Núm 10 Segon trimestre 1998

Energia sexual
Núria Valls, psicòloga

La manera com fem l’amor no sols influeix sinó que també determina la manera com construïm les nostres societats i viceversa. L’autèntica equitat entre els sers humans només serà possible quan ens acostem a un nou registre que, lluny de subordinar l’amor al sexe o el sexe a l’amor, o lluny d’idealitzar qualsevol dels dos en relació a l’altre, contempli la possibilitat que sexualitat, amor i consciència d’un mateix siguin potencialment la mateixa realitat.

Mai com fins ara en la història la relació entre sexes ha estat tan igual, si més no sociològicament parlant. La parella d’avui cerca un compromís entre si, però que permeti una harmonia en l’aspecte físic, emocional, fisiològic, material i espiritual. Tanmateix, paradigmàticament, ens trobem amb individus independents en molts dels àmbits vitals (sexualitat, treball, economia, etc.). Pretenem que l’amor ens aporti energia per sobreviure quan en realitat la vida quotidiana ens sotmet a un desgast continuat d’energia. Les parelles esperen que la seva relació els complementi la vida professional, social, econòmica i creativa.

L’amor és capaç de generar una gran quantitat d’energia però s’ha de mimar com un jardí. Si no es rega, s’adoba, s’arrenquen les males herbes i es poda, poc a poc, es converteix en un espai deixat. La força de l’amor és la comunicació de viure les diferències de forma confident i compartir les necessitats no només racionals sinó també emotives i sexuals. Malgrat l’alliberament sexual vivim un moment de manca d’intimitat sexual en el sentit de saber-se submergir l’un en l’altre, d’animar-se mútuament per l’autorealització. El sexe és una font d’energia positiva per fer créixer la parella, però s’ha de mimar. No és fàcil combinar la introversió sexual de la dona amb l’extraversió de l’home. Però, sens dubte és impossible sense comunicació íntima.

Crear harmonia en el sexe

La sexualitat occidental ha propiciat una activitat sexual de parella del tot o res. O ho fan o no. Actualment, els experts reconeixen que al sexe occidental li cal omplir-se de la filosofia de la consciència sexual com la que propugnen algunes filosofies orientals, com per exemple la del ioga tàntric. El tantra és un conjunt de ritus i pensaments per convertir els impulsos naturals dels homes i les dones en la base per establir una relació amorosa i apassionada. El ioga tàntric era el camí elegit per les parelles fa milers d’anys per gaudir del sexe i alhora experimentar una satisfacció espiritual. Potser, perquè el tantra requereix meditació per experimentar una pau interior i profunda, i concentrar-nos en l’energia i el plaer que emana de la relació sexual ens pot semblar un exotisme i prou. El tantra, certament proposa determinats exercicis de respiració i posicions conjuntes que contribueixen a la comunicació eròtica. El tantrisme considera els individus d’una parella com a membres d’un equip. Treballar en equip fa que en el projecte de convivència de cada dia es fomenti un ambient afectuós on prosperi l’amor i la passió. Es tracta d’ajudar-se per fer que l’energia sobrant de l’un passi a l’altre o es fissionin els excedents.

L’adversitat s’ha de combatre sempre amb la comunicació, sense culpabilitzar sinó sincerant-se. Massa sovint culpabilitzem la parella amb els nostres sentiments i convertim el llenguatge en una arma ofensiva per descarregar la ira pròpia. En aquest sentit la lliçó tàntrica ens dirà que el conflicte en la relació utilitza la metàfora de l’arquer. Una fletxa no pot alliberar-se si no tibem l’arc el màxim cap enrera. És la contracció, o en el cas de la parella el tirar l’un de l’altre, allò que fa que una relació prosperi o la fletxa surti disparada. A vegades, en el conflicte, la ment emocional ferida no cerca explicacions lògiques sinó simplement ser atesa, escoltada i amoixada; només vol que es restauri l’harmonia amorosa. El sexe tàntric amb els seus exercicis i posicions contribueix amb coses tan senzilles com unir-se a través de la respiració a l’ajust harmònic. En realitat, els sentiments, com a part del cos racional, s’han de sotmetre a la gimnàstica per enfortir-los.

La nostra civilització, en termes generals, és repressora amb el sexe: quan la mainada descobreix el plaer sexual a través de la masturbació, judicant moralment les relacions adolescents i juvenils, etc. L’aparent llibertat sexual no està exempta d’una inseguretat moral i que l’aparició de la SIDA ha complementat a nivell físic. L’autoerotisme en la parella sovint es practica com a mal menor. Associem el sexe a la vergonya. Ens sembla bé el massatge mentre no sigui a les àrees sexuals. Tenim moltes impressions negatives respecte als nostres òrgans sexuals. Ereccions prematures o ejaculacions precoces poden fer sentir un home insegur o frustrat. Una dona pot sentir-se vergonyosa durant la menstruació. La majoria de nosaltres portem prejudicis sobre els nostres òrgans sexuals. El tantra cerca tractar directament allà on hi ha ferides psíquiques o físiques. Utilitza l’amor com a tranquil·litzador, com a tònic per guarir les ferides sexuals. El tantra treballa i estimula les xacres o els punts vitals on s’acumulen els conflictes. En definitiva ensenya a la parella els secrets de la seva força individual.

