Núm 13. Primer trimestre 1999

El federalisme català
Jordi Serrano, director d’Espai de Llibertat.

El franquisme ens va ocultar el federalisme català perquè aquest era laic, esquerranós i separatista. Però el que més sorprèn és que 25 anys després la voluntat d’ocultació continuï. A Catalunya, avui, quan es parla de federalisme normalment hi ha dues posicions. Uns parlen del federalisme americà o alemany, és el que anomenen federalisme simètric. Altres parlen de federalisme asimètric i el relacionen amb el procés secessionista del Canadà. Ningú, però, vol parlar del federalisme català (necessàriament asimètric perquè cada persona escull el camí a la felicitat per si mateix). No és casualitat. El nacionalisme conservador no en parla perquè, històricament, té les arrels en el carlisme i el vigatanisme i per tant està enfrontat amb el federalisme laic, democràtic i partidari dels drets humans. L’esquerra tampoc en parla perquè encara no han superat la seva formació nacionalcatòlica i els seus dogmes marxistes de joventut.

Al seu torn el federalisme català té les seves arrels en la Il·lustració catalana, que arrenca dels primers socialistes: Abdó Terrades, Narcís Monturiol, etc. Serà, però, Pi i Margall qui desenvolupi aquesta idea federal. Durant el segle XIX l’esquerra serà federal, de fet tot el pensament democràtic i progressista beurà necessàriament d’aquesta font. El federal Josep Narcís Roca Farreras plantejà, per primera vegada a Catalunya, la idea d’una Catalunya independent fa més de 100 anys. És durant la I República (1873-74) que hi ha varis intents, encapçalats per Josep Anselm Clavé, de proclamar l’Estat català dins una República federal espanyola. Però les forces clericals i reaccionàries ho impedeixen. La proclamació de la II República (1931) torna a ser una proposta federal. Macià i Companys són hereus d’aquesta tradició federal i amb l’impuls de la classe obrera catalana aconsegueixen recuperar per a Catalunya les institucions de la Generalitat, anihilades l’any 1714. L'Església catalana i la dreta tornaran, altra volta, a destruir les llibertats nacionals.

L’Estatut d’Autonomia de Sau es fonamenta en aquesta idea federalista desenvolupada a l’Estatut de Núria durant la II República. De fet aquest té la seva arrel en els projectes federals de l’Estatut per a la colònia de Cuba de finals del XIX. Josep Conangla redacta, per encàrrec de Macià, una constitució per a Catalunya, des de Cuba, que porta el nom de Constitució de l’Havana (1928). Conangla es declara un seguidor fervent de Pi i Margall. Així doncs, l’Estatut de Sau és la continuació lògica d’aquest procés federal. Ara bé aquest Estatut es va dissenyar en el marc del consens de la transició política a Espanya i té moltes limitacions. No en va les Corts Constituents no es van convocar com a tals. A més en aquella època el títol VIII de la Constitució (Estat de les autonomies) es va redactar sota la vigilància de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit. Així doncs queda encara un gran camí envers el federalisme.

Ara discutim sobre si hi ha dