Núm. 12 Quart trimestre 1998

Editorial
Un futur amb il·lusió

Aquest editorial és l'últim de l'any. El proper any (1999) serà cabdal per definir el marc polític amb què iniciarem el proper segle. Dóna la sensació que s'acaba una etapa i en comença una altra. Segons com es comportin els dirigents d'esquerres als propers mesos, podríem assistir a un nou període ple d'il·lusió o a la continuació d'una etapa grisa que fa temps que s'ha esgotat. El problema és que sense una alternativa, aquest període gris pot allargar-se fins a extrems increïbles.

Arreu d'Europa les alternatives als governs neoliberals han fet forat. A cada lloc l'alternativa d'esquerres ha estat diferent i original. A Anglaterra el nou laborisme, a França l'alternativa laica de Jospin. A Alemanya un pacte verd i socialista. A Itàlia, per primer cop, un home de l'antic PCI és president del Govern.

La dreta, que s'ha basat en la ideologia més ultrareaccionària de l'Escola de Xicago, de cop i volta ha entrat en crisi quan ha vist que els ciutadans li han retirat la confiança a quasi tota Europa menys a Espanya. Ara ha reaccionat i generen un discurs defensiu que intenta negar els evidents avenços que en polítiques socials han tirat endavant els governs progressistes. Tot plegat fa que alguns pensin que no hi ha més opció que adoptar una hipotètica ideologia de "centre". Cal dir altra vegada que les opcions polítiques es defineixen a partir de dos grans paradigmes: la dreta (conservar els privilegis) i l'esquerra (ampliar l'abast de la llibertat i la igualtat). El centre ideològic no existeix (Hobsbawm, Por una izquierda racional). És cert que les opcions d'esquerres a Europa han aconseguit arribar al poder obrint-se a l'espai de centre, però -alerta!- amb propostes que vénen de l'esquerra. No fer-ho així significaria abandonar tota possibilitat de victòria electoral i el que és pitjor tota possibilitat de canvi.

Mentrestant a Catalunya sembla com si els aires de l'esquerra i la renovació no acabin d'arribar mai. La confusió entre les forces de progrés sembla el nostre tret més identificatiu. Ningú vol analitzar els propis errors. Tothom sembla que vulgui ficar el dit a l'ull al competidor electoral més proper.

Ens agradaria que l'esquerra elaborés un programa alternatiu basat en polítiques laiques i d'esquerres, això sí sense mirar les receptes del passat sinó els reptes del futur. El comú denominador d'aquesta nova etapa hauria de ser la configuració d'un govern que conformés unes polítiques i una Generalitat laica.

L'ensenyament és el camp on més trobem a faltar unes polítiques d'esquerres. És inaudit viure en un país on les escoles classistes que adoctrinen nens -bàsicament dependents de l'Església catòlica- reben més diners que l'escola pública. No entenem tampoc la inexistència d'alternatives davant els conflictes socials, derivats de la reforma de la LOGSE, que es desenvolupen a les escoles catalanes. Finalment tampoc entenem la inexistència d'un plantejament clar pel que fa a la creació d'una xarxa pública d'escoles bressol.

L'atur i la precarietat continuen essent els grans problemes de la societat catalana. Sembla com si una condemna bíblica -pensament únic- caigués sobre els nostres caps. Trobem a faltar un pla per reduir l'atur després de 15 anys d'uns nivells d'atur que són dues vegades la mitjana europea. I paral·lelament volem un pla per reduir la precarietat laboral, que en les franges juvenils és quasi del 70%. No és cert que facilitant l'entrada al mercat laboral es redueixi l'atur juvenil. L'atur només ha baixat una mica. Mentrestant, s'ha precaritzat una part de la incorporació al mercat laboral dels joves que era positiva.

Tampoc entenem com es retarda l'aplicació de la reforma de l'assistència primària per raó dels interessos corporatius d'uns centenars de metges. Mentre Blair renacionalitza el sistema sanitari britànic -que tothom considera més eficaç i barat que el nostre- aquí assistim a la seva privatització, sense que s'alci cap veu en contra.

Aquestes i altres coses són les que es plantegen ara mateix aquests governs europeus que la dreta diu que són de centre. A nosaltres ens faria il·lusió que projectes d'aquest estil fossin discutits a Catalunya. Una generació té la darrera oportunitat per demostrar que té la mateixa il·lusió que aquest consell de redacció. Confiar només en un canvi, esotèric, de preferències del poble de Catalunya és perillós. Si les coses no van bé, a qui haurem de donar les culpes? A les bruixes?