Núm. 7 Tercer trimestre 1997

Abel Paz, escriptor.

Abel Paz, nom de guerra de Diego Camacho, té 75 anys. És un vell lluitador llibertari que viu a cavall entre Barcelona, Toulouse i qualsevol indret del món on hi hagi algú que vulgui fer la revolució. Militant del grup "Els quixots" de les Joventuts Llibertàries és un tros de la història viva d’aquest país. Ha escrit varis llibres sobre la Revolució i la Guerra Civil i és biògraf del dirigent anarquista Buenaventura Durruti.

– Hola!
– Començo per dir que abans de les putes en deien ‘mujeres públicas’. Ara aquest nom –homes públics– l’han agafat els diputats i els ministres. Tots aquests són homes i dones públics. Ara les putes són privades i són honrades. El que és deshonrat és el que és públic.

– A qui li fem l’entrevista, a Diego Camacho o a Abel Paz?
– A Abel Paz.

– Per què?
– Perquè Abel Paz és el nom de combat. Sóc un combatent sempre en actiu.

– A Diego Camacho no li podem preguntar res?
– Li podeu preguntar el que vulgueu, ja veurem que diu després d’un got de vi.

– Què li preguntaria Diego Camacho a Abel Paz?
– És una bona pregunta. Què pensaria Diego d’Abel. Què pensaria Abel de Santany. I què pensaria la policia de tots tres?

– Com et definiries?
– Sempre he estat anarquista. Des que vaig néixer. Si hi ha una altra vida, demanaré l’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc.

– Com et definiries políticament?
– Jo no em defineixo políticament. Jo no en sóc de polític. Sóc un ésser humà.

– Què vol dir ser anarquista?
– Ser anarquista és ser una persona coherent. Tenir una conducta personal. Portar les idees a la pràctica al màxim, sense esperar que hi hagi una revolució. Això es pot fer ara. És una concepció filosòfica, és un estat d’esperit, una actitud davant la vida. Penso que aquesta societat està molt mal organitzada, tant socialment, com políticament com econòmicament. Cal canviar-ho tot. L’anarquisme invoca una vida completament diferent. Tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia.

– Posa algun exemple...
– A mi m’han organitzat la vida, jo no hi he intervingut i no em satisfà. Una vegada jo he pres consciència del que em va i del que no, llavors lluito per canviar aquesta vida de manera que sigui diferent i que porti la satisfacció a la gent. És evident que tot això és molt elàstic. Si avui preguntes a la gent: "Es pot canviar la vida?" La gent et dirà: "vull que em paguin tants calés, que em toqui la loto". Per a mi això no és vida. Avui dia la gent són esclaus. Esclaus els que no tenen calés. Esclaus els que en tenen uns quants. I esclaus els que en tenen molts. L’esclavitud ve de la manera en què estàs obligat a viure dins el convencionalisme, l’egoisme, la perversitat. L’ésser humà no ha nascut per viure així. Ha nascut per viure una vida diferent.

– Què és una vida diferent?
– És la pau espiritual, la tranquil·litat, el camp, treballar el menys possible, el suficient per poder viure. Gaudir de la bellesa, del sol. Gaudir de la vida amb majúscules. Ara es viu en minúscules.

– Et sents lliure?
– Hi ha dues maneres de viure la llibertat: espiritualment i materialment. Materialment no em sento lliure perquè vagi on vagi em sento oprimit. Interiorment em sento lliure perquè estic contra tota aquesta merda. Ningú em pot imposar que jo hagi d’acceptar-la. El fet de protestar contra tota aquesta injustícia ja és una manera de ser lliure.

– Per protestar t’has de mantenir fora del sistema?
– Jo he treballat tota la meva puta vida, però he treballat i m’he revoltat a cada instant. Es pot treballar i acceptar-ho tot: Sí patró, sí amo. O pots treballar dient no, no i no. Si no tens més collons que treballar, d’acord, però revoltant-te. Es tracta de no adaptar-se totalment a les coses. Tot ve de la racionalitat de les coses, si ets conscient llavors la revolta serà natural. Si no ho ets la revolta esdevé desesperada i inútil. Si no has trobat un sentit o altra a la vida aquesta et pot conduir directament a l’esclavatge més salvatge, inhumà i desesperat.

