Núm. 8 Quart trimestre 1997

Actes civils. Néixer, casar-se i morir laicament
Jordi Serrano, director d’Espai de Llibertat

La nostra tradició cultural a l’hora d’afrontar moments claus en la vida, ve determinada per massa prejudicis. Sembla que l’única alternativa realment existent sigui la catòlica. Com néixer, casar-se i morir sense l’Església i tot el seu aparell? Si de veritat ens fem aquesta pregunta ens trobarem que fora de l’Església no sabríem, moltes vegades, com actuar. Cal dir, però, que a Catalunya abans del 1939 una bona part de catalans sabien com fer-ho. És evident, doncs, que havia existit una tradició i uns costums laics. El problema és que n’hem perdut la referència.

L’any 1888 a Sabadell, per exemple, un grup de lliurepensadors progressistes va constituir una associació per donar suport a tots aquells ciutadans que volguessin organitzar aquests moments claus de la vida d’una forma laica i racional. Fins i tot es facilitava el suport jurídic davant les traves que l’Estat posava per exercir els drets constitucionals. L’Església era encara molt més poderosa que ara. Aquesta associació s’anomenava La Fraternidad. Sociedad de actos civiles i va durar fins el 1939, quan va ser liquidada igual que tots els seus responsables.

Naixements

A Catalunya quan una parella té un fill el que fa normalment és batejar-lo i per això cerca padrins. Molts pares i mares que no van a missa bategen els fills en vista de la pressió familiar i ateses les dèbils conviccions personals.

El cert és que existeix una evident necessitat de presentar un fill davant la societat: els amics, la família, els veïns i coneguts. El naixement d’un ésser humà és important per si mateix i per tant cal celebrar-lo. Però l’únic que se’ns ocorre és el bateig catòlic.

El ritual del bateig catòlic és una invenció molt tardana. De fet els primers cristians es batejaven, no quan naixien, sinó quan volien. Era, per tant, un acte conscient de persones adultes que prenien un compromís amb una determinada concepció religiosa. L’Església catòlica ha anat reconvertint aquest acte catòlic en un ritual de naixença. L’església necessita fer catòlics, però no pot esperar que les persones tinguin consciència perquè sap que llavors moltes no voldran batejar-se. D’aquesta forma en canvi, el nombre de catòlics en les estadístiques augmenta. De tal manera és així que tots els que hem estat batejats de petits no tenim manera de "donar-nos de baixa" de l’Església, si no és seguint un procediment d’apostasia. El més greu, però, és que quasi ningú no sap com fer-ho i la burocràcia eclesiàstica no ho facilita mai.

L’altre institució relacionada amb la naixença són els padrins. Els padrins són els testimonis del bateig en el ritual catòlic. Els padrins són una figura institucional que ha perdut prestigi i funció però que jugaven un paper molt interessant des del punt de vista civil. La mortalitat de les dones en el part era molt elevada i l’esperança de vida molt menor que en l’actualitat. Per tant, la probabilitat que un infant es quedés sense pare i mare era molt elevada. El padrí i la padrina tenien el paper públic de substitució dels pares en cas de necessitat. En aquest cas s’havien de preocupar tant de l’afectivitat i acolliment com de la formació i la dot –en el cas de les noies–. Tot i que avui la probabilitat de quedar orfe és més limitada, creiem interessant –encara que sigui des d’un punt de vista simbòlic– de continuar mantenint aquesta tradició.

Casaments

La necessitat de la gent de casar-se s’ha generalitzat fa pocs anys. Institucions alternatives al matrimoni han existit fins ben entrat aquest segle. De fet, encara que sembli mentida la institució més estesa en la història de la humanitat són les unions lliures. La gent se n’anava a viure junts quan els semblava. El rapte, figura antropològica que s’utilitzava donat el cas que les famílies no acceptessin la relació, ha existit a Galícia i Andalusia fins fa poc.

