Núm 10 Segon trimestre 1998

La democràcia. El règim polític de la societat autònoma
Antoni Castells. Doctor en Ciències econòmiques

"Els homes senzills, lliures, iguals a vosaltres, en qui delegueu sols momentàniament una part de sobirania –que únicament us pertany a vosaltres– no poden, sota cap concepte posseir la sobirania en un grau major que vosaltres. La sobirania és una indivisible inalienable: si la partiu la destruïu, i la perdeu si la transmeteu.

...L’autoritat del poble reunida en una o varies mans: aquesta és la font de l’aristocràcia, en això rauen els abusos i els perills de la delegació d’un poder..." (1)

Tot sovint veiem com es parla en nom de la democràcia i de la seva suposada defensa, per tal de justificar i encobrir actuacions i situacions antidemocràtiques i injustes d’explotació i opressió. Així, el Govern dels EUA justifica la seva prepotència, intromissió i agressió contra tot país que intenta oposar-se o tan sols limitar la seva explotació per part de les empreses ianquis, adduint les seves reals o suposades mancances democràtiques, que en ocasions no són pas més greus que les que pateixen els EUA, alhora que defensa i protegeix els governs dictatorials i corruptes que permeten a les esmentades empreses la depredació del seu país. A l’Estat espanyol hem vist recentment com l’Església catòlica ha utilitzat cínicament la defensa de la llibertat d’expressió –expressament negada al seu si pels dogmes i la seva estructura jeràrquica– per tal de justificar les agressions i campanyes reaccionàries endegades per la seva emissora de ràdio: la COPE. Els exemples són innumerables.

Quotidianament constatem també com els professionals de la política en la seva immensa majoria, tot i omplir-se la boca amb la paraula democràcia, en lloc de complir les seves promeses i preocupar-se dels interessos dels seus representats, el que fan és defensar els seus interessos i els dels familiars i amics, i cauen en la mentida, el favoritisme, la corrupció. A més, l’arbitrarietat, l’abús de poder i la corrupció s’han estès de forma força generalitzada pels diversos nivells de decisió política: ajuntaments, autonomies, Govern central, així com pel poder judicial, mentre que la representació parlamentària queda patèticament reduïda a un simple paper decoratiu, el de comparsa de les decisions preses pels líders de la majoria governant.

La desvirtuació de la democràcia, fruit de la seva apropiació per les camarilles detentores del poder polític, econòmic, militar i tecnològic, que han passat, majoritàriament, de combatre-la frontalment a tergiversar-ne el sentit i buidar-la de contingut, ha portat a reduir-la a un simple conjunt de procediments i formalitats, a substituir la participació directa dels ciutadans en la vida pública per una democràcia formalment representativa i a la professionalització de l’activitat política, a la paradoxa de la privatització de l’esfera pública, fins al punt que aquesta avui s’ha convertit de fet en privada. Així les decisions importants en l’àmbit econòmic, militar, científico-tecnològic, etc..., les prenen un reduït nombre de persones i en secret –el Govern, el Banc Central, l’Alt Comandament de l’OTAN, els aparells dels partits...–, mentre que la capacitat de decisió dels ciutadans queda reduïda a la mínima expressió: l’exercici d’un vot captiu cada x anys. I al mateix temps cada dia augmenta la informació i el control del Poder sobre els ciutadans.

Com a conseqüència de tot això, la tan desitjada democràcia no està funcionant com s’esperava i en conseqüència s’ha generat entre la població la insatisfacció i la passivitat respecte a la participació en els afers públics, recolzada en la ideologia que considera l’individualisme insolidari com a única actitud vàlida.

Per a l’existència de la democràcia cal establir una sèrie de disposicions formals i procediments, com els drets individuals, les garanties judicials, etc... Tot això, certament són conquestes positives en si mateixes i a més, en el nostre cas, donat que partíem de la dictadura franquista, oficialment autobatejada amb el nom de "democràcia orgànica", van representar un avenç real. Ara bé la democràcia no pot quedar reduïda a aquest conjunt de disposicions, ja que aquesta reducció significa partir del pressupost, simplement defensiu, que el poder polític és un poder estrany i exterior a la col·lectivitat, inamovible, inatacable i per essència hostil i perillós, la potència del qual es tracta de limitar en la mesura que es pugui. Amb aquesta reducció, al màxim que es pot aspirar és a establir un règim que es diferencia del dictatorial en què els individus disposen de més mitjans de defensa i protecció enfront del poder polític, però aquest règim té molt poc a veure amb un règim democràtic on els ciutadans són els qui amb llur participació activa i directa, col·lectivament, constitueixen el poder polític.