– L’anarquisme és una actitud molt individual?
– L’anarquisme és una concepció de la vida que neix amb l’individu. L’individu però és un ser sociable. Viu en societat. La meva actitud es reflexa fatalment en el meu entorn social, per tant no es tracta de l’individualisme en el sentit burgès. Individualitat vol dir personalitat. L’individualisme no vol dir tot per a mi i als altres que els donin pel cul. Cal no claudicar mai de ser tu. Això ho pots compartir amb els demés. Jo puc discutir tranquil·lament amb tu encara que siguin diferents les nostres concepcions i la nostra manera de ser. Jo entenc el que tu penses i tu entens el que jo penso. Com sigui que la veritat no és absoluta, alguna cosa del que jo penso i alguna cosa del que tu penses contenen veritats. A través d’aquestes miques de veritat és com les societats poden ser lliures.

– L’anarquisme és una teoria?
– No, l’anarquisme no és una teoria, és un fet natural. És l’evolució. És la marxa de la vida sobre la vida. La gent que pensa que l’anarquisme és una teoria com el marxisme s’equivoca. El marxisme és una teoria artificial d’un moment determinat de la història. Passa aquest moment i aquesta teoria ja no val. L’anarquisme és vàlid sempre perquè és l’esperit de revolta que existeix en l’ésser humà.

(Sona el telèfon, parem el casset)

– On vas néixer?
– A Almeria. Tenia una mare molt intel·ligent que era analfabeta. El meu pare també ho era. Vaig començar a veure les desigualtats econòmiques des de la infància. Per exemple, no podia anar a escola perquè a casa no podíem pagar. Donava la casualitat que el fill del burgès que vivia al davant portava barret, americana i rellotge. Era la imatge del poder econòmic per damunt de la misèria del meu pare que havia d’agafar la falç. Comences a sentir la lluita de classes d’una forma instintiva: per què el fill d’aquest pot anar a l’escola i jo no?

– Quan vas venir a Barcelona?
– D’una manera definitiva vaig venir amb 8 anys cap a l’any 29.

– Hi havia diferència entre l’anarquisme d’aquí i el d’allà?
– L’anarquisme català és més racional, més utilitari i en el fons més conservador. Hi ha raons històriques. El moviment obrer va néixer a la indústria tèxtil i aquesta va tendir ràpidament a l’especialització. El pas de l’artesania a la fàbrica va generar la necessitat de la solidaritat davant la malaltia i els acomiadaments. Els obrers s’havien d’ajudar mitjançant les mútues on es cotitzava part del sou. Llavors neix el sindicalisme. Tot plegat crea unes condicions d’estabilitat i de progrés dins l’ofici. Aquesta estabilitat dóna peu a llogar cases, etc., que costen calés i que cal conservar. L’anarquisme andalús és un anarquisme temporer, de collita a collita. La gent treballa tres mesos. La gent no té res més a conservar que la misèria. Per tant era més subversiu, més actiu, més prest a revoltar-se que els anarquistes catalans.

– A Barcelona com entres en contacte amb la CNT?
– El meu oncle era anarquista. A casa es reunien permanentment gent del seu grup de la CNT-FAI.

– Et poses a treballar als 12 o 13 anys?
– A estudi, el professor volia que fos mestre d’escola. Però jo cridava: vull treballar! Em van posar en un despatx a fer de meritori. El primer que vaig fer va ser comprar la Soli (Solidaridad Obrera) cada dia, el doblegava i me’l posava a la butxaca com ho feien els obrers. Allí hi havia un noi que era de les Joventuts Llibertàries. Als 13 anys ja n’era membre.

– És molt important per a tu llegir el diari?
– És indispensable. Si no llegeixes el diari cada dia no estàs informat de res.

– I què feien les Joventuts Llibertàries?
– Discutíem els problemes dels joves, la manera per ser més dels que érem. Fèiem proselitisme. Publicàvem premsa clandestina. Organitzàvem conferències i mítings.

