Núm. 8 Quart trimestre 1997

Carta de Florència. La laïcitat a Itàlia
Francesc Trillas, llicenciat en Història i en Ciències Econòmiques

Quan es parla de la relació entre la religió i la política avui dia, el primer que ve al cap probablement és el cas del fonamentalisme islàmic. Contemplem com amb aires de superioritat el risc que suposa per al progrés democràtic el fanatisme de la irracionalitat en alguns països on hi ha una influència important del radicalisme musulmà. Com si nosaltres en els nostres països europeus estiguéssim en el paradís de la racionalitat més absoluta. Que no és exactament així, ho demostra clarament la intensíssima influència que l’Església catòlica té en la política italiana.

El líder de l’excomunista Partit Democràtic de l’Esquerra (avui plenament integrat a la Internacional Socialista), Massimo Dalema, dedica una part significativa del seu darrer llibre a aquesta qüestió. Concretament, fa la reflexió següent: "…s’equivoca qui sosté que els catòlics, en tant que catòlics, han de tenir una funció pròpia en la política italiana. El partit que es considerava dipositari únic dels ideals del catolicisme ha desaparegut de l’escena (…) i avui totes les grans formacions polítiques del nostre país –amb nivells diversos de coherència i rigor– estan influïdes pels valors del món catòlic". Un exemple claríssim de les paraules de Dalema es va poder percebre en la fase final de la campanya electoral parlamentària que va tenir lloc a Itàlia a la primavera de 1996. Els dos rivals principals que s’enfrontaven en aquelles eleccions eren les coalicions encapçalades respectivament per Romano Prodi i Silvio Berlusconi. En la darrera setmana de la campanya electoral es va produir una batalla sense concessions pel vot catòlic. Recordo l’anècdota de Berlusconi reclamant-se representatiu dels valors de la família, i Prodi replicant que a quina de les seves dues famílies es referia, en al·lusió a la inestabilitat de la vida privada del magnat televisiu. El fet és que fou Prodi, un home catòlic practicant procedent dels sectors progressistes de l’antiga Democràcia Cristiana, qui guanyà les eleccions i, segons les enquestes postelectorals, es féu amb la major part del vot dels sectors catòlics (és interessant recordar que dos dels grans països que han vist guanyar l’esquerra en els últims temps ho han fet amb candidats que van a missa regularment, Romano Prodi i Tony Blair).

Sense cap mena de dubte, la causa principal de la forta influència religiosa en la vida política i social italiana és la presència en el seu territori nacional de l’Estat del Vaticà. El Vaticà ha intervingut i intervé en la política italiana d’una forma activa i sistemàtica. No hi ha dia que els mitjans de comunicació no es facin ressò de l’opinió del Vaticà sobre un o altre tema. L’associacionisme religiós dels italians és abundantíssim, al costat ben cert d’un associacionisme laic ben actiu. La meva sensació però, és que en aquest país es va molt més a missa que en qualsevol altre lloc del món.

En aquestes circumstàncies, val la pena preguntar-se si hi ha alguna possibilitat que en un país així la religió passi a l’esfera de la consciència privada de cadascú, i que s’avanci cap al que molts considerem el desitjable en les societats modernes, és a dir, la completa separació entre l’estat i la religió. L’únic camí, certament molt estret, per tal de materialitzar aquesta possibilitat, passa al meu entendre pel compliment del paradoxalment utòpic objectiu del propi Massimo Dalema: fer d’Itàlia un país normal. Com diu el líder del PDS en el seu llibre La Grande Occasione. L’Itàlia verso le riforme: "la història d’Europa és la història d’una gran civilitat i cultura, és la història de la llibertat i els drets civils, però també de guerres, d’odis ideològics, de nacionalismes i fanatismes religiosos. I no només en el passat, sinó també avui". La incorporació d’Itàlia a una Europa moderna i civil, on la llei i l’Estat laics serveixin a tothom per igual, és el projecte "quasi impossible" que Dalema s’ha fixat.

S’ha d’entendre la fortíssima influència de l’Església Catòlica a Itàlia en l’àmbit més ampli del conjunt de relacions sòcio-econòmiques del país. El capitalisme italià és un capitalisme familiar, de gent que es coneixen bé entre ells, de contractes implícits més que no pas de contractes explícits. Les solidaritats fins ara no s’han establert sobre la base de la llei i les garanties mútues, sinó sobre la base de xarxes que es travaven sota cobertures que anaven més enllà de l’economia: la família, la religió. I sinó que li preguntin a la Màfia.

Paradoxalment, a Itàlia fins ara hi ha hagut més lleis i regulacions i deute públic que en cap altre país del món, però és al mateix temps un dels llocs on la gent menysprea més el seu propi Estat. En pocs llocs al món hi ha tanta necessitat de construir un Estat més petit i més just i eficient, al servei de tothom i en especial dels que més ho necessitin, que sigui un instrument útil de la majoria contra els grans poders privats: el capitalisme proteccionista, la màfia, la religió amb finalitat política.

Els sectors més intel·ligents del món catòlic s’han adonat que les possibilitats que Itàlia jugui un paper important en l’Europa del futur passen per la construcció d’una societat laica. Alguns d’aquests sectors han jugat un paper important en l’èxit de la reforma institucional que es produeix a Itàlia arrel de les propostes de la comissió parlamentària per a la reforma constitucional (la bicamerale), presidida per Dalema. En els moments més difícils del treball d’aquesta comissió, el secretari del PDS, tal com narra en el seu llibre, es va entrevistar en secret amb un dels màxims exponents d’aquests sectors, el pare Giuseppe Dossetti, el qual li va transmetre el seu suport al projecte de l’Ulivo i li digué que la reforma constitucional era una condició indispensable per tal d’evitar greus degeneracions de la vida nacional. Aquesta reforma constitucional ha de fer possible l’alternança democràtica, el federalisme, la transparència, la modernització de la justícia, la reforma dels mercats, en fi, tot allò que durant molts anys ha estat impossible a Itàlia perquè governaven poders aliens a la voluntat del poble, entre els quals l’Església catòlica sempre ha jugat un paper molt important.