Núm. 12 Quart trimestre 1998

Polítiques municipals de lleure
Xavier Bretones, psicòleg, ex secretari general d'Esplais catalans

El fet de plantejar unes polítiques de lleure a nivell municipal s’ha d’abordar des d’un punt de vista en què es capgiri la situació actual. S’ha d’aprendre dels errors i proposar una manera més conseqüent. Fer-ho significa entendre el paper que tenen les entitats de lleure infantil i les relacions que les administracions locals mantenen amb aquestes entitats.

Fent una mica d’història trobarem que les entitats de lleure van ser en el seu moment una de les principals formes d’iniciació i de reivindicació democràtica, de replantejaments i innovacions pedagògiques. Aquestes entitats han demostrat durant anys una gran capacitat de treball envers l’educació dels infants i dels joves, resultat d’un model d’entitat difícil de comparar amb altres. Així doncs, les entitats de lleure són un dels exemples més clars del fet associatiu i de la capacitat que té la ciutadania per organitzar-se per millorar la qualitat de vida i especialment pel que fa a l’educació dels infants i joves.

Com que fa força anys que aquestes entitats existeixen les han vist passar de tots colors. En una primera etapa la gent més activa i "progressista" hi va trobar un molt bon espai per realitzar-se, tant que fins i tot, uns quants, van veure el camí per a fer-se una carrera pública i professional al servei de la tecnocràcia i de la gestió per la gestió! Sembla que ho hagin oblidat tot. És per això que s’hauria de revisar la tasca d’aquests cracks de les polítiques municipals, de la bona gestió i els bons aliments. Van ser els grans ideòlegs i executors de la política que s’esdevingué a continuació, que van consistir en fer entrar en crisi a les entitats, sota excel·lents i nets discursos de millora de la gestió, la tecnocràcia, el poder seductor de la imatge i l’empanada pseudo-europea.

Entre ells es va estendre el descrèdit del treball voluntari i compromès, i molts altres els van creure i fins i tot els van fer cas, segurament a falta de conviccions i idees. El resultat va ser que s’hi van dedicar molts diners per aconseguir-ho. Tot i així, les entitats de lleure han superat situacions difícils de precarietats en el camp de les llibertats, de recursos materials, econòmics, i de reconeixement de la seva funció social. S’ha demostrat novament que la gent és més intel·ligent que no ens pensem, i que no es deixa intimidar així com així davant de propostes enlluernadores en uns casos i de demostracions de força i prepotència en altres.

Ara, avui en dia, continuen havent-hi molts milers de joves, amb il·lusió i coratge, al capdavant d’aquestes entitats, i amb afanys de contribuir a l’educació dels més menuts. Ells, però, també necessiten formació i suport. No se’ls pot deixar sols ni fer-los la traveta. En aquest terreny les federacions d’entitats de lleure i les administracions tenen cadascuna la seva responsabilitat. Cal recordar que l’administració amb la seva actuació també educa, i més quan té la responsabilitat de vetllar per la qualitat de vida dels ciutadans, per la cohesió social i el progrés cultural, per la justícia i per la democràcia de la nostra societat.

Les polítiques municipals de lleure han de passar per repensar la relació que l’administració local té amb les entitats de lleure, repensar com s’organitza internament per definir-se, més i millor, com un poder col·laborador i al servei dels ciutadans.

Una política progressista s’ha de caracteritzar per la protecció del món associatiu. Ha de potenciar la seva activitat i reduir les desigualtats objectives que tenen les entitats laiques respecte de les catòliques, en matèria de recursos econòmics i d’infraestructura, per garantir la igualtat d’oportunitats entre les entitats. Els recursos han de ser suficients perquè les entitats puguin tenir locals en condicions dignes i aptes per a les seves activitats, i també per contribuir a la igualtat d’oportunitats de participació dels infants en les activitats, permetent a les entitats de lleure, per exemple, establir sistemes propis de beques.

L’acció municipal ha d’entendre que un centre d’esplai, en el cas dels federats a esplac, ha de ser un espai dels infants, una comunitat on nens i nenes siguin els protagonistes i autors del seu temps lliure, on es trenquin els esquemes consumistes de pagar i que m’ho facin tot. Un lloc on convisquin els infants amb joves compromesos i amb formació, que es plantegen una tasca fonamental de transmissió de valors. El millor monitor d’aquest esplai no és el que coneix moltes tècniques de plàstica i jocs, sinó aquella persona que es pren la vida com un projecte personal, que aprèn a escoltar els nens en un món on no se’ls escolta ningú.

Per conduir aquesta nova política cal afrontar dos plantejaments bàsics: un de ben tangible que consisteix en definir mesures de suport clares i decidides al funcionament de les entitats, i un altre de més simbòlic consistent en entendre les relacions entre persones, entre administració i ciutadans. Una relació que ha de ser més sensible, més generosa, amb més capacitat per escoltar i interpretar.

Entre les mesures de suport més tangibles anomenarem algunes. Per començar s’ha de tenir clar que l’atomització del moviment associatiu li resta força i potencialitat, per això cal apostar perquè cada grup estigui federat a nivell nacional. Les federacions són vertaders motors de canvi i de superació.

Per altra banda:
– s’ha de donar un marc estable de relació i suport als grups d’esplai i signar convenis a tres o quatre anys, discutits i redactats conjuntament, que acordin diferents línies de col·laboració i sobre tot defineixin el suport de l’ajuntament a l’entitat.
– s’ha de revisar les contrapartides que els ajuntaments exigeixen a les entitats de lleure, massa sovint abusives i desmobilitzadores. Massa vegades hem sentit dels ajuntaments la pregunta: I vosaltres que feu per la ciutat? Quina ironia, oi?
– s’ha de revisar encara més profundament les normatives de subvencions. Que són un altre exemple del poder tecnocràctic imperant i de la debilitat de la política i de les idees. Com ara la impossibilitat que hi ha per signar convenis de col·laboració o la dificultat, per justificar les subvencions; perquè cada vegada més es subvencionen projectes específics. Sabran ells que un grup d’esplai és ja un projecte específic, i que el seu funcionament és més important que celebrar la castanyada?

Podríem continuar fent llista de les actuacions i de les maneres de fer, d’entendre i de pensar que cal canviar. Però no voldríem acabar sense esmentar dos mites amb els quals cal acabar: El primer diu que donar suport a la formació dels monitors i les monitores no és competència dels ajuntaments, i l’altre, que els ajuntaments no han d’ajudar econòmicament més a les entitats perquè aquestes han de ser autosuficients i no han de dependre de l’ajuntament. Si tot això tingués una espurna de raó en podríem parlar, però qualsevol que conegui el món de les entitats de lleure sap que no és així ni de bon tros. Qui pensa que un ajuntament pot renunciar a donar suport a la formació dels seus ciutadans joves que s’organitzen i gestionen voluntariament i altruista una entitat que enriqueix la vida de la seva ciutat? Com es poden plantejar revisions a la baixa del suport econòmic quan aquest arriba al 5%, al 10%, potser al 20% del pressupost d’un esplai?

Per tant, cal capgirar la situació. Cal conèixer que darrera d’un grup d’esplai hi ha una vertadera escola de democràcia i ciutadania, conduïda per ciutadans de diverses condicions, pares, mares, monitors, monitores, nens i nenes. Cal entendre que aquesta gent són també la raó de ser de l’administració municipal.