El casament només té sentit vinculat al concepte de la pervivència de la propietat, no a la de l’amor. Per això els rics i poderosos s’han casat sempre, perquè tenien propietats que calia perpetuar. De fet el matrimoni entre rics és una figura jurídica que aconsegueix estructurar fortunes i incrementar-les. Normalment les pubilles riques catalanes s’han casat o amb hereus rics o bé amb persones molt emprenedores. Les estratègies familiars per assegurar les fortunes i per incrementar-les pivotaven al voltant de les polítiques matrimonials. Per tant la primera idea que cal deixar clara és que quan parlem de casaments no parlem d’amor.

Ha costat molt que en el nostre país hi pugui haver casaments civils. L’Església catòlica ha intentat de prohibir-los, forçant per tots els mitjans –fins a provocar guerres civils (les carlinades i la Guerra Civil del 36-39)– que no hi hagi separació Església-Estat. Per aquesta raó durant la croada nacionalcatòlica del franquisme calia apostatar per casar-se pel civil. Apostatar és fer una declaració jurada i firmada en què hom renega de la religió catòlica. Era tècnicament molt complicat i tenia sancions socials i polítiques ferotges. Per això tan poca gent major de 40 anys s’ha casat pel civil. Amb l’adveniment de la democràcia va ser possible casar-se pel civil (davant d’un jutge). L’aparell judicial era tan franquista, i per tant tan contrari al casament civil, que quan et casaves pel civil et feien passar tota mena de penalitats. Quan em vaig casar vaig haver d’esperar a l’avantsala juntament amb dos personatges ensangonats que havien fet un atracament. El ritual durava dos minuts i au! tothom al carrer. La pregunta del jutge que encara recordo deia "¿Persiste usted en su intención de...?" o alguna cosa així. La sensació de la gent és que un casament civil no és una festa sinó una penalitat.

No té perquè ser així. L’any 1995 es canvia la legislació i els alcaldes i regidors municipals poden celebrar casaments. Ja no cal fer-los als jutjats, es poden fer a les sales de plens dels ajuntaments. Hem avançat una mica. Però cal recordar que durant la Segona República (1931-39) ja es feia així, de la mateixa manera que a França o a Bèlgica.

Però aquests actes ningú els sap organitzar. La gent no sap que pot riure, que es pot emocionar, que es pot besar i que pot parlar i fer un discurs o que fins i tot pot cridar. No. Tothom té una actitud com si estiguessin en una església. Si un vol celebrar una festa gran i emotiva no cal que es casi per l’Església, només ha de tenir una mica d’imaginació i aconsellar-se.

Quan hom es casa per l’Església ha de saber que mai més es pot descasar per l’Església. És a dir, es podrà divorciar; però per a l’Església el casament és indissoluble. Només Déu pot desfer aquest vincle. I aquí ve la segona part d’aquesta història. Si hom es vol separar legalment davant l’Església haurà de comprar la nul·litat del seu casament als tribunals eclesiàstics. Altrament no et pots tornar a casar per l’Església. Això, és clar, només ho fan pels rics.

L’altre assumpte és el del divorci. La Llei de divorci data de 1981, però ja existia abans de 1939. L’Església es va oposar tot el que va poder que es fes aquesta llei. Sembla mentida però d’això només fa quatre dies. Va ser tanta la pressió que si et vols divorciar has d’exposar les raons i t’has d’esperar un temps prudencial fins que un jutge et doni la raó. És clar, tot això val diners. L’Església catòlica no només dicta el que han de fer els catòlics sinó que a més ha influït decisivament en la llei pels que no ho som. Aquesta és la raó de l’actual batalla pel registre de les parelles de fet. Com que és molt difícil casar-se i divorciar-se d’una forma laica, s’ha iniciat la reivindicació d’una nova figura que si existissin actes laics, a més de civils, no faria cap falta. Us heu preguntat mai per què dos gais o lesbianes no es poden casar? Doncs la resposta és molt senzilla, perquè no vivim en un Estat laic. L’Església catòlica no accepta casaments catòlics dels homosexuals i a més imposa a la legislació civil la seva moral hipòcrita. En un país laic de veritat hi hauria una llei de matrimoni i una llei de divorci laiques. Tothom es podria casar independentment de la seva preferència sexual.

