és que canviaria el tipus de resposta, sinó la imatge tan distorsionada que al final ens fem de la gent.

El mateix passa amb els partits. Els jutjem pel que diuen. I el que diuen els tres partits de l’esquerra és gairebé igual. Feu aquesta prova: agafeu els programes electorals, elimineu els encapçalaments i els logotips, doneu-los a joves i feu-los endevinar de quins partits es tracta. Només sabran diferenciar clarament al PP, per ser molt de dretes, i a ERC, per allò de la independència. La resta de partits es confonen.

Pot pretendre algú canviar el món si la seva forma de ser és precisament la culpable d’una part dels mals que es volen canviar? Poden uns partits polítics construir una societat més altruista i justa on prevalguin els arguments i no el poder?

Creiem que és necessari concebre l’acció política en dos àmbits. Un, l’àmbit del govern. D’acord. Aquesta és precisament la tasca a la que dediquen tots els esforços els partits. L’altre és el de la lluita diària pel canvi social. I això és el que no fan. Els partits s’han quedat sense programa estratègic de transformació social i per això els moviments socials progressistes no troben en els partits els seus interlocutors naturals.

La construcció d’un espai polític d’esquerres a Catalunya, d’una olivera social, més enllà de l’articulació política, pot ajudar molt a vertebrar l’alternativa del catalanisme popular. D’entrada pot vèncer uns sectarismes ridículs que és impossible que un jove entengui. Pot ajudar a crear un clima de col·laboració entre ciutadans d’esquerres amb plantejaments ideològics matisats. Pot possibilitar incorporar a la ciutadania activa a moltes persones que avui prefereixen mirar-s’ho de lluny estant. Pot fer possible un clima de generositat que avui no veiem enlloc.

Un cop existeixi a Catalunya una olivera associativa, caldrà que els dirigents dels partits reflexionin sobre quina és la millor manera de batre a CiU. L’únic que sabem és que el que s’ha fet fins ara ha portat a la derrota. Programa comú, coalició electoral o postelectoral, solucions n’hi ha moltes. La qüestió és que probablement els dirigents que han estat incapaços fins ara, ho seguiran essent en el futur. Són massa anys ocupant càrrecs de responsabilitat. Són massa anys amb una qualitat de vida personal molt pobre que fa que estiguin espantats amb la possibilitat de tornar a ser ciutadans normals i corrents.

El moviment laic i progressista es troba impacient per poder participar en aquest procés. De moment no podem fer res més que anar treballant entre la desorientació del que haurien de ser els nostres referents i la il·lusió en un futur més interessant.

El més fotut de tot és recordar la llei de Murphi. Encara podem estar pitjor. De moment aquest consell de redacció ha encarregat un paquet de fulles d’afaitar. Però abans que els nostres canells albirin les fulles farem renou. Qui avisa no és traidor!