| Núm. 4 Quart trimestre
1996 |
|
|
|
Editorial
Gillette contour plus
Si lesquerra viu a Europa occidental una situació
dextraordinària confusió, la situació
dels progressistes catalans és desesperada. Estem a punt
dutilitzar el sistema "Gillette Contour Plus". No
per fer allò que pensen els del departament de màrqueting
daquesta multinacional, sinó per aplicar-hi noves i
sorprenents utilitats: o bé per emprar-lo en els respectius
canells, o bé afaitar-ne més dun i més
de dos.
Hem arribat a assumir com a normal jutjar les persones pel que
diuen que pensen i no pel que fan. De fet, tot el sistema educatiu
sha basat en preguntar (quan ho han fet) lopinió
que tenen els alumnes sobre les coses, els fets i les persones.
Normalment, per saber com és una persona preguntem: "Ets
feminista?". Un esquerranós respondrà sense dubtar:
"Sí". Quasi mai preguntem: "Fas el dinar i
rentes els plats a casa teva?". La resposta dun esquerranós
serà: "De vegades". El més fotut de la qüestió
no és que canviaria el tipus de resposta, sinó la
imatge tan distorsionada que al final ens fem de la gent.
El mateix passa amb els partits. Els jutjem pel que diuen. I el
que diuen els tres partits de lesquerra és gairebé
igual. Feu aquesta prova: agafeu els programes electorals, elimineu
els encapçalaments i els logotips, doneu-los a joves i feu-los
endevinar de quins partits es tracta. Només sabran diferenciar
clarament al PP, per ser molt de dretes, i a ERC, per allò
de la independència. La resta de partits es confonen.
Pot pretendre algú canviar el món si la seva forma
de ser és precisament la culpable duna part dels mals
que es volen canviar? Poden uns partits polítics construir
una societat més altruista i justa on prevalguin els arguments
i no el poder?
Creiem que és necessari concebre lacció política
en dos àmbits. Un, làmbit del govern. Dacord.
Aquesta és precisament la tasca a la que dediquen tots els
esforços els partits. Laltre és el de la lluita
diària pel canvi social. I això és el que no
fan. Els partits shan quedat sense programa estratègic
de transformació social i per això els moviments socials
progressistes no troben en els partits els seus interlocutors naturals.
La construcció dun espai polític desquerres
a Catalunya, duna olivera social, més enllà
de larticulació política, pot ajudar molt a
vertebrar lalternativa del catalanisme popular. Dentrada
pot vèncer uns sectarismes ridículs que és
impossible que un jove entengui. Pot ajudar a crear un clima de
col·laboració entre ciutadans desquerres amb
plantejaments ideològics matisats. Pot possibilitar incorporar
a la ciutadania activa a moltes persones que avui prefereixen mirar-sho
de lluny estant. Pot fer possible un clima de generositat que avui
no veiem enlloc.
Un cop existeixi a Catalunya una olivera associativa, caldrà
que els dirigents dels partits reflexionin sobre quina és
la millor manera de batre a CiU. Lúnic que sabem és
que el que sha fet fins ara ha portat a la derrota. Programa
comú, coalició electoral o postelectoral, solucions
nhi ha moltes. La qüestió és que probablement
els dirigents que han estat incapaços fins ara, ho seguiran
essent en el futur. Són massa anys ocupant càrrecs
de responsabilitat. Són massa anys amb una qualitat de vida
personal molt pobre que fa que estiguin espantats amb la possibilitat
de tornar a ser ciutadans normals i corrents.
El moviment laic i progressista es troba impacient per poder participar
en aquest procés. De moment no podem fer res més que
anar treballant entre la desorientació del que haurien de
ser els nostres referents i la il·lusió en un futur
més interessant.
El més fotut de tot és recordar la llei de Murphi.
Encara podem estar pitjor. De moment aquest consell de redacció
ha encarregat un paquet de fulles dafaitar. Però abans
que els nostres canells albirin les fulles farem renou. Qui avisa
no és traidor!
|