Núm. 8 Quart trimestre 1997

Olivera Connection
Ferran Escoda

Resum del publicat
Aquest estiu vam trobar pertot arreu el cartellet emprenyador de tancat per vacances, així que només podem recordar que en l’anterior capítol deixàrem en Fonollosa –el nostre protagonista per bé i per mal– mentre rodava escales avall. Havia iniciat les seves indagacions traient el nas pel domicili del cadàver aparegut sota l’olivera. L’estiu ja ha passat i els sospitosos de boicotejar l’olivera augmenten cada dia que passa, oi companys?

3.

El ràdio-despertador va fer demostració de les seves prestacions i de sobte em vaig trobar amb un creador d’opinió barrinant-me l’orella a quarts de vuit del matí. El meu cos encara no havia manifestat tot el seu dolor que ja estava embolicat en la urgència irritada d’un canvi de govern. El batec coent de diverses parts del meu cos, múltiples i inconcretes, augmentava el desconcert que em provocava el despertador activat. La impotència del meu cervell era igual a la del locutor, per molta reclamació que s’estigués produint en aquell moment precís, ni les meves cames ni les del President no es bellugaven. Vaig sentir una fiblada al clatell que segur que els de la ràdio haguessin qualificat d’intolerable. Tot just donaven les temperatures i els graus d’humitat que vaig començar a detectar les meves diverses inflors que topaven amb matalàs i llençols. Tal com s’anava fent present el dolor físic em venia la imatge enterbolida de les trompades del dia abans.

Quan t’han fotut un gec d’hòsties fa de mal pensar. Tenia la boca inflada i un gavadal d’impulsos nerviosos fiblaven les genives enviant al cervell una obsessió única. Pupa, pupa. El meu cap, que habitualment faria un bon pom de barana, era un adoloriment encès. En aquest estat és ben difícil dibuixar un plànol intel·ligible de dues accions encadenades. M’estava al llit baldat fins a la immobilitat i faltava només mitja hora perquè la porteria hagués d’estar en perfecte ordre de revista veïnal.

Arrossegant ànima i peus vaig aconseguir d’obrir la porteria i arribar dempeus fins a l’hora de l’entrepà. Mentre rosegava mortadel·la i pa intentava imaginar qui m’havia envestit. L’atac que havia rebut no era pas cosa de professionals. Ni que només m’haguessin volgut espantar ho haguessin fet amb més traça. Però m’havien fotut escales avall d’una forma ben barroera, de tan bèstia, que per poc no ho explico. Així que el carallot perpetrador havia de ser un aficionat, perquè aquest punt d’ingenuïtat superba només podia ser d’algun esporàdic del ram de la trompada. Algun militant exaltat d’un partit o un oliveraire esverat. Tornava cap a la meva porteria i sense ni donar-me temps a fer el rotet el telèfon venia a afegir una mica més de confusió. Una veu anònima em citava per a l’endemà a la plaça Sant Jaume i sense ni donar-me temps a consultar l’agenda va penjar. El dia va passar sense que cap ànima caritativa m’apliqués ni una mica de reflex a l’esquena. I La del tercer segona em va comunicar que té humitats.

La trobada amb aquell individu a peu dret al mig del carrer fou desconcertant. El seu to autoritari i amenaçador, a part d’emprenyar-me, no em donava cap pista per on tirar. Aquell paio tant podia ser de qualsevol dels despatxos del poder de la plaça Sant Jaume –socialista o convergent–, com algun veí del carrer Ciutat, com qualsevol altre passavolant amant dels escenaris clàssics. Total que si repasso les seves paraules, perquè de conversa no en puc parlar, molt soroll i no res, fins i tot em va acusar de ser l’autor de l’assassinat de l’olivera, un truc previsible que de seguida va deixar córrer. Però l’home ho tenia clar:

– Miri, no volem soroll, així que procuri no trencar res. No sabem qui el paga, ni ens interessa, però...

– Però potser sí saben qui em pega. El meu ull de vellut parlava sol.

– Tampoc. Però sembla que hi ha qui té arguments més contundents.

– I dolorosos.

– De mal n’hi podem fer més encara i sense tant d’enrenou.

– Em pensava que aquest era un crim ideològic.

– Procuri no tenir massa idees vostè i faci’m cas perquè no li ho repetiré.

De cop va girar cua i em va deixar plantat sense més. Vaig passar de seguir-li el rastre, tenia el cos pro estovat com per anar a ensumar-li les passes a aquell fatxenda. La meva Vespa fidel m’esperava, havia de començar a fer les visites protocolàries als partits polítics, encara que només fos per veure quina cara feien quan els parles de l’olivera. Baixava per Jaume I i un avi esternudava sense aturador repenjat a un aparador ple de bolígrafs. La grip és per als vells el que les motos per al jovent, vull dir que cauen com mosques. I sobretot quan la primavera esclata i regira els sucs vitals. Els adolescents cargolen els acceleradors i els iaios es treuen la samarreta. Resultat: l’índex de mortalitat puja. M’estava fent jo aquestes reflexions tan encertades quan un cop deixat enrera el vell dels mocs vaig sentir una veu rogallosa que cridava:

– Escolti, jove, esperi’s, aturi’s un moment.

Vaig girar el cap i aquell vellet constipat em feia gestos perquè m’hi acostés. El dia es complicava per moments.