Núm. 6 Segon trimestre 1997

Editorial
La dreta en crisi

Els anys 80, semblava que les polítiques anomenades neoliberals eren les úniques possibles. Ja aleshores eren evidents els efectes malèvols d’aquestes polítiques econòmiques. El neoliberalisme és una mala reedició del liberalisme econòmic fracassat l’any 1929. És una variant del fonamentalisme que creu que el mercat regula perfectament l’economia. El mercat esdevé "la mà oculta", una mena de déu econòmic, que fa coincidir l’oferta i la demanda en un punt d’equilibri on tothom pot ser feliç.

Aprofitant la caiguda del mur de Berlín i el fracàs econòmic de les economies anomenades del "socialisme real", un grup d’intel·lectuals –per definir-los d’alguna manera– reaccionaris van predicar que s’havia assolit la fi de la història. És a dir, la humanitat arriba a la conclusió que l’únic model viable és el capitalista. És aquesta manera de pensar, tan dogmàtica, el que s’anomena "el pensament únic". Qui opina d’una altra manera és titllat ràpidament d’il·lús. Ens situaríem, doncs, en un punt d’arribada, a partir del qual només caldria mantenir el sistema tal com és. D’aquí en sorgí un projecte polític reaccionari, expressió del qual són el Reaganisme –als EUA– i el Tatxerisme –a Anglaterra.

Als EUA es deia que s’havia de reduir l’Estat, tot reduint els impostos i per tant la despesa pública. De fet, les grans partides de despesa eren i continuen essent les subvencions a l’agricultura, els sous dels funcionaris i la despesa en armament –cap d’aquestes es va reduir. Els EUA van aconseguir tenir el deute públic més gran del món. Això sí, els impostos dels rics van disminuir i les ajudes a la població pobra van desaparèixer. El resultat ha estat que milions de persones viuen en la pobresa més absoluta. Els conflictes socials són tan impressionants que, als nostres ulls, els EUA, se’ns apareixen com un país del Tercer Món. La violència i la delinqüència han augmentat brutalment: el fracàs del pensament únic és evident.

Mentrestant en aquest país –com que sempre arribem tard a tot– es construïa en els vuitanta un incipient Estat de benestar. Són els anys de la plena escolarització, de la universalitat de la sanitat, de passar de 500.000 a 5 milions de pensions, etc.

Tan bon punt hem aconseguit el que en altres indrets van aconseguir fa 60 anys, ja hi ha qui, a casa nostra, vol fer-nos tornar enrera. Diuen que hi ha cansament fiscal, que la gent no vol pagar impostos. Aquesta afirmació respon a un egoisme salvatge d’aquells que, vivint amb notables nivells de renda, no volen contribuir al benestar general. L’Estat de benestar només és possible amb nivells alts de generositat, de justícia i de solidaritat. Aquests mateixos que no volen pagar impostos anuncien una imminent crisi de l’Estat de benestar. Ens volen confondre amb tota mena d’arguments fal·laços. Per exemple a Alemanya, la crisi de l’Estat de benestar significa, entre d’altres coses, que en comptes de tenir un mes de vacances pagades a un balneari, cada quatre anys, només en tindran tres setmanes. És, efectivament, una retallada! Explicat així sembla una broma si ho comparem amb la nostra situació.

Aquí l’assumpte és molt més greu. L’Estat de benestar és molt reduït i qualsevol retallada pot significar la seva desaparició. Aquest incipient Estat de benestar que gaudim no ha sorgit per iniciativa de les classes dirigents ni del poder sinó contra la seva voluntat. És producte de la lluita dels treballadors que, al llarg de la història, s’han organitzat per millorar les condicions de treball i de vida del poble de Catalunya. Si no, no existirien avui la jornada de vuit hores, les vacances pagades, l’assistència social i sanitària, l’educació, etc.

Queda molt per fer. Cal imaginar com combatre les desigualtats socials i culturals en uns escenaris nous. Cal estar amatents, que no ens venguin gat per llebre. Però no tenim certeses absolutes. L’única certesa que tenim és que avui, més que mai, cal lluitar perquè les desigualtats es reduieixin, perquè més persones siguin lliures.

****

Al final del mes de febrer ens ha deixat l’amic i company Josep Palau. Palau va néixer a Cornellà fa 41 anys. Va ser secretari general de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya, membre del Comitè Executiu del Partit Comunista d’Espanya i coordinador de la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN. Ha estat membre actiu de nombroses organitzacions pacifistes i autor de diversos llibres, l’últim, El laberinto yugoslavo, va ser presentat a la seu de la Fundació en el mes de novembre. Al número 3 d’aquesta revista publicava l’article L'antipàtica pau, l’encisadora guerra on deia: "Als anys noranta quan la guerra se’ns ha fet real i propera, gairebé ningú ha volgut ser pacifista".

Pep, els teus amics d’Espai de Llibertat et recordarem.