Núm. 6 Segon trimestre 1997

Comerç just
Tono Albareda, president de Cooperacció

Durant els segles XV i XVI es portà, des de les colònies espanyoles d’Amèrica fins a Europa, gran quantitat d’or i plata: El treball necessari per extreure els minerals, es va fer en tals condicions que significà l’"eliminació" de gran quantitat de treballadors indígenes. Més tard, les plantacions de tabac, sucre i cafè incrementaren les necessitats de mà d’obra, això portà com a conseqüència que en els segles XVII i XVIII es produís un comerç d’esclaus que adquirí proporcions massives. A mitjan segle XVII es traslladaven uns 65.000 esclaus l’any, des d’Àfrica a Amèrica.

Anglaterra exportava armes i productes manufacturats a Àfrica a canvi d’esclaus que eren venuts per francesos, espanyols i britànics a Amèrica, on es recollien els productes de les collites per ser venuts a Europa.

Aquest procés donà pas a la divisió entre un món desenvolupat i ric i un altre subdesenvolupat i pobre, entre productors de matèries primeres i de béns manufacturats, entre blancs i negres, entre Nord i Sud. Procés que s’ha perpetuat en el temps, a través del sistema colonial que incloïa tot el recolzament dels exercits, on, en molts casos per la força, s’obligà a la substitució de productes artesans elaborats en els països colonitzats per productes manufacturats elaborats pels països colonitzadors.

Aquesta situació ha portat, als nostres dies, una divisió internacional del treball, en què els antics països colonitzats aporten primeres matèries i en alguns casos productes manufacturats amb un gran component de mà d’obra, i els països rics aporten productes i serveis amb un gran component tecnològic i/o científic, dominant, per exemple, tot el sistema financer i les telecomunicacions.

En l’últim segle, ha caigut la importància dels productes d’origen primari, que ha passat de representar dos terços del comerç mundial a solament un terç. Entre altres motius ha estat degut a la substitució de productes naturals per sintètics.

Avui dia, degut a la seva gran extensió de terres i al seu domini de les exportacions, el Primer Món subministra el 80% dels béns manufacturats (60% sense comptar el petroli) i el 40% dels productes primaris; tot plegat, amb una població que representa el 17% del total mundial.

Això es veu agreujat pel control que unes poques corporacions multinacionals exerceixen sobre el comerç internacional i, en conseqüència, sobre els preus. El blat, el blat de moro, el cafè, el cacau, els productes de la fusta, el cotó, el tabac, el ferro, el comerç de cada un d’aquests productes està controlat, al menys en un 85%, per sis o menys grans companyies transnacionals.

Davant d’aquesta situació, tret dels moviments de protesta i de resistència que s’han produït en els països del Nord (Els exemples més clars serien els moviments de solidaritat amb la Revolució Nicaragüenca i, amb anterioritat, les protestes contra la guerra del Vietnam), han aparegut, en els països rics, moviments que treballen per posar de manifest davant l’opinió pública aquesta situació d’injustícia i, al mateix temps, per demostrar, en la pràctica, que és possible sortir de la pobresa en els països del Sud, cosa que fan a través de projectes de desenvolupament que afecten comunitats sempre necessàriament limitades en nombre, però que serveixen d’exemple per a la resta.

Diversos moviments de solidaritat, la plataforma del 0,7% i les Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament (ONG) juguen aquest paper a Espanya, especialment des de mitjans dels anys vuitanta i, sobretot, a partir del conflicte de Rwanda, l’estiu de 1994.

Ensems amb aquest moviment, i moltes vegades de la mà de les mateixes ONG, apareix a principi dels anys seixanta a Europa, i molt més tard, a finals dels 80, a Espanya, el que s’anomena COMERÇ JUST. Neix com un moviment capaç de desenvolupar unes relacions comercials basades en criteris que dignifiquen el productor i el consumidor. Consisteix en l’establiment de relacions comercials directes amb els productors, eliminant intermediaris, fixant uns preus que garanteixin una mínima qualitat de vida i que permetin autofinançar projectes socials en la zona i assegurar un procés de producció respectuós amb el medi ambient.

El Comerç Just és una altra forma de relació econòmica fundada en l’equitat i no en la "Llei del més fort". Es basa en el dret a la dignitat humana, en unes condicions de treball i uns salaris justos, en una eficàcia econòmica al servei de les necessitats socials. El Comerç Just és una QÜESTIÓ DE DIGNITAT.

Podem diferenciar tres nivells diferents d’actuació en el Comerç Just:

– La compra als productors, la importació del producte, la distribució i venda al Nord, és a dir, el comerç en si.

– La sensibilització de la població respecte al que és injust del comerç actual i l’explicació concreta del producte que comercialitzem (qui el produeix, en quines condicions, etc.)

– La pressió política per millorar les lleis que actualment dificulten que els països del Sud tinguin una situació competitiva més justa.

Els productes són o bé artesanies o bé cultius tradicionals (plàtans, cacau, cafè, cotó, te, fusta, etc.). Representen una font important de divises, incorporen molta mà d’obra i han de ser saludables (tant per als productors com per als consumidors). A més, la producció s’ha de fer respectant els drets humans, no amb mà d’obra esclava o reclusa i en condicions d’explotació brutal.

Es busca afavorir organitzacions de petits productors, de tipus cooperatives o comunitats indígenes, no desplaçar cultius destinats a l’alimentació. Els preus s’acorden, conjuntament amb els productors, en cada cicle de la producció i no basant-se en les oscil·lacions del mercat internacional. L’objectiu fonamental és la preocupació pels éssers humans, els agricultors de subsistència, que constitueixen els petits productors dels cultius primaris.

En el Nord, la comercialització la realitzen les Organitzacions del Comerç Alternatiu (OCA) que funcionen com cooperatives o com ONG. Al 1989 unes 40 OCA fundaren la Federació Europea de Comerç Alternatiu (EFTA) per facilitar les tasques d’importació, intercanvi d’informació, campanyes conjuntes de sensibilització i pressió política, etc. Les OCA tracten d’apropar els consumidors i productors.

A Europa, el 1994, les vendes totals dels productes de Comerç Just, destinades al públic, representaren uns 33.000 milions de pessetes dels quals Alemanya representà quasi el 40% i Espanya tan sols 240 milions. Traslladat a xifres per habitant resulta que Suïssa tindria 800 pessetes per persona, Alemanya 160 i Espanya 6,4. És clar que Espanya es troba a la cua d’Europa i amb unes xifres molt baixes, però no cal oblidar que hem començat 20 anys més tard i que el percentatge de creixement és molt alt. (Durant el 1993 solament es van vendre 130 milions i el 1995 es va créixer un 30% superant els 300 milions).

En tot cas, no té massa sentit que Europa sigui mundialment el "donant" més important i, d’altra banda, posi límits a les importacions de productes dels països no desenvolupats; límits a través de duanes, quotes i, sobretot, concedint subvencions a l’agricultura de la Unió Europea (la qual cosa representa el major capítol pressupostari). Per tant, és imprescindible un treball de sensibilització i, en últim terme, de pressió política per canviar les lleis i les condicions d’intercanvi actuals.

El Comerç Just, en la mesura que a partir de petits exemples ens permet il·lustrar una realitat molt més complexa, és un bon instrument per avançar en el treball de sensibilització i pressió política.