Núm. 12 Quart trimestre 1998

L’austeritat domèstica
Jordi Serrano, director d’Espai de Llibertat

Generalment quan hom es planteja el problema de l’austeritat pensa en l’administració pública i en les grans organitzacions socials i polítiques: sindicats, patronal, partits, entitats, empreses, etc. Quasi mai pensa que el valor de l’austeritat on es demostra amb més eficàcia és en l’esfera personal. Tan bon punt ens qüestionem que vol dir l’austeritat en aquest àmbit correm el perill de plantejar una alternativa farisaica: ser un anacoreta. Sembla com si fos impossible aconseguir un punt mig entre malgastar i ser un ermità.

Però, què vol dir l’austeritat? Ser auster és un signe clar i contundent del lliurepensador. Es tracta de consumir d’una forma crítica i adient a la nostra manera de pensar. Les dificultats vénen pel fet que, precisament, ser lliurepensador implica que cada un pensa a la seva manera. Per tant no hi pot haver receptes concretes de com ser austers. Per què tothom ha de comprar les mateixes coses si tots som ciutadans amb gustos diferents?

Sí que podem donar una idea central. Qui dedica el temps lliure a la creació cultural o a la participació cívica la vida li surt més barata. Quantes hores podem passar llegint un llibre de mil pàgines que val 3.000 peles? Quantes hores podem passar dibuixant amb un llapis i un bloc de paper? Quantes hores de reunió farem per preparar activitats?

La societat de consum, popular i massiu, ens pressiona per tal que consumim. Per exemple quan vaig a uns grans magatzems, sempre tinc la sensació que hi ha moltes coses que no tinc i que hauria de comprar. A vegades faig, mentalment, la suma de totes aquestes coses i pugen a més de 200.000 pessetes. El més sorprenent és que aquestes coses no les he trobat a faltar abans i un cop he sortit del centre comercial ja no me’n recordo més. Per tant més val anar-hi el menys possible. Penseu que fan centenars de manuals i de cursets als venedors de grans superfícies per tal d’estudiar els nostres punts febles per fer-nos consumir allò que no necessitem. Per exemple el Corte Inglés està pensat perquè no trobeu mai la porta de sortida. Es fa expressament ja que està calculat que així haureu d’estar-hi més estona i tindreu més temptacions de comprar allò que no necessiteu.

Quan hem de comprar electrodomèstics cal que tinguem present que hi ha tota una línia de productes ecològics i de baix consum, com les neveres, els rentaplats, les rentadores, etc.

El mateix podem dir dels cotxes. N’hi ha de grossos, n’hi ha de petits, de baix consum, de gasolina amb plom o sense, etc. És cert que alguna gent necessita el cotxe per treballar, però el que també és cert és que només un 20% dels ciutadans circula normalment en cotxe, i que molts d’ells s’han comprat un cotxe de més de dos milions de pessetes perquè el cotxe, avui, simbolitza millor qui ets que el carnet d’identitat. Es funciona així: no sé qui sóc, no sé què penso, no sé què vull però sé que tinc un Volkswagen Golf GTI 16 vàlvules, per exemple. Moltes famílies no s’adonen que hipotequen un 30% del que guanyen només amb el que costa comprar, assegurar i mantenir el cotxe, a més de la gasolina.

En la nostra societat és impossible arribar a un consens sobre el que significa guanyar un sou acceptable. Segur que si es fes una enquesta els catalans diríem que un sou mínim interprofessional acceptable és de dos milions al mes. Tothom gasta una mica més del que guanya. Ningú arriba a final de mes. Aquesta llei tant es vàlida per a les famílies amb tres fills i ingressos de 150.000 pessetes al mes, com per a les parelles de yuppies que en guanyen 900.000. D’això vé un dels èxits més clamorosos de les caixes i els bancs, deixar diners a curt termini mitjançant les targetes de crèdit. Al final a quasi ningú li queden calés per fer dues coses. La primera és comprar llibres. Les excuses són variades, però tothom troba que són massa cars. La segona és fer-se soci d’alguna associació. Els que per una cosa o altra estem acostumats a intentar que una persona ompli una butlleta d’una associació sabem que les persones benestants fan el que sigui per no pagar res solidari. L’excusa que posen és que no arriben a final de mes. La seva vida els desmenteix. Demanen el 0,7% a les institucions però són incapaços de donar un 0,2% dels seus ingressos a una entitat de cooperació o un grup d’esplai.

Cal tenir present que com més austers siguem més lliures podem ser. A la llarga el nostre pressupost personal i/o familiar ens obliga a un seguit de convencions socials i econòmiques que a la fi es tradueixen en més dificultats per ser feliços. Trobar aquest equilibri entre consum i austeritat es una cosa que només cada persona pot resoldre.

Cada u sabrà valorar el grau de llibertat que aconsegueix amb determinat grau d’austeritat.