Núm. 7 Tercer trimestre 1997

Feminisme i sentit comú.
Elena Valenciano, presidenta de la Fundación Mujeres

El ràpid camí recorregut per la societat espanyola en els últims vint anys fa que, a vegades, els canvis que s’han produït passin desapercebuts per a la gent jove.

El procés de transició, escollidament pacífic i exemple per a un gran nombre de països de la construcció o recuperació de la democràcia, ha contribuït a una certa dosi d’amnèsia social sobre la nostra Història recent que, des del meu punt de vista, està produint algunes conseqüències negatives, com ara la idea generalitzada entre la joventut que la llibertat i la democràcia són dues dades de la realitat, uns paràmetres inamovibles del nostre desenvolupament com a ciutadans i ciutadanes. En dues generacions el concepte de llibertat ha passat de ser un programa revolucionari a ser el més simple i elemental dels supòsits vitals. La llibertat és avui una qüestió de sentit comú (i ens en felicitem) però no es pot oblidar que fa només 60 anys algunes persones van morir en nom seu.

Amb el feminisme passa quelcom de semblant. Per a la jove generació, la igualtat entre els dos sexes no és res més que una qüestió de sentit comú que no requereix major defensa. Qui la contesta? Molt poques noies de les que avui tenen entre 18 i 25 anys saben com de radicalment diferent a la seva vida va ser la de les seves àvies. Què diria una jove de 20 anys si, per treballar, necessités el permís exprés del pare o del marit? Què pensaria si per viatjar a l’estranger necessités aquesta aprovació? I, si fos detinguda en comprar anticonceptius? I, si tingués prohibit l’accés a determinats estudis? La resposta pot ser que tot això són situacions ja superades, que aquestes diferències s’han esborrat i que avui ja som tots iguals. Res més lluny de la realitat.

La situació d’inferioritat de les dones respecte als homes té arrels molt profundes. Els canvis que es produeixen són molt importants i, en l’últim segle, transcendentals (sobretot vist des del món desenvolupat). Possiblement el feminisme, en el sentit més ampli del terme, és el vertader triomfador d’entre tots els moviments de transformació social de l’era contemporània. No obstant això, l’emancipació de les dones no deixa de ser un fenomen recent del qual només veiem els primers resultats. En la major part del món parlar d’igualtat entre els sexes és encara impossible. Espanya, com dèiem, ha aconseguit en poc temps arribar als països més desenvolupats en molts dels indicadors d’igualtat. Si exceptuem els nivells de població activa –que continua essent inferior a la dels nostres socis comunitaris– i la taxa d’atur, les dones espanyoles aguanten bé la comparació amb la resta d’europees. Les joves espanyoles tenen un nivell de formació que cap de les generacions anteriors havia assolit fins ara i s’assemblen molt més als nois de la seva edat que a les seves mares. Quant al projecte vital, la prioritat de la majoria és "treballar" i, en segon terme, "constituir una família". Ens trobem, doncs, amb un tomb radical respecte dels anhels femenins de les generacions anteriors. En termes culturals, les noies comparteixen cada cop més les aficions i els interessos que eren patrimoni dels nois (sortir de nit, música, cine, viatges, fins i tot futbol), els passen al davant pel que fa a la lectura i els segueixen de prop en la pràctica d’algun esport. Però aquesta realitat conviu amb una altra clarament contradictòria. Per al tram d’edat d’entre 16 i 24 anys el nombre d’homes ocupats és de 945.000 i el de dones ocupades de 640.000 (segons l’Enquesta de Població Activa del quart trimestre de 1996), i això malgrat que en aquestes edats és on menys diferències es donen quant a població activa de cada un dels sexes i on el nivell de formació de nois i noies és també equiparable. No obstant això, l’elecció dels estudis i de la professió per part de les noies encara té un caire "tradicionalment femení" que les perjudica en la recerca d’ocupació. Si hi afegim la idea, generalitzada entre qui contracta, que les dones són menys competents, sobretot si són mares o corren el risc de ser-ho, i una indubtable cultura "masculina" en el desenvolupament de l’activitat professional que tendeix a mantenir un patró de selecció favorable als homes, és fàcil comprovar que la discriminació persisteix.

La caiguda de la taxa de natalitat i el retard en l’edat del primer embaràs fan suposar un canvi molt important quant al projecte de maternitat de les dones espanyoles, directament relacionat amb la dificultat per compatibilitzar vida professional i projecte afectiu. Els missatges culpabilitzadors cap a les dones estan a l’ordre del dia (augment de l’atur, manca d’atenció cap als infants per part de les mares treballadores. D’aquesta manca atenció en resulten, suposadament, mals com el fracàs escolar o l’increment del consum de drogues –això últim encara que sembli increïble ho he escoltat fa poc d’una responsable política del Partit Popular). Així mateix, les invitacions a reprendre el vertader paper de les dones (esposes, mares, infermeres, dones de la neteja, cuineres, mestres, repòs insubstituïble del baró) no han fet sinó començar. Afortunadament, moltes de les nostres nenes i adolescents abracen fenòmens com el power-girl, pur màrketing anglosaxó però que situa com a protagonistes de l’escenari les Spice Girls, cinc noies "picants" que es mengen el món ("no deixis que un noi et digui com comportar-te", "sigues tu mateixa", "no deixis que els altres et mengin el coco", "el futur és de les dones", etc.). Assistim també a una creixent presència de dones joves en la realització cinematogràfica, el periodisme, la literatura, que actuen com a models d’una importància transcendental per a l’immediat futur.

Segurament el camí emprès per les joves és imparable però les dificultats a vèncer són encara enormes. Com s’ha vist les noies sofreixen, en major grau, la difícil incorporació al món laboral i, quan aconsegueixen entrar-hi plana sobre elles el fantasma d’una possible maternitat. En el cas de les contractacions temporals –que són la majoria per al col·lectiu juvenil–, ser dona, ser casada o viure en parella i tenir entre 20 i 30 anys és quasi com pertànyer a un col·lectiu d’alt risc.

L’aposta de les nostres joves no és altra que la de poder desenvolupar un projecte de vida autònom, equiparable al dels nois, sense majors traves a causa del sexe. Aquest és l’èxit més clar d’una societat que ha recorregut una llarga distància en pro de la igualtat d’oportunitats i de la modernització. Les possibilitats que aquestes joves troben són les millors de les que s’han ofert a qualsevol generació de dones espanyoles, però és imprescindible seguir intervenint des de tots els nivells per aplanar un camí que, encara, presenta moltes dificultats. Perquè, tot i que per a les joves d’avui el feminisme sigui una qüestió de sentit comú, aquest –no cal dir-ho– és el menys comú de tots els sentits.