Núm. 9 Primer trimestre 1998

Narcís Roca Farreras
Jordi Serrano, director d’espai de llibertaT

Josep Narcís Roca i Farreras va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1834. El seu pare comprà una apotecaria l’any 1832, que estava situada al carrer Ample cantonada carrer Fusteria (molt a prop de la Fundació Ferrer i Guàrdia). La seva família era molt progressista. Roca i Farreras va estudiar a l’Escola de la Junta de Comerç de Barcelona, es llicencià en Farmàcia l’any 1854 i en Medicina l’any 1863. Els seus amics, amb qui mantenia una tertúlia literària, eren Josep Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Àngel Guimerà, Conrad Roure i Baldomer Lostau.

L’any 1860 va fundar la Revista Farmacéutica Española de la qual n’era codirector. Aquesta revista dedicarà molt espai al projecte d’Ictineu de Monturiol, la primera idea per navegar sota el mar. L’any 1865 fundà i dirigí El Compilador Médico, òrgan oficial de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia, que a partir de la Revolució de Setembre (1868) prengué el nom de La Independencia Médica. Un cop sense censura, la revista fa bandera del positivisme, el lliure examen i la llibertat d’ensenyament. L’any 1859 ja havia redactat un fullet que titulà La Independència basat en els documents del primer moment de la protesta contra la invasió borbònica de 1714: "Via fora els adormits" (1732).

Roca i Farreras fou un republicà federal. Col·laborà en el diari de Madrid La República Ibérica, després ho feu a la revista El Federalista, òrgan del club dels federalistes de Barcelona. Va ésser l’ideòleg oficial dels diaris El Estado Catalán –portaveu de la branca dels federals intransigents de Catalunya–, El Independiente i La Independència òrgans tots dos, un darrere de l’altre, del Partit Republicà Democràtic Federal. Entre 1871 i 1872 va escriure uns articles on articulà el concepte "el patriotisme social". És el primer cop que es teoritza sobre la qüestió nacional relacionant-la amb l’internacionalisme i la qüestió social. Roca i Farreras considerà que era necessari i imprescindible vincular aquests tres conceptes. S’anticipà quaranta anys als escrits de Lenin sobre la qüestió nacional i l’internacionalisme. I no cal dir que, a més, va fer-ho amb un enfocament molt més perdurable. Defensà també la idea d’una Europa federal socialista o comunista. Roca i Farreras pensava que als conservadors, no els interessava la llibertat nacional de Catalunya. Als catalans conservadors, els va dirigir aquestes ratlles:

"¿Admet, accepta per al dia d’avui, per al 13 de maig de l’any 1873, l’autonomia, la independència de Catalunya com a nació, com ESTAT TOT LO MÉS confederat amb altres pobles d’Espanya, com accepta el catalanisme federal, democràtic, revolucionari, el catalanisme que anomenem progressiu?"

També pensava que Catalunya no preocupava als carlins. Per a ell només els republicans federals lluitaven de debò per les llibertats nacionals de Catalunya: "No han sentit (els carlins) encara el lema dels federals de Catalunya tocant al Principat? No diem visquen els furs!, sinó visca Catalunya com Estat lliure, autònom, sobirà, independent i COM A MÀXIM confederat! (majúscules al text original)

Acceptava, doncs, un plantejament gradualista de l’accés al federalisme. Encara que es negui, contra tota raó, per als republicans federals eren sinònims federació i confederació. Roca i Farreras és el primer autor que converteix la vella idea de la Corona d’Aragó en la idea contemporània de "Països Catalans". L’any 1877 proposà la recuperació de la Diputació General de Catalunya, és a dir de la institució medieval anomenada Diputació del General o Generalitat per a la qual proposava unes atribucions similars a les de la Mancomunitat de 1914. Sempre s’ha considerat a Prat de la Riba com el pare intel·lectual del catalanisme modern per l’encunyació del terme "nacionalitat" en la seva obra La Nacionalitat Catalana. Doncs bé, i per si no en teníeu prou amb totes aquestes informacions que ens han amagat, Roca i Farreras ja havia publicat un seguit de quatre articles a L’Arch de Sant Martí amb el títol de "La Nacionalitat Catalana" l’any 1886! on exposava les seves tesis fonamentals. Roca i Farreras fou el primer, també, en usar a la Catalunya del segle XIX el terme "Nacionalisme" per referir-se al que anys abans anomenava patriotisme social. El que sorprèn més és la clarividència històrica amb què escrivia:

"Quan s’ha d’obrir un camí o una carretera en el terreny més muntanyós, feréstec i desigual, va un home amb una bandereta a la mà molt més endavant dels enginyers i es posa en lo més alt i lo més lluny que pot a la direcció que ha de portar a la carretera o el camí, per assenyalar la línia que s’ha de seguir i el punt on s’ha d’arribar. Vull ser aquest home, aquest sentinella avançat, i que hi sigui el catalanisme en benefici de la llibertat general".