El casament civil és una institució molt ben pensada amb vista a les prestacions socials i en cas de desfeta. La proporció de casaments civils i religiosos que es desfan és similar. Les lleis asseguren per exemple, que en cas de separació sigui clar qui cuida els fills, qui els manté, on viuran, a qui van a parar els béns i els diners de la parella i, en cas de viduïtat, les pensions. Els gais i lesbianes tenen els mateixos problemes que els altres i per tant és lògic que estiguin igualment sota la protecció del dret. Per tant, a la llarga, les parelles de fet no responen a altra cosa que a les dificultats de viure en un Estat on la legislació no és suficientment laica.

Mort

Cal recordar-ho, la gent es moria i es feien rituals d’enterrament molt abans que existís la religió catòlica. Els dòlmens i els camps d’urnes, per exemple, denoten que abans d’entrar a l’època històrica els humans acomiadaven els difunts amb rituals a vegades molt sofisticats. Recordeu les coves d’Altamira.

Quan hom es mor, la pressió social perquè es mori al redós de l’Església catòlica és impressionant. Els hospitals són plens de monges i capellans que estan amatents en aquests casos. Per l’Església que hom es mori ateu o agnòstic és una prova de la seva fal·libilitat. És la demostració de les seves mentides.

A moltes funeràries hi ha símbols religiosos pertot arreu: als taüts, a les sales d’espera, etc. Tot això es prova de la manca de sensibilitat de l’Església cap aquells que pensen diferent. Poc a poc molts tanatoris van adoptant locals sense significació religiosa. Ara bé a l’hora de fer un enterrament civil ningú no sap com fer-lo. Ja que l’Estat paga qui sap de rituals catòlics –els capellans–, per què no crea la figura de l’assessor laic en els tanatoris? Aquest podria celebrar el ritual de l’enterrament de forma laica.

El sentiment de la pèrdua d’un familiar o amic, té també la seva expressió laica en una cerimònia de record i de comiat. Continua, però, essent molt difícil fer esqueles laiques –sense la creu i les expressions pròpies del catolicisme– en els diaris locals, nacionals i estatals. Normalment, si no dius res et claven la creu –Tete Montoliu, que havia prohibit que li fessin exèquies catòliques, n’és el darrer exemple. En un país laic t’haurien de preguntar quines simbologies vols emprar. Aquí se’t considera catòlic d’entrada, encara que això et fereixi la sensibilitat. Fins i tot després de mort és difícil que a la làpida no et posin una creu. Fins l’any 1979, en els cementiris, les tombes o nínxols laics estaven separats de la resta. En un tros de cementiri a part s’hi enterrava els ateus, els agnòstics, els protestants, els jueus i els de qualsevol altra confessió religiosa. Si us hi fixeu us adonareu que moltes vegades se’ls enterrava fora del cementiri.

Una de les raons del poc èxit de la incineració –usada pels habitants de Catalunya fa milers d’anys– és la superstició religiosa. A més, no existeix un ritual i uns llocs adequats per deixar anar les cendres. Et donen un pot i au! ja t’espavilaràs.

Epíleg

Se’ns vol fer creure que ser laic vol dir no fer festes ni celebracions, ni demostrar condol per la pèrdua d’una persona estimada. És increïble però el catolicisme ha fet que s’associés pel catolicisme laïcitat i racionalitat a manca de sentiments.

La gent ha nascut, s’ha aparellat i s’ha mort des dels inicis dels temps. Els humans poc a poc han anat elaborant rituals per assenyalar aquests moments decisius de les històries personals i col·lectives.

Aquestes celebracions de joia o condol són pròpies de la condició humana. Cal doncs criticar un estat i una societat molt poc laics alhora que cal reivindicar que a poc a poc anem retrobant la manera laica de muntar-nos la nostra pròpia vida.