La democràcia és el règim de la societat autònoma, és a dir de la societat que reconeix explícitament que les seves institucions i lleis són producte de la seva pròpia creació voluntària, que és ella mateixa (autós), la que crea les seves lleis (nómos). Això és el que d’antuvi la diferencia de la resta de règims polítics, els de les societats heterònomes, aquelles que amaguen l’origen de les seves institucions i lleis (nómos) presentant-les com establertes per alguna cosa externa a la societat, per l’altre (héteros), ja siguin els Déus, els avantpassats, la Raó, les lleis naturals, les de la història, les de l’economia...

Així, en síntesi i d’acord amb els plantejaments de la Mesa Cívica per l’Aprofundiment de la Democràcia, es pot dir que la democràcia:

PRESSUPOSA el reconeixement del fet que l’organització, les institucions i les lleis amb què es dota la societat són una creació dels homes i que no en depenen, ni de cap llei ni autoritat externa.

OPTA per la participació lliure i activa de la ciutadania en la institucionalització i reglamentació de la societat, i en la seva modificació quan ho considera convenient, així com en la presa de decisions sobre qualsevol assumpte o qüestió d’interès col·lectiu.

SIGNIFICA fonamentalment, que l’esfera pública sigui vertaderament i efectivament pública, que pertanyi a tots. Per això és necessària la participació constant, plena i activa dels ciutadans i les ciutadanes en els diferents àmbits de la vida pública i en les decisions que afecten la col·lectivitat.

EXIGEIX la igualtat real entre els ciutadans. El que representa tant eliminar qualsevol tipus de discriminació –d’origen o procedència, creença, raça, gènere, sexualitat, econòmica...–, com garantir la cobertura de les necessitats materials bàsiques, assegurant que tots els ciutadans disposin dels ingressos i dels serveis públics que els permetin viure dignament.

IMPLICA l’educació democràtica. En néixer no som demòcrates ni antidemòcrates. El nostre posicionament depèn en gran manera de com es desenvolupa el nostre procés socialitzador, i constitueix, per tant, una qüestió bàsica, l’extensió de la pedagogia i la cultura democràtiques en el si de la societat. L’educació democràtica ha de facilitar al màxim el desenvolupament i l’activitat propis de cada individu i l’interès per les qüestions públiques. El desenvolupament individual de cada persona precisa la seva participació activa en els assumptes col·lectius.

REQUEREIX l’esperit crític que busca permanentment conèixer la raó de les coses i com millorar la societat present. Alhora, ha d’afavorir la tolerància, per la qual es respecta i s’estimula l’exposició, la reflexió i la defensa d’idees diferents.

GARANTEIX la lliure circulació de la informació i les idees, per tal que els ciutadans puguin disposar del major nombre possible d’elements en la discussió entre les diverses opcions i alternatives i en la presa de decisions.

COMPORTA l’autoexigència i la responsabilitat individual en el compromís de participar activament en la vida pública a partir de la comprensió profunda que són els ciutadans els únics responsables de construir la societat on viuen. Un projecte democràtic no té cap possibilitat de realitzar-se, ni cap sentit, si la gent no l’assumeix, si no vol autogovernar-se.

DESCENTRALITZA al màxim el poder polític, la presa de decisions col·lectives, amb què es facilita el debat i la participació de tots els ciutadans i s’agilita la seva posada en pràctica.

IMPEDEIX l’obtenció d’informació i el control sobre els ciutadans per l’aparell burocràtico-policíac de l’Estat, que acostuma a realitzar-se en nom d’un paternalisme protector i castrador, el qual solament comporta la limitació de la llibertat dels ciutadans en benefici de les camarilles que pretenen subjugar-los i convertir-los en súbdits.

1. Resolució aprovada per unanimitat en l’Assemblea General de la Secció de Piques de París, a proposta d’un dels seus ciutadans: Donatien Alphonse François, marquès de Sade, el 2 de novembre de 1792.