Anava esquivant la censura com podia, però l’any 1878 va ser acusat del "delicte de rebel·lió per mitjà de la impremta". Roca i Farreras acceptava el gradualisme però no descartava, en determinades circumstàncies, la lluita armada. L’any 1886 es tornà a dictar contra ell ordre d’empresonament per l’article: "Ni espanyols ni francesos" on deia:

"Ni espanyols, ni francesos súbdits; sinó catalans lliures, autònoms, confederats amb pactes lliures o amb senzills tractats d’aliança. Llibertat i fraternitat, res de vassallatge, ni de subjecció: independència i amistat de germans, tant respecte dels espanyols com dels francesos".

Formà part del grup que l’any 1886 envià un missatge amb sis mil signatures a Parnell, el líder nacionalista irlandès, en el moment en què estaven a punt de rebre la Home Rule o estatut d’autonomia. Acabava amb un "Visca Irlanda lliure!". La resposta de Edward O’Sikeley es clou amb un "Déu doni la independència a la terra catalana", of course.

El seu pensament dibuixà a una "Catalunya republicana, democràtica, avançada i independent" amb "llibertats individuals i constitucionals" i "ambaixadors i cònsols, amb escuts i banderes amb les quatre barres soles". Provisionalment, proposà una "República federativa pactada, organitzada l’autonomia federativa per regions" com a "Canadà o Austràlia". Roca i Farreras és, clarament, l’inspirador intel·lectual de les idees expressades per ERC durant la II República i influirà molt especialment en la mentalitat de Francesc Macià.

Per a Roca i Farreras "El fet de ser un Estat del tot independent amb autonomia diplomàtica i tot, no serà res de nou per a Catalunya". No en va era un gran coneixedor de la història de Catalunya de la qual ens n’ha deixat varis volums. En aquest sentit és curiós com un lliurepensador ateu, fustigador alhora de la intransigència catòlica, fou el pioner de rescatar de l’oblit la història dels monuments religiosos –esglésies i monestirs–, i un abrandat defensor de la seva conservació.

Roca i Farreras morí el 29 d’octubre de 1891. El seu fèretre estava cobert per la bandera catalana i l’enterrament fou –és clar– civil.

Han d’existir necessàriament poderoses raons perquè Josep Narcís Roca i Farreras, sigui un pensador tan desconegut avui.

1. Evidentment és tan desconegut com ho és tot el republicanisme federal català. Pi i Margall, per exemple, tot i ser un personatge fonamental per entendre tot el pensament d’esquerres català –des del liberalisme fins a l’anarquisme– és igualment obviat.

2. Per què es reivindica Valentí Almirall, tot i que acabà presentant-se en les candidatures del Partit Republicà Radical a inicis del segle XX? Perquè Almirall era federal però no revolucionari. Aquesta podria ser una bona tesi interpretativa. Els nacionalistes catalans reivindiquen Almirall –que és moderadament esquerrà– i l’hi neguen el pa i la sal a Pi i Margall. Ho fan perquè Pi i Margall era d’esquerres, revolucionari.

3. Com és que els nacionalistes d’esquerres no reivindiquen Roca i Farreras quan és el primer pensador nacionalista i fins i tot independentista? La resposta és complexa. En primer lloc perquè és republicà federal, i el republicanisme federal ha estat molt mal explicat. En segon lloc perquè el nacionalisme català –de centre i d’esquerres– és avui, des del franquisme, estranyament catòlic. I és clar tots els federals eren anticlericals. Que hi farem si resulta que els catalanistes del XIX eren tots ateus!

4. L’esquerra socialista tampoc en fa bandera, tot i que es reclama federalista, perquè si hom llegeix el que deien, no ja Roca i Farreras, sinó el mateix Pi i Margall, s’adonaria que el federalisme de veritat no es l’Estat de les autonomies.

5. La tradició comunista tampoc ha reivindicat els republicans federals perquè eren lliurepensadors. Tant pels socialistes com pels comunistes o postcomunistes d’avui també és vàlid, sembla mentida, l’argument número 3.

Que la dreta catalana ens amagui i critiqui el republicanisme federal és normal. Mentre els republicans federals defensaven el sufragi universal, la separació entre Església i Estat, les llibertats individuals, el dret d’associació i d’impremta, els drets dels treballadors i les llibertats nacionals catalanes, la dreta catalana defensava el caciquisme, la monarquia, l’explotació brutal de dones i nens a les fàbriques catalanes i la repressió més salvatge de l’exèrcit espanyol sobre el poble de Catalunya, (Vegeu el procés de Montjuïc del 1898).

Que l’esquerra catalana no reivindiqui els homes i les idees del republicanisme federal català, és que alguna cosa no funciona. Per això no tenim President de la Generalitat d’esquerres.

Bibliografia
– Fèlix Cucurull: Josep Narcís Roca Farreras i la seva proposta de catalanisme popular i democràtic a El pensament polític català. Edicions 62. Barcelona, 1988.
– J.Narcís Roca i Farreras. El catalanisme progressiu. Edició a cura de Jordi Llorens. Edicions la Magrana. Barcelona, 1983.