Núm. 9 Primer trimestre 1998

Els mass media i el poder
Josep Sellarès, antropòleg, ex director de l'Escola Lliure El Sol

Que un gos mossegui un home no és notícia, que un home mossegui un gos sí. L’anècdota, que es fa servir per definir què és rellevant en periodisme, ens permetrà d’entendre el perquè del caos mediàtic actual. Abans examinarem l’evolució que ens ha dut al moment actual, per entreveure quines són les línies de futur.

Cal partir del fet que la societat no és un conjunt de coses i persones, sinó dels fets i records que les relacionen, als quals anomenem cultura. Cada ciutadà selecciona aquells fets que són rellevants per als seus objectius i les seves necessitats materials. Com a grup, al mateix temps, selecciona una sèrie de mites, de narracions i de personatges tipus que articulen l’autoimatge col·lectiva, el discurs moral i el polític de la societat.

En una comunitat rural autosuficient, la cultura és una estructura tancada en si mateixa, on les relacions rellevants s’estableixen entre els habitants, dins del municipi.

Quan la Revolució Industrial obre les comunitats rurals a mercats cada cop més amplis, d’aliments, de manufactures, de treball, de coneixement, etc., apareix la necessitat de construir un nou discurs comunitari, el nacional. Es crea un nou mitjà, els diaris. Aquests transporten un nou producte, la notícia. La notícia com a producte cultural té característiques del rumor. Depèn generalment de la credibilitat del diari i de la insistència en l’afirmació feta. Neix en un moment determinat i desapareix poc després, sense deixar rastre mediàtic. També té les característiques del discurs acadèmic, ja que cita dades de fons "científiques", tot i que necessàriament fora de context, i es transmet per escrit en llenguatge culte. Aprofitant d’aquesta manera una tradició mil·lenària de poder, prestigi i màgia que té la paraula escrita.

Aquest poder de pressió i de creació de la realitat, transmet teòricament el del seus "clients" (lectors, oïdors i televidents), però aquests no tenen, generalment, cap altra informació que la subministrada pels mitjans de comunicació. Els quals la manipulen per vies tan diverses com ara el tipus de periodistes que contracten, l’assignació d’espai a cada notícia, la seva localització i el disseny, els recursos humans i financers destinats a la recerca i comprovació de les notícies publicades, i algunes més. Mesures naturals en qualsevol empresa privada, però que en aquest cas afecten a la manipulació de la realitat i a l’exercici de poder que comporta.

D’altra banda, si els mass media estan sotmesos a les lleis del mercat, els seus continguts reflexaran el nivell de debat i d’interessos que marquin els "clients". Atès que d’aquests, els capaços de seguir les notícies són una minoria, i l’esforç explicatiu o divulgatiu té una retribució molt baixa i un reconeixement escàs, només queda la via descrita en la primera frase de l’article per atreure la resta. Per això avui és més rellevant el darrer insult d’Alvarez Cascos o l’últim estirabot de Pujol, el vídeo de PJ (director de El Mundo) fent-s’ho amb algú o els 75 manifestants contra la llei del català, que no pas el contingut de la feina que fan o diuen fer i la importància i coherència del que defensen.

En aquest món mediàtic, la incapacitat de la majoria d’entendre els continguts, i la necessitat de vendre, fa que tot es converteixi directament en un espectacle dirigit als sentiments. Així dels dos dies de la visita de J.Mª Aznar a Alemanya, només ens interessa que opinava en Helmut Khol del pernil que li van regalar. D’aquesta manipulació dels sentiments no en són responsables només els mitjans de comunicació. Com comenta un polític nord-americà, les reunions cada cop apleguen menys gent i deixen menys papers escrits. La raó és evitar filtracions interessades, per exemple d’un polític en favor de les seves posicions en el si del govern, o d’un funcionari molest en favor de l’oposició, o, un líder per ensorrar un possible recanvi dins del partit, etc. I en aquest duel pel control del públic, també els polítics fan espectacle per arribar als sentiments de la gent, guanyant quotes de popularitat i vots. Venen les seves realitzacions, intenten dirigir el debat social en la direcció que els interessa. De vegades en contra, d’altres a favor dels mass media. Aquest procés d’apel·lació als sentiments i no a la racionalitat, impulsat per la naturalesa dels mitjans de comunicació, i per les necessitats i característiques de la societat industrial avançada, és la sala d’espera de la por a l’altre, la irresponsabilitat pública, l’angoixa davant del futur i, finalment, del més dur dels feixismes. Si a això hi afegim, el control privat dels mitjans de comunicació per grups amb uns interessos determinats, se’ns dibuixa un panorama inquietant.

Cal que a aquest nou poder de la Democràcia representativa, que s’ha demostrat imprescindible per al seu bon funcionament, li siguin regulats contrapoders eficients. Amb un dret de resposta real davant de notícies falses o enganyoses. Amb un reconeixement de l’estatus especial del periodista com a creador de realitat, donant-li vies d’evitar la manipulació i donant-nos vies de control social, a través d’un col·legi professional independent i amb poders coercitius. I, finalment, és necessari obrir el debat de si és admissible que informativament, sigui el mateix que un gos fumi i que un home defenestri la seva dona des d’un quart pis.

L’alternativa a un canvi radical de la situació actual serà la banalització de la política, l’allunyament dels ciutadans i el control dels polítics i de la legitimitat i el poder que tenen, per part dels grans grups de comunicació, gràcies a la manipulació dels sentiments i de la informació disponible per a la majoria.