El nostre local era al carrer 2 de Maig, al Clot. Era una tasca. El fill de l’amo era de les Joventuts i ens reuníem a la rebotiga. Normalment fèiem les activitats els diumenges al matí. Ens ho passàvem molt bé. Hi havia música, ball, etc. A l’estiu sortíem uns 5.000 o 6.000 joves cap a la muntanya, cap a Les Planes, Sant Miquel del Fai, etc.

– Quin tipus de lectures fèieu?
– Hi havia l’editorial Tierra y Libertad, La Revista Blanca amb Federica Montseny i Federico Urales o l’editorial Estudios, Tiempos Nuevos, Revista Naturalista i revistes anarquistes.

– Algun llibre concret et va marcar?
– Sembrando flores de Federico Urales, Las aventuras de Nono de Jean Grave.

Però no existien llibres teòrics. En el moviment obrer hi havia gent que escrivia amb una certa profunditat però eren més aviat pràctics: Federico Urales, Tarrida del Màrmol, Isaac Puente, Martínez Rizo, etc. Si no hi hagués hagut moviment anarquista no hi hagués hagut guerra civil i ara Espanya seria un país de monges i capellans. D’altra banda, el Dr. Fèlix Martí Ibàñez, sexòleg i psicoanalista publicava la revista Estudios. Era una finestra a la cultura estrangera al nostre país. Divulgava autors com Thomas Mann, etc. O Giménez Gallardo, tipògraf i els que anaven a l’Escola del Treball.

– Rafael de Campalans n’era el director...
– Jo me me’n foto del Campalans i del camperols.
Anàvem a estudiar a L’Escola del Treball, que era una Universitat Oberta, després de treballar a la fàbrica. Era gent que volia superar-se, gent sindicada. L’Escola del Treball els servia per adquirir coneixements però també per tenir una vida afinitària. Allà vam crear la Federació d’Estudiants de Consciències Lliures" (FECL) que tenia la seu al local del Colegio Libre de Estudios Contemporáneos. Aquest local encara existeix –el primer carrer que fa xamfrà amb Portaferrissa, a l’esquerra, davant d’un centre de Falange. Tenien una publicació que es deia Evolución. Era l’any 1935. Tenien relació amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular (ara a la Biblioteca Arús) on hi havia gent del Bloc Obrer Camperol i Idealistas Pràcticos que animaven Alfonso Martínez Rizo, Fèlix Martí Ibàñez i Ada Martí. Eren un grupet d’intel·lectuals –gent amb carrera– però que no s’havien desvinculat de la classe obrera.

– En l’ambient polític i sindical quins personatges tenies de referència?
– García Oliver, Durruti, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz, Antonio Ortiz, Canela, Peirats, Montserrat, Felipe Alaiz –director de la Soli–, Liberto Callejas –que també n’havia estat–, Juanel –director de Tierra y Libertad. Era gent que aquí veies molt sovint per Sant Martí o el Clot. Els veiem a l’Ateneu Llibertari. Per a mi eren un més.

– Tenies relació amb altres forces polítiques d’esquerres?
– El 34, Companys era el President de la Generalitat. Estat Català era l’amo de Barcelona. Dencàs era el conseller de Governació, les presons estaven plenes d’anarquistes i els sindicats clausurats.
Dencàs era un nacionalista que ratllava el feixisme. Ni sentia la causa catalana, ni res. Anar en contra de la CNT era carregar-se una part del poble de Catalunya. A Ascaso, cada cop que l’agafaven l’apallissaven. Els d’Estat Català, el 6 d’octubre, van córrer com conills. Quan van declarar la República catalana dins la República federal espanyola, Companys es va trobar completament sol. Els seus havien fotut el camp i cridà als de la CNT. Estaven tancats a les presons.

– Com vius el 18 de juliol?
– Jo visc el 13 de juliol, quan ja funcionava a Barcelona el Comitè de Defensa. Els sindicats van donar la veu d’alerta als afiliats i les JJLL i la FAI van començar a fer funcionar els comitès de defensa dels barris. Estàvem esperant que d’un moment a l’altre els feixistes es llencessin al carrer.

– I la victòria del Front Popular?
– Nosaltres no votàvem. El 16 de febrer el que es discutia era obrir les presons. Hi havia 30.000 presoners polítics.

