Núm. 5 Primer trimestre 1997

L’autonomia de la societat davant l’autonomia de l’economia
Antoni Castells, doctor en Ciències Econòmiques

En l’actualitat estem assistint a la imposició, a nivell mundial, de l’ortodòxia del Pensament Únic Neoliberal, base ideològica de l’integrisme economicista-financer i expressió dels interessos del poder econòmic, en particular del capital-diner mundial que s’ha autonomitzat del capital productiu, al temps que el sotmetia.

El dogma del qual parteix el Pensament Únic Neoliberal és el de la necessitat de l’autonomia de l’economia i que tot –la salut, l’ensenyament, la cultura, la política, la societat, l’ecologia,...– ha d’estar supeditat al seu dictat i conveniències. Entenent a més per economia no tant la producció de béns i serveis sinó sobretot la producció de beneficis mitjançant l’activitat que sigui (avui la financera-especulativa és l’activitat que genera més beneficis i més ràpids, seguida del tràfic de drogues i d’armes). Per ell l’important és que una sèrie de macromagnituts com la Renda Nacional, el PIB, etc., creixin, que els beneficis privats augmentin i poc o res importa que els individus i la col·lectivitat no puguin escollir i decidir sobre el que els afecta, que augmenti l’atur i la pobresa, que s’uniformitzi i degradi la cultura, que es malmeti el medi ambient,...

La pròpia lògica del Pensament Únic porta, i així ho estem constatant empíricament, a un increment espectacular de les diferències entre els països rics i els pobres, i a l’interior de cada país entre els individus rics i els pobres, a la marginació d’una part cada vegada més important de la població, a la reducció de la democràcia a una esperpèntica parafernàlia mediàtica, a l’augment dels casos de corrupció entre els professionals de la política i en definitiva al trencament de la cohesió social indispensable per la supervivència de qualsevol societat.

Per poder fer front a la creixent degradació social, cultural, política i ecològica que estem vivint cal, en primer lloc, un canvi radical d’enfocament. És la societat qui ha de posar l’economia al seu servei, perquè aquesta satisfaci les necessitats dels seus membres, qui ha de controlar l’activitat econòmica en funció de les seves prioritats i no a l’inrevés com predica el Pensament Únic. L’objectiu a perseguir és que la societat vagi bé, és el benestar i la llibertat dels homes i dones de carn i ossos que la composen i en funció d’això regular i desenvolupar l’activitat econòmica i no que l’"economia" vagi bé, que els beneficis del Capital augmentin encara que això signifiqui, com avui cada cop és més freqüent, que els homes i les dones visquem cada cop menys (la mutilació de la nostra llibertat, de la nostra cultura, del nostre plaer, de la nostra sociabilitat... va en augment) i pitjor (menys cobertura de les nostres necessitats).

La societat no pot deixar que l’activitat econòmica es desenvolupi de forma autònoma, que els mecanismes automàtics del "lliure" mercat li imposin la seva llei, perquè això implica que sigui ella qui perdi la seva autonomia, la seva llibertat. A més aquests suposats automatismes i llibertat de mercat el que encobreixen en realitat, és la imposició de la dictadura dels més forts –empreses multinacionals, grans grups financers– sobre la societat i l’individu.

El que s’ha dit fins aquí, no significa que la solució estigui en l’establiment d’una economia planificada centralitzadament, en la que una casta burocràtica planifica des d’un centre i fa complir les seves directrius, sotmetent així el desenvolupament de l’activitat econòmica als seus propis interessos i no al desenvolupament de la societat.

Que l’alternativa a l’economia de "lliure" mercat sigui l’economia estatitzada i burocratitzada, que ha mostrat també empíricament el seu fracàs, és el que ens volen vendre els propagandistes del Pensament Únic per fer-nos creure que no existeix cap altre opció millor que la seva. Confonen deliberadament societat i Estat.

Però així com l’omnipotència de l’Estat implica la submissió dels individus a un poder anònim, i la del mercat implica la seva submissió als guanyadors de la lluita per la supervivència. L’opció perquè sigui la societat qui prengui les decisions, comporta la distribució del poder entre els ciutadans, evitant la seva concentració o monopoli via estatització o via neoliberalisme, que tots acabem pagant. Implica, per tant, una organització social i política democràtica, en la qual siguin els propis ciutadans els qui amb la seva participació activa i directa, col·lectivament, constitueixin el poder polític. I és a partir d’aquest règim democràtic que la societat pot i ha d’exercir la seva direcció i control sobre l’activitat econòmica, en la qual el mercat serveixi com a instrument per a la lliure expressió de les preferències dels individus i no per a la implantació del darwinisme social. Aquesta és la diferència entre una economia AMB mercat i l’economia DE mercat que imposa el neoliberalisme.

En definitiva, a la dictadura de l’economia que avui ens imposa l’integrisme economicista-financer, cal oposar-hi l’autonomia i la sobirania de la societat, democràticament organitzada, a les necessitats de la qual ha de supeditar-se l’economia.