Núm 10 Segon trimestre 1998

Reixes sexuals
Teresa Cunillera, docent

La sexualitat és una funció vital amb indubtable i transcendent repercussió sobre el psiquisme de l’ésser humà. De la seva realització sana i natural només se’n comportaran beneficis per al desenvolupament saludable de la pròpia personalitat, així com del seu exercici inadequat se’n derivaran efectes negatius.

Cada cultura condiciona la percepció del cos, de la bellesa, de l’afecte, i de la identificació sexual, i té una determinada manera d’entendre el sexe, i d’establir els seus codis de normalitat. Des de l’imperatiu legal, la tradició i la ideologia de cada societat s’etiqueten conductes sexuals i s’estableix quines són socialment correctes i quines no, i quines es consideren desviacions i/o perversions. Els transgressors de les conductes establertes com a moralment correctes han estat i són encara socialment refutats i perseguits.

Des de la moral social es construeix un absolutisme sexual que condemna les conductes diferents. L’absurditat dels plantejaments morals en aquest àmbit de la personalitat, es fa palesa per dos motius: en primer lloc perquè els estudis transculturals antropològics ens demostren que pràctiques sexuals socialment admeses en algunes societats, a la nostra, per exemple, són qualificades de desviacions o aberracions (seria el cas, per exemple, de la pràctica de la fellatio dels sabia de Nova Guinea mitjançant la qual un adult dóna semen a un nen per a incrementar el seu creixement, o dels yanomano de l’Orinoco en què els pares passegen la seva boca per la vulva de les seves filles, arribada la pubertat). En segon lloc perquè conductes socialment acceptades donen lloc a unes relacions malaltisses de fons. A la societat occidental la mateixa mitologia ha estat capaç de descriure el complex d’Èdip com un dels comportaments sexuals possibles. Malauradament, a la nostra societat, aquest és un comportament no superat que atempta i fa trontollar tota possibilitat de fer créixer individus sans sexualment.

La pandèmia del conflicte d’Èdip

De fet la cultura grega ja glosa el mite d’Èdip. Fill de Laios i Iocasta, mata el pare i es casa amb la mare. Freud, fa servir aquest heroi del cicle Tebà, per explicar el desig libidinós que sent el nen cap a la mare i l’agressió per destruir el rival que és el pare. D’entre les etapes de socialització de l’individu, una de les primeres és la integració en el si de la família com a unitat o nucli bàsic social. En aquesta integració i coincidint amb el descobriment dels genitals el nen s’enfronta amb el coneixement de la realitat de la família, s’identifica amb el seu sexe, però creu que ha de renunciar a l’afecte de la mare per temor al pare. Per al nen el conflicte és insoluble, i n’ajorna la solució amb la idea que el dia de demà, un cop adult, tindrà una dona com la mare, i serà un home com el seu pare. Com que el conflicte es planteja, a partir de la líbido genital naixent, l’ajornament de la solució porta com a conseqüència una repressió sistemàtica de la sexualitat. Aquest ajornament de conflictes quedarà postergat fins a l’etapa de pubertat.

En l’adolescència el nen reactualitza els seus antics conflictes amb relació a la temàtica edípica, fent sorgir de forma automàtica la reactualització dels ressentiments infantils. La rivalitat amb el pare es posa de manifest, però l’adolescent que té superat el seu Èdip, ja no busca ajuda en la mare. Se sent desatès i incomprès pels "vells" i s’integra en el seu grup d’amics, que utilitza com a substitut de la família.

Una bona resolució del complex d’Èdip en la primera infantesa suposa una elaboració satisfactòria de les normes de convivència, és a dir, un nivell satisfactori d’integració relacional. La no resolució, en canvi, fa que en l’etapa de joventut quan l’home i la dona són ja en condicions de mantenir relacions adultes, sorgeixin els conflictes edípics de forma inconscient. Una de les manifestacions serà la permanència de l’ideal de la mare-verge en el jove, que el durà a no trobar una persona amb qui mantenir relacions en un pla d’igualtat, sinó de dependència.

Al nostre país el pes de la moral catòlica com a condicionant de l’Èdip, és força rellevant. La repressió sexual, objecte de l’església catòlica, dóna lloc a una visió en què la dona és assimilada al "pecat" de tal manera que l’única dona "ideal" és la dona mare. Se sublima el concepte de mare com a purificació de la dona. L’única redempció que "perdona" la dona i la fa esdevenir "pura" és la condició de mare. El rol secundari de la dona en la societat i la necessitat d’aquesta d’ésser mare com a element indiscutible de la seva pròpia acceptació social, així com la manifestació de l’exercici del poder a través dels fills, han condicionat també, històricament, les relacions mare-fill.

Parlar d’Èdip és parlar de la família. En els adults roman activa la part del superjò infantil, que porta a la submissió de jugar el mateix paper que varen desenvolupar els seus pares. En aquest cas es tracta d’una dimensió ètica del culte a la personalitat que no és altra cosa que un comportament infantil. La democratització de la consciència no és mai suficientment radical com perquè el nen faci desaparèixer les normes familiars. Encara que el jove racionalitzi les causes del seu comportament, en molts casos podem descobrir fàcilment com darrera dels seus raciocinis hi ha latents els imperatius de la seva moralitat familiar infantil. Luca Cavalli-Sforza, en un estudi efectuat sobre la transmissió i l’herència cultural, posa de relleu que la transmissió cultural de les tendències i activitats polítiques i religioses és prou forta com per fer que l’estructura de la família generi un microcosmos o un condicionament al qual ens acostumem i que intentem perpetuar en la condició d’adults en el macrocosmos de la societat.

Mentre no canviem el "xip" del concepte de família i passem a considerar-la com un element generat per dos individus diversos, units en un acte de llibertat, que poden o no procrear en funció del seu desig de fer-ho, existiran problemes d’adaptació edípics.

L’educació sexual manipuladora

D’altra banda, el paper positiu que podria haver jugat l’escola laica en aquest àmbit ha estat ben pobre. Un dels primers errors ha estat l’assimilació i confusió del concepte d’informació sexual amb el d’educació sexual. La informació ha d’ésser completa, comprensible i objectiva, explicativa d’una realitat, sense càrrega ideològica. Informar, per tant, sobre la fisiologia sexual és el mateix que fer-ho sobre la fisiologia de l’aparell digestiu. Malauradament, la informació en l’àmbit de la sexualitat s’ha tret del context educatiu repressor-catòlic per passar-la al context laic-mèdic; s’ha "medicalitzat" en la forma per tal de donar-li una capa de "seriositat". En el fons, però, ha estat el mateix, un intent d’assegurar-se per part d’uns determinats estaments socials el control d’un àmbit en què tots som particularment sensibles, atesa la càrrega mal digerida de tabús que anem arrossegant socialment. No es tracta doncs de canviar a monsenyor Pérez pels doctors Masters i Johnson, ni tampoc de muntar una assessoria sexològica a l’escola (com diu Fernando Savater, anar al metge per aprendre a gaudir del sexe és com anar a demanar consells gastronòmics a un especialista de l’aparell digestiu). Cal apostar per una integració de la informació dins el concepte més ampli d’educació sexual sistemàtica i contínua, amb una informació rigorosa, no només a nivell biològic, sinó també psíquic i social. S’ha de fomentar l’adquisició d’actituds positives i de conductes de respecte i responsabilitat davant aquest fet, impartides per un professorat format i adaptat a les característiques evolutives del grup. Només així entendrem l’educació com el desenvolupament integral de la persona i de la salut, claus per al desenvolupament del benestar psicofísic, de la qualitat de vida i d’unes vivències afectivo-sexuals satisfactòries.

Cal, doncs, que el nostre sistema educatiu plantegi una veritable educació sexual que no sigui un compendi de puritanisme amagat, avalat per metges "ben pensants", o els dogmes estesos i administrats per l’església catòlica. Una bona educació de la sexualitat es dirigeix a conèixer i disposar adequadament de la pròpia vida sexual, essent capaç de pilotar-la cap a un millor desenvolupament personal. Les postures reduccionistes ofereixen una visió estreta de l’ésser humà; per tant, cal una postura oberta i integrada en el context en què es viu. Però, és clar que educar "en" i "per a" la llibertat és sempre un risc, que els estaments caducs com l’església catòlica i els governs de dretes, com el de la Generalitat, ja han demostrat que no estan disposats a acceptar ni a permetre.