– Però tu preferies la victòria del Front Popular?
– No es tracta del que jo preferia. El que discutíem és que el feixisme se’ns fotia a sobre i l’única manera d’aturar-lo era amb una aliança revolucionària CNT-UGT. Els socialistes no la volien. Però el 19 de juliol, es va fer aquesta aliança per la base. Els socialistes i els catalanistes han sigut sempre molt superbs. Han tractat sempre l’anarquisme amb molta altivesa, com si fóssim quatre gats, incults i analfabets. Ells es creien la flor i nata.

– Com explicaries a un jove la Revolució del 19 de juliol?
– A la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina, però l’espanyola no. Us posaré un exemple. Si el 20N, el cop de Tejero hagués triomfat, tu creus que s’haguessin produït els mateixos efectes que el 19 de juliol?
– No.
– Ni la capacitat política, ni la capacitat social, ni l’audàcia revolucionària són uns bens que vinguin del cel. S’aprèn amb molt de treball. Vull dir que sinó hi hagués hagut 60 anys d’organització obrera amb pràctica revolucionària, ni sindicats, ni conferències, ni llibres, ni lluites, no hi hagués hagut resposta el 18 de juliol. Sense anarquisme no hi hauria franquisme. El perill estava en aquests 60 anys de revolució permanent, instructiva i d’ensenyament. Això és el que fa que el poble sàpiga el que ha de fer en un enfrontament amb la burgesia. Això és el que va passar el 19 de juliol. El que vull dir és que si la CNT i la FAI haguessin desaparegut, tot hagués passat igual, perquè les idees havien penetrat en el poble. Si no hi hagués hagut Durruti i Ascaso, n’hi hagués hagut altres. Era una Revolució en suspens de feia 60 anys. Ara també hi és, el que passa és que és més costós que es manifesti. És molt important el que va passar l’any passat i el que passa aquest any per adonar-se que les coses canvien.

– Sense insurrecció militar, la Revolució s’hagués fet igual?
– No, per una raó. L’aixecament militar fa superar les diferències entre comitès. El govern es va trobar incapaç d’afrontar la situació, ho va haver de fer la classe obrera.

– Hi havia il·lusió entre la gent?
– Els tres primers mesos, l’únic que hi havia era il·lusió i entusiasme. Era com una festa.

– Creieu que la Revolució es consolidaria?
– Un revolucionari no pot pensar així. Així pensa un reaccionari. Un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança.

– Què feies l’any 36?
– Treballava en un quiosc venent diaris. Després, en un taller metal·lúrgic i per fi vaig anar a una col·lectivitat de Lleida (Servià de les Garrigues) per viure l’experiència de prop. Després dels fets de maig del 37, vaig anar a una col·lectivitat a l’Aragó i el 38 al front, a la Comandància d’Enginyers que feia les fortificacions a Artesa de Segre. Era la 26a Divisió, excolumna Durruti.Vaig anar-hi de voluntari. Quan me’n vaig atipar vaig fotre el camp perquè hi havia massa tinents i capitans. El nostre grup vam decidir tornar a Barcelona a fer la revista El Quixot. Era el setembre del 37.

– Com vas marxar d’Espanya?
– Amb un camió fins a El Portús, vam passar la frontera clandestinament perquè estava plena de gendarmes fins a Perpinyà, després vam anar fins a Marsella. Vam intentar anar a Burdeus per embarcar però no vam poder. Ens van agafar al tren i ens van fotre en un camp de concentració a Sant Ciprià, d’allí al camp d’Argelers, etc.

– Per què els francesos us tractaven així?
– Perquè a Espanya es volia fer una Revolució. Aquí el capitalisme internacional controla el 50% del país. Els capitalistes espanyols només tenen una misèria. Si es fa una Revolució es toquen els ous del capitalisme internacional.

– Però a Argelers hi van posar tots els republicans...
– Pels francesos som uns revolucionaris, uns bandolers i uns lladres. Com vols que ens tractin! Doncs cap als camps de concentració! Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles. Als hotels de cinc estrelles hi van anar els comunistes, no tots, els jefes.

