Núm. 5 Primer trimestre 1997

Editorial
Traguem-nos la bena dels ulls

Ens han repetit tantes vegades que la transició política a Espanya ha estat un gran èxit que al final ens ho creurem.

Un militar promou un cop d’estat contra un règim constitucional i democràtic. Promou una guerra civil i s’alia amb els feixismes alemany –els avions del qual bombardegen Barcelona, Guernica i Granollers– i italià. Provoca centenars de milers de morts i centenars de milers d’exiliats. Organitza un règim de terror on la tortura, la presó i les penes de mort continuen durant 40 anys. La paranoia feixista –o franquista– de pensar que una economia autàrquica podia funcionar meravellosament ens portà a la misèria més absoluta. Mentrestant una Alemanya totalment destruïda per la II Guerra Mundial aconsegueix, en cinc anys, tornar a tenir la renda per càpita d’abans del conflicte. A Espanya tardarem 20 anys a tenir la renda per càpita de l’any 1936.

Cinc milions d’espanyols han d’emigrar. Dos milions i escaig a Catalunya. El país es queda sense associacions, sense diaris, sense sindicats, sense partits. Persones vingudes de fora tornen a viure en coves que no s’havien habitat des del neolític. Podríem tornar a explicar el que és obvi i fer-ho en les 46 pàgines que resten. No cal, Catalunya havia perdut la dignitat.

La transició a Catalunya es va muntar sobre una mentida: durant la Guerra Civil tothom va ser culpable. Fou una mentida necessària perquè anava molt bé a dos sectors que evolucionaven des del franquisme. Va convenir molt al catalanisme conservador –hereus de la Lliga– que en comptes de reconèixer la col·laboració entusiasta amb qui va arrabassar les llibertats nacionals, va construir un discurs nou com a coartada. Va convenir a l’Església catalana, que no volia –i no vol– acceptar que els capellans foren perseguits per franquistes. Si el bisbe Irurita, en comptes de ser el cap de la quinta columna de Barcelona, hagués estat un dirigent de la CNT, els capellans catalans haurien sigut reverenciats per llur actitud.

Foren culpables les organitzacions obreres de defensar els interessos dels treballadors? Foren culpables la major part de catalans de defensar la democràcia, la llibertat, la Constitució, l’Estatut i la llengua catalana?

Ja n’hi ha prou! L’esquerra catalana no pot, per més temps, transmetre la idea d’un passat negre a les noves generacions. Però a més l’esquerra no té necessitat d’amagar el que és una etapa gloriosa de la història de Catalunya.

Fa uns mesos, per fi, es va fer un homenatge als brigadistes internacionals. De sobte molts joves han descobert una història que se’ls havia escamotejat. Per què hi ha hagut tants joves en aquests actes? És senzill. Els joves catalans necessiten referents històrics i necessiten saber que tenen antecedents, que no estan sols. Que altres van iniciar un camí fa molts anys. Ara que tant es parla de crisi de valors no ens adonem que amagar un període històric, on el millor del poble català i el millor de la seva joventut van jugar-se la pell, la vida i la família per viure en la coherència de les seves conviccions, és una temeritat que es paga.

Aquests brigadistes eren voluntaris. És veritat. Ningú els va obligar a venir. Van venir per la força de les seves conviccions. S’ha venut la idea que foren els precursors dels joves que avui van de cooperants al tercer món amb les ONG. S’oblida una diferència essencial, aquells joves no anaven a fer tasques humanitàries. En el conflicte del Zaire, haurien col·laborat amb les forces democràtiques per enderrocar el dictador i instaurar un sistema democràtic, constitucional, que atengués les diferències –i les llengües– i muntés un Estat del Benestar. Eren militants internacionalistes. No volien apaivagar la misèria sinó canviar el món.

Però, quant tardarem a adonar-nos-en que hi hagué centenars de milers de joves catalans que també foren brigadistes? Tampoc els va obligar ningú. El món es va adonar pocs anys més tard , amb horror, –quan es descobriren els camps de concentració alemanys, plens de brigadistes catalans– de la raó que tenia el poble català de lluitar contra el franquisme. Si França i la Gran Bretanya haguessin ajudat la República i la Generalitat, potser 4 anys més tard França no hauria passat per la humiliació de veure’s com un país ocupat i sense dignitat, i Londres no hauria estat bombardejat. Encara hi ha qui creu que francesos i anglesos foren uns espavilats.

Ser laic i d’esquerres avui no és una opció nova. No es pot muntar una escala de valors sense la tradició cultural. Som qui som gràcies a l’esforç de moltes generacions que amb el seu altruisme han fet possible tot allò de bo que avui gaudim. Ser respectuosos amb el nostre passat i amb aquelles persones que donaren el millor de llurs vides pel canvi social, no és sols un deure d’homes i dones agraïts, és una necessitat de saber que no sorgim del no-res, sinó d’una tradició de la qual ens sentim orgullosos.