El punt sagrat

No pretenem fer d’un article de revista un manual de tècniques sexuals, però potser si que cal difondre que el sexe té com a base una experiència corporal que requereix, per tant, de conèixer tècniques de descoberta anatòmica i fisiològica del nostre cos.

Per exemple, ens sorprendríem de la semblança estructural entre els genitals femenins i masculins. De fet la vagina és un allargament del teixit que desenvolupa el penis. Per això, la sensibilitat d’ambdues zones és semblant. El mateix podríem observar del gland que equivaldria embriològicament parlant al clítoris. Ambdues són zones plenes de corpuscles de Krause-Finger responsables de la hipersensibilitat cutània. Hi ha una creença errònia, encara estesa, que el clítoris és una forma subdesenvolupada del penis. En realitat, la biologia demostra que el desenvolupament masculí és una desviació de la base femenina dels teixits originaris. En altres paraules que, biològicament parlant, el mite d’Adam i Eva és a l’inrevés de com s’explica. Moltes dones comparant-se amb models arcaics i sense la informació adequada continuen preocupades pel fet d’agrair l’estimulació del clítoris durant la penetració; continuen comparant el plaer obtingut a través dels diferents tipus d’estimulació; insisteixen en aconseguir alts nivells d’excitació durant el coit sense cap més preparació que el desig de realitzar-lo per part del mascle ja que consideren que elles tenen una sexualitat més complexa. La riquesa de sensacions va associada a processos biològics i psicològics que no es poden oblidar.

En aquest sentit, el insòlit i actual punt G com una àrea de màxima sensibilitat eròtica és conegut per l’erotisme oriental des de fa segles com el punt sagrat: una zona situada a la paret del davant de la vagina a mig camí del darrera de l’os púbic i el clítoris. Però, é clar que descobrir i experimentar amb el punt sagrat pot despertar una certa por o, fins i tot, ser dolorós o no ser especialment plaent. Sens dubte, descobrir i gaudir del punt sagrat requereix d’una important compenetració comunicativa en la parella. També és cert que no s’ha de valorar només com un espai de màxim plaer que pot anar creixent amb la pràctica, sinó que la meta ha de ser la de carregar el punt sagrat amb energia positiva. En altres paraules, la tendresa i la receptivitat són imprescindibles per gaudir d’una sexualitat comunicativa.

El joc sexual de cada dia més que un joc, entès com un espai lúdic, sembla més aviat una partida amb apostes. Moltes de les relacions sexuals són més comparables a una ludopatia que no pas a la fascinació que comporta el joc i que el converteix en una experiència vital única. El joc és un art que requereix pràctica, disciplina i amor. En aquest sentit el sexe és un art massa sovint convertit en simple gimnàstica muda. Fer l’amor va més enllà de vibrar orgàsticament a l’uníson. Fer l’amor hauria de ser com una celebració ritual i contrària, per tant, a una suposada espontaneïtat impulsiva. Un bany conjunt, un massatge amb olis essencials, el ball de l’amor, els petons (més enllà del baveig bucal) són algunes de les parts del ritu.

El tantra o el massatge sexual taoístic, entre d’altres, poden ajudar-nos a fer més permanent l’amor i la parella. Però, també és cert que el cos com a font d’energia sexual ha de ser estèticament plaent a l’altre. Una alimentació adequada i l’exercici físic poden facilitar-ho. És important una harmonia dels cossos entre els membres de la parella. Això no vol dir que s’hagin de conrear els cossos estilitzats i ossuts enfront de les formes voluptuoses i plenes. Allò que cal combatre és la desídia de descurar el propi cos, sense caure, és clar, en el narcisisme que mutila la nostra societat.

Les estadístiques revelen que cada vegada hi ha més infelicitat personal en les nostres parelles. També és cert que fa menys de dos segles que home i dona comparteixen l’amor. Un temps massa curt i amb prou canvis sòciomorals en aquestes darreres dècades com per ancorar-nos en conceptes del passat.

L’amor és un estat psíquic i bioquímic d’alteració. El sexe contribueix a mantenir la passió de la parella. El problema és que hem de ser capaços d’obrir la nostra ment a altres formes d’entendre el sexe més enllà de la tècnica esportiva i tenir-ne cura com allò que és: una font d’energia vital.