– Com et vas escapar?
– A l’entrar els alemanys a França ens vam escapar. Vam fotre el camp corrent. Vam voltar per França fins que vam decidir tornar a Espanya, el 1942, i incorporar-nos al moviment clandestí.

– Devia ser molt fotut.
– Funcionàvem en petits grups, de solidaritat pels companys de les presons i per mantenir l’esperit. Fèiem octavillas per il·lusionar la gent de què no tot estava mort. Vaig trobar molta solidaritat i molta por. Una de les imatges que més m’ha tocat, va ser el 1944, quan ja estava a la presó Model. Al final d’un concert del violinista Manén –que, a canvi de fer un concert al Palau de la Música Catalana a petició del Règim, va demanar fer-ne un a la presó– un jove pres va entregar-li un dibuix. El músic emocionat el va abraçar. Com a represàlia, l’endemà 114 presos erem traslladats a Burgos. En una etapa del viatge, sortint de Saragossa cap a Torrero –un raval obrer– uns nanos mal vestits i bruts corrien al nostre voltant. Una nena d’uns vuit anys, quan els guàrdies no miraven, aixecava el puny i deia "Viva la FAI". A mi em va emocionar molt.

– Quan temps estàs a la presó?
– Del 1942 al 1953.

– Quan surts què fas?
– Intento viure a Barcelona però és impossible. Agafava La Vanguardia, em presentava a un anunci d’oficines, em feien les proves, i quan em demanaven les referències els donava la carta de sortida de la presó i em deien "ja t’avisarem". Era impossible treballar. Llavors me’n vaig anar a Toulouse, a París, fins el 1977. Aquest any em van tornar el passaport.

– I tornes a Barcelona.
– Sí. I trobo una merda. Quan Franco va morir, va dir: "Tota la sosa càustica que hi hagi al país la poseu dins la tomba, així els espanyols no es podran rentar tota la merda que els he deixat". Ara comencen a portar una mica de sosa càustica des d’Andorra i la gent comença a rentar-se.

– Tan greu ho veus?
– Ara no, avancem poc a poc. Però pel que hagués pogut ser el 1977, sí. Espanya ha portat tres segles de retard en referència a Europa. Ara no portem tres segles, però sí vint anys.

– Per què no floreixen les idees anarquistes?
– Perquè les idees anarquistes necessiten un terreny en què arrelar. Ara floreixen en els insubmisos, en el feminisme, en els okupes, en l’excursionisme, en els artistes, tot això és anarquisme. Potser és un mica folklòric però és anarquisme.

– La transició va ser una enganyifa?
– Espanya necessitava una explosió, una ruptura. Calia fer sorgir tot el que portava acumulat d’agressivitat i de creació. A Espanya s’hagués fet una Revolució. No s’ha de pensar que totes les revolucions hagin de ser violentes. Es tractava de trencar estructures. El país hagués fet un salt.

– I com jutges el paper de l’Església catòlica?
– Hòstia! Com el de la Guàrdia Civil. Ha estat la força repressiva més important d’Espanya. El franquisme és inconcebible sense l’Església catòlica. En els seixanta es van obrir una mica, però encara avui no han fet una autocrítica. Als pobles, moltes denúncies estaven signades pel capellà.

– Què diries als joves?
– Els diria que s’asseguin a reflexionar i que deixin les discoteques tranquil·les. Que reflexionin. I que aprenguin a fer l’amor, que no en saben. Que agafin llibres i estudiïn i que facin més poesia. És un moment de reflexió i aprenentatge. Que es preguntin què volen fer en aquesta vida. Estem aquí per dir sí a tot, o hem de canviar les coses?
Tinc molta esperança en els joves, penso que van comprenent poc a poc. Anem sortint del túnel.

– Cap a on?
– Cap a la vida. No podem viure vivim. El capitalisme està en crisi i no sap com sortir-se’n. Estic content per una cosa, per primera vegada anem tots al mateix barco. El multimilionari està tan fotut com jo que no tinc un duro. Perquè el planeta se’n va a la merda. La tècnica ha creat un món que no sap on va. Ara han fabricat un borrec. Acabaran per fabricar tios i ties, no perquè siguin millors que nosaltres sinó pitjors.