Núm. 8 Quart trimestre 1997

Alina. Memorias de la hija rebelde de Fidel Castro
Alina Fernández. Plaza & Janés. Barcelona, 1997.
Silenciada la seva existència pel puritanisme clerical-comunista i desprestigiada a Espanya per l’aparició fa uns anys en una revista de paper couché, l’Alina Fernández publica ara unes memòries que es llegeixen amb facilitat, malgrat les nombroses variants dialectals emprades. No és un llibre d’història ni un al·legat a favor o en contra de la Revolució que més hem portat al cor. És la narració personal de les peripècies d’una família formada per quatre dones (àvia, mare, filla i neta) la vida de les quals quedarà fortament determinada per la personalitat del Comandante.
L’autora ha viscut a Cuba entre la misèria i el privilegi i descriu acuradament situacions d’una i altra mena. En Castro apareix com un pare de la nació que navega entre la protecció soviètica i l’amenaça nord-americana i com un home que va perdent a poc a poc el sentit de l’humanisme, innegablement present als moments difícils de l’assalt a la caserna de Moncada. La guerra d’Angola es veu des de la crisi de milers de famílies destruïdes per la mort dels combatents o pel divorci obligat dels membres del PC a qui les seves companyes havien estat "infidels" durant l’absència. La crisi dels narcotraficants de 1990 s’analitza des del coneixement personal dels protagonistes, situats tots ells al cor de l’aparell estatal i es descriuen els lligams entre el comerç de cocaïna, la guerra d’Angola, la crisi de l’escòria o èxode de més de cent mil cubans i el manteniment de l’embargament pels nord-americans.
La Revolució es desmitifica al veure com no ha calgut esperar la caiguda del règim per tal que Cuba tornés a ser el bordell del Carib. Cuba no tenia cap esperança sense la Revolució de 1959, però quasi quaranta anys després es constata l’error d’haver aniquilat la llibertat de consciència i d’haver imposat la dictadura d’uns buròcrates sostinguts només, paradoxalment, per l’embargament yankee.(J.F.P)

Naciones y nacionalismo
Ernest Gellner. Alianza Universidad nº532. Madrid, 1994.
Filòsof que es va passar a l’antropologia, que considerava l’única ciència social quasi experimental. Va fer treball de camp a l’Atlas en diverses comunitats agràries.
Aquest llibre és el resum de les seves reflexions sobre el nacionalisme com a teoria de legitimitat política moderna, i, sobretot, de les raons de la submissió a aquesta de totes les altres fonts de legitimitat (família, religió, grup social).
Examina el paper de la Revolució Industrial en la seva gènesi, demostra el nul paper de les cultures populars en la seva construcció i el paper central de l’escola, en comptes de la família, en l’educació dels ciutadans i en la formació de l’esperit nacional. Utilitza aquest seu model per examinar diversos fets polítics contemporanis (l’original és del 1983), i reflexiona sobre quines poden ser les transformacions del nacionalisme en el futur.
És dels llibres que a cada pàgina aporta una interpretació lògica, raonada i contrastable dels processos socials i històrics. Interpretació que de vegades ens sembla cínica i cruel. Però que és simplement la descripció dels models de comportament de les societats que transcorren davant nostre, de les raons d’aquests models, dels costos i sobretot dels beneficis que l’home modern n’extreu.(J.S.C)

El amor armado
José María Mendiluce. Planeta. Barcelona, 1996.
L’autor, en l’actualitat eurodiputat independent a les llistes del Partit Socialista, dóna comptes de la seva experiència vital a diversos indrets del món en conflicte. Malgrat la seva condició de funcionari internacional, pren partit decididament per la vida i contra la mort, o –com ell diu– en favor de l’amor. Identifica l’enemic a batre sense concessions, a Angola, la UNITA (Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola); a Nicaragua, "la contra"; a l’ex-Iugoslàvia, Karadzic. Però això no el porta a un entusiasme acrític sobre els amics, en els quals distingeix virtuts i defectes. Mendiluce ha viscut els seus destins amb passió, però també amb lucidesa i transmet al lector una anàlisi serena de la realitat il·luminada per un humanisme nascut d’una experiència molt dura.
La tesi final obre un espai a la reflexió: allí, en el cenagoso y sangriento espacio de miserias creado por su odio y nuestro desarme, tendremos que ganarlos en una pelea de la que no saldremos limpios, pero saldremos vivos, nosostros y nuestros cachorros, sobre la muerte de los depredadores de la libertad. (J.F.P)

Cuando hice las maletas
José Luis López Bulla. Península. Barcelona, 1997.
L’autor, secretari general de Comissions Obreres a Catalunya durant vint-i-tres anys (1972-1995) i membre del Comitè d’Honor de la Fundació Ferrer i Guàrdia, escriu amb un estil espontani aquest passeig per l’ahir. L’experiència de la immigració a Catalunya es barreja amb el descobriment de la vocació sindical de López Bulla i amb el plantejament de problemes d’actualitat lligats als nous moviments migratoris.
Des d’una posició de maduresa crítica, l’autor no dubta a destruir alguns mites: "no me saques de quicio con lo del lerrouxismo, que es una contraseña bastante gastada". No pot evitar un cert desencís: "la mayoría de mis amigos –los mandamases de nuestras izquierdas– están excesivamente distraídos en el ático, mientras los peatones deambulan por la niebla". I acaba realitzant un esforç enorme per sortir del tradicional dogmatisme de la cultura marxista i cridar al lliure pensament; "ah, y una cosa todavía más importante, tienes que saber desaprender; no lo olvides nunca, debes aprender a desaprender. Tiene que ser duro empezar siempre de nuevo de modo que tómatelo de esta manera: parece que estamos lejos de la rutina constante y de los idiotismos eternos. Por lo menos parece más atrayente la vida como desafío continuo hacia todo lo que se te ponga por delante. Echale, por tanto, un pulso a todo espectro que te venga por barlovento". (J.F.P)