Núm. 9 Primer trimestre 1998

Editorial
La justícia i la democràcia

Aquests últims mesos, i probablement continuarà en els propers, vivim una borratxera d’informacions judicials. Fa la sensació que la sobirania popular ha desaparegut i que només existeixen els tribunals de justícia. I encara més, que només hi ha un poder: l’Audiència Nacional. L’Audiència Nacional és un tribunal especial que substitueix l’antic Tribunal de Orden Público (TOP). El TOP jutjava els delictes polítics sense cap dels mecanismes de protecció al ciutadà que dona un Estat de dret. Amb aquest antecedent ja es veu que res de bo en podia sortir. Ara l’Audiència Nacional jutja delictes de terrorisme, de narcotràfic i, pel que sembla, de qualsevol altra cosa: vídeos, televisió per satèl·lit, els GAL, el contraban, els desapareguts a Xile i Argentina, etc. Totes aquestes notícies judicials recauen en tan poques mans que comença a fer-nos la impressió que a Espanya només hi ha tres o quatre jutges i tres o quatre fiscals.

De tots els assumptes que han tractat voldríem destacar-ne un. Com sabeu, el jutge Garzón intenta jutjar els responsables de les tortures i desaparicions de ciutadans espanyols durant les dictadures de Xile i Argentina dels anys 70 i 80. El fiscal de l’Audiència, Fungairiño, ha rebutjat les accions empreses per Garzón. Ho ha fet justificant els cops d’estat. Comença a fer por que uns funcionaris, pagats amb els impostos de tots els ciutadans, siguin contraris a la Constitució. Arribats a aquest punt ens podem preguntar: els jutges i fiscals qui els elegeix? Als EUA, per exemple, els fiscals els elegeix el poble. Perquè no es fa aquí? S’argumenta des de la dreta que això vulneraria la seva independència. El que no es vol dir és que, com que en aquest país no s’ha fet una depuració democràtica de l’aparell judicial, una part molt important de la judicatura són franquistes. Alguns membres del Tribunal Suprem eren jutges del TOP. Quina garantia tenim que aquests personatges jutgin aplicant les lleis i no els seus criteris personals? Cap. Per exemple, quina garantia tenim que en el cas Filesa els autèntics responsables siguin els condemnats? Ofereixen garanties uns jutges tan definits per la seva trajectòria en el règim anterior? Tampoc estem segurs que la sentència indiscriminada sobre tota la cúpula d’Herri Batasuna per un vídeo sigui l’adequada en un Estat democràtic. No seria millor provar la seva participació en activitats terroristes? Si no es tenen aquestes proves, no és un perill acceptar el delicte d’opinió? Quina garantia tenim que no s’aplicarà en altres casos.

L’aparell judicial ha posat tots els entrebancs que ha pogut al Jurat. No els doten de mitjans i no els assessoren bé. Quan aquests Jurats cometen algun error, tothom els qüestiona. Mentrestant ningú qüestiona els constants errors judicials dels jutges. Per exemple, un jutge que ha matat la seva dona, continua dictant sentències. Quina garantia tenim que sigui equànime en un cas de maltractaments a dones?

Davant d’aquesta situació cal reclamar mitjans per a la Justícia. Cal reclamar una justícia ràpida. Cal reclamar l’extensió del Jurat a tots els judicis. Almenys si s’ha d’equivocar algú que s’equivoqui el poble. Si no s’emprèn aquesta tasca continuarem desconfiant de la Justícia, i aquest és el primer pas per desconfiar de la democràcia.

Fe d’errates

En el darrer editorial ens vam referir, de passada, a la boda reial. Volíem donar a la nostra reflexió un to republicà, of course! Alhora preteníem desmarcar-nos d’aquesta mena de conxorxes, pretesament republicanes, que s’endevinen en les actituds de personatges vinculats amb el franquisme. A la fi el follet de l’ordinador va escriure una frase d’un to monàrquic que tomba. La bronca al Consell de Redacció va ser monumental. Demanem-nos disculpes, tots estem ofesos!