Núm 10 Segon trimestre 1998

Carta de Florència. Diferents maneres de viure
Francesc Trillas, llicenciat en Història i Ciències Econòmiques

Un dels objectius més agradables pels quals vaig treballar quan vaig ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 1991 i 1995 va ser el de fer possible un model de ciutat on poguessin conviure persones amb maneres de viure diferents. Si no recordo malament, exactament aquest era un dels enunciats del Pla de Govern Municipal que ens vam proposar tirar endavant durant aquells anys, i el text va ser una idea de l’actual alcalde, Joan Clos. La realització més visible d’aquest objectiu va ser l’establiment d’un Registre de parelles de fet que, amb tots els defectes del qui obre camí, va servir després perquè la problemàtica de les unions no tradicionals fos abordada també des d’altres institucions. M’imagino que aquesta idea general de construir una ciutat liberal i tolerant està també en l’origen del Pacte per la Nit que s’ha plantejat el govern municipal actual, i crec personalment que hauria d’inspirar l’actuació de les administracions públiques a l'hora d’abordar el fenomen okupa.

Però el que m’interessa aquí és destacar que aquest objectiu tan encomiable no sempre el respectem en els nostres comportaments socials quotidians. Per exemple, amb el tracte que es dispensa a les persones solteres.

Les solteres i els solters estan marginats. No és una marginació dramàtica, ni tan traumàtica i anul·ladora com la que pateixen altres col·lectius socials. Segurament no se'n derivarà cap moviment social. Però és una discriminació diària, suau, sibil·lina. En moltes pautes de comportament i esdeveniments socials, la gent espera que tinguis parella, que no visquis sol, que tinguis una família. Hi ha molta gent que, encara que sàpiguen que és un diumenge a la tarda i que l’interlocutor està sol, s’acomiaden d’un solter dient-li: records!, sense que quedi molt clar a qui se’ls hi han de donar.

A la solteria s’hi arriba normalment per una barreja de circumstàncies i opcions personals, d’accidents i de decisions més o menys racionals. Pot ser un estat transitori o més o menys permanent. Però no hi ha cap evidència que en general la gent casada o aparellada sigui més feliç que la gent que no ho està. No hi ha cap relació estadísticament significativa en aquest sentit. L’única font bastant segura d’infelicitat per als solters és la incomprensió de molta gent, que en el millor dels casos expressen la seva consternació i la seva voluntat d’ajudar. El fet és que no està gens clar qui la necessita, l’ajuda.

Hi ha qui diu que en algunes ciutats mitjanes dels Estats Units la vida és molt solitària i dura a no ser que tinguis dues sortides: practicar esports o tenir una família. En primer lloc, hi ha molta gent a qui no li agrada practicar esports, i en segon lloc hi ha molta gent que no té una família. Però és que si la tens la situació pot ser molt pitjor, perquè, segons com, si tota la teva vida es limita a la família, i et fas la il·lusió que la vida familiar és el més important i pràcticament l’únic que compta, aleshores quan es produeix algun problema les conseqüències són devastadores.

La família i la parella durant segles han estat font de tragèdia i opressió, especialment per a les dones. També han estat, ben segur, font de felicitat i de joia. I han creat un estereotip del que ha de ser una suposada vida normal. Segurament perquè són institucions que responen a una necessitat humana de seguretat i afecte. Però no hi ha res que ens impedeixi trobar aquesta felicitat i aquest afecte per molts altres camins, com les relacions esporàdiques o l’amistat. Cap d’aquestes formes de relacionar-se no ens assegura la felicitat, però la parella o el matrimoni no en són tampoc una garantia.

Sembla que la societat hagi canviat molt, però molta gent continua aspirant a tenir una parella, una família. L’alliberació de la dona ha erosionat això, perquè hi ha moltes més separacions i divorcis i està bé que sigui així, però no hem estat capaços de substitutir-ho, i molta gent té por i incertesa, molta gent segueix buscant seguretat. Tant de bo que hi hagi cada vegada més parelles i famílies que trobin formes harmonioses i justes de conviure, però això no ens ha d’impedir cercar la felicitat per altres camins. Les ciències socials i del comportament estan lluny de poder explicar l’amor i les relacions prolongades en el temps, però s´han fet algunes contribucions i totes van cap a l’existència natural d’aquesta necessitat d’afecte i de seguretat. Segurament no som diferents de moltes espècies animals. Els galls dindis ensenyen les seves majestuoses cues i nosaltres adoptem estranyes postures a les festes o a les discoteques per atreure l’atenció d’altres persones (algunes vegades de forma més patètica que els galls dindis).

Altres teories més inspirades per l’economia han aplicat a la parella la teoria de les opcions reals: segons aquestes teories, alguna gent es queda soltera temporalment perquè esperar també té un valor. Esperant evitem cometre errors i guanyem temps per adquirir més informació. Segons quina sigui l’estructura de costos i beneficis, l’espera pot ser convenient mantenir-la in aetérnum.

En qualsevol cas, és de desitjar que l’alliberament de la dona i la laïcització de la societat permetin la reconciliació, sobre la base de la justícia i el reconeixement mutu, de les persones de sexes diferents. I una bona educació en la llibertat i en l’afectivitat ens hauria de portar a eradicar tot tipus d’arrogància social o sexual que discrimini a qualsevol col·lectiu.