Núm. 6 Segon trimestre 1997

Verd Madur
Jordi Bigas, periodista i ecologista

Sovint em pregunten sobre el futur d’Els Verds. En Ramon Folch em va demanar un article sobre aquesta qüestió que va publicar El Temps ambiental (1). Els Verds també em van demanar que parlés d’aquest tema en el seu sisè congrés celebrat a València la passada Setmana Santa. Vaig compartir la taula rodona amb Pedro Costa Morata, Carles Arnal i Josep Ramon Balanzat, membre del Parlament balear i l’únic diputat verd de l’Estat espanyol. L’Ateneu Barcelonès em convida a parlar-ne al mes de maig i ara s’ofereix la possibilitat de fer-ho a Espai de llibertat.

No crec que ningú em consideri un visionari endevinador, però el fet de fer-me sovint aquesta pregunta és perquè l’esdevenidor d’una força política basada en el pensament socioecològic segueix sent una pregunta incontestada del panorama polític. D’una banda, és una constatació de la irrellevant presència social dels verds, a diferència de l’ecologisme social que es troba present a tot arreu. D’altra banda aquesta qüestió planteja la possible emergència futura d’Els Verds en el panorama electoral. La possibilitat de l’emergència d’Els Verds segueix sent un dels condicionants de la vida política de l’esquerra a casa nostra.

Escric aquesta reflexió influït per la lectura de les memòries polítiques de Josep Vicent Marqués (2) i la lectura de la ponència, del congrés d’Els Verds celebrat a València, redactada per Joan Buades de les Illes (3). Dos referents nacionals, del País Valencià i les Illes, ignorats des del Principat sempre complaent i cregudament "capdavanter".

Durant els anys vuitanta, l’esquerra es va maquillar lleugerament de verd per evitar l’aparició d’Els Verds en el panorama polític (fer-se els verds per evitar que Els Verds es fessin). Aquest fantasma segueix condicionant part del discurs dels socialistes (recordem, per exemple, la famosa afirmació d’Alfonso Guerra: "a mi izquierda el abismo") i els comunistes (recordem que el coordinador general es considera el dirigent de tota l’esquerra espanyola amb arracades verdes incloses). Tot això seria molt bonic mentre no oblidéssim que el "todo vale" s’ha imposat amb un estil autoritari que ha vulnerat sovint els drets humans i polítics. Sense anar més lluny, el Ministeri de l’Interior va donar cobertura (facilitant-li la inscripció electoral) a la secta La Comunidad de Silo. El resultat fou que el feble missatge dels verds arribés a la societat amb soroll de fons (la secta, per exemple, va aconseguir molts més vots a Barcelona que en Pep Puig, actual regidor d’Els Verds en coalició amb Iniciativa per Catalunya, a les passades eleccions municipals). Recordem també que la mateixa Izquierda Unida es va constituir amb la participació de la citada secta, membres fundadors de la casa. És clar que posteriorment, van substituir aquestes arracades per una aliança electoral amb els cabdills postcomunistes de formacions verdes, contra l’opinió dels membres i de les bases d’Esquerra Unida i Iniciativa, els quals desconeixien les maniobres i objectius que pretenien.

D’aquesta manera, aquests "verds" varen perdre la virginitat política rebent com a compensació algun càrrec públic pels signants de l’acord i poca cosa més, però, tanmateix, van comprometre el conjunt d’Els Verds (la pell de l’ós). No és la història del plat de llenties; és quelcom més vergonyós, i per això no es pot parlar amb llibertat i franquesa. I no se’n pot parlar perquè predomina una doble moral que impedeix parlar-ne perquè fa pudor. Els partidaris de la unitat electoral entre els comunistes i els verds consideren que l’esquerra del nostre país no es pot permetre el luxe de concórrer per separat a les eleccions, però una cosa és que això sigui discutible i una altra ben diferent és que tot valgui per aconseguir aquest objectiu bo i arrenglerant-se contra els independentistes i els socialistes, i fent costat als anguitistes en el si d’Iniciativa. Una trista història.

La veritat és que hi ha d’altres perspectives. Aquest també és un bon motiu per preguntar-se sobre el futur d’Els Verds. Una d’aquestes opcions és, per exemple, seguir l’exemple illenc. Per un costat, Els Verds de les Illes han aconseguit representació política, electoral i social per mèrits propis. El seu treball al Parlament balear ha demostrat que la seva presència no pot ser substituïda per ningú. Activistes de carrer i en el terreny del pensament, accionistes crítics, incitadors a una nova lectura de la identitat nacional... Els Verds de les Illes han demostrat que poden condicionar la vida política del seu país. A Mallorca, per exemple, el Partit Popular estava tan aterrit que va promoure canviar la llei electoral i dificultar, així, l’entrada d’Els Verds a les passades eleccions; sortosament, però, no van poder impedir l’èxit electoral d’Eivissa. Tot i que a les passades eleccions generals, que van donar el govern al PP, l’exemple de les Illes és paradigmàtic ja que Els Verds illencs van demostrar la seva sensatesa promovent la candidatura de Pilar Costa que va aconseguir el seu lloc al Senat amb el suport de socialistes, comunistes, ERC i nacionalistes eivissencs. Guanyant un senador al PP, Els Verds illencs han ajudat a obrir la perspectiva d’un govern de progrés per a Les Pitiüses, respectant la pluralitat i la identitat de totes les forces que donen suport a la junta d’electors de la senadora.

En quina mesura Els Verds podrien tenir un paper similar al Principat? Com promoure el paper dels col·lectius cívics a fi de minvar el poder de les direccions partidistes i condicionar amb els seus interessos una opció de progrés al Principat? Els Verds haurien de demostrar la seva capacitat de, malgrat ser minoritaris, no ser marginalment irrellevants. Ser agosarats però sensats.

Però perquè això fos possible haurien d’existir. I els verds a Catalunya no existeixen com a moviment. La propietat d’un nom no fa la cosa. El fet que el congrés d’unitat de Terrassa (4) acabés com el rosari de l’aurora ha condicionat tant el seu paper que, a hores d’ara, els agents de l’ecologia política a casa nostra estan molt dispersos i confrontats. Això és molt negatiu, però cap il·lusió acabarà amb aquest problema. No saber viure amb pluralitat interna és un pèssim exemple per promoure-la socialment.

En tot cas, una cosa son Els Verds, una força instrumental destinada a impulsar una nova democràcia participativa, una segona reforma política i la revolució ambiental. I una altra cosa és que hi hagi l’energia necessària per a dur a terme aquest canvi . Els Verds són un instrument al nostre abast, però si no serveixen la societat mateixa n’impulsarà d’altres. Aquesta és l’esperança. Aquesta és la necessitat.

Notes:
(1) El Temps ambiental número 18, febrer de 1997.
(2) Josep Vicent Marqués. Tots els colors del roig. Edicions 3i4. València, 1997.
(3) Un pròxim número de la revista Ecología Política publicarà els documents aprovats.
(4) En aquest congrés celebrat l’abril de 1993, el Moviment d’Esquerra Nacionalista i Alternativa Verda (Moviment Ecologista de Catalunya) es van fer amb el nom d’Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya). L’objectiu formal era dur a terme la unitat de quatre grups amb verds i verdes de diferents moviments socials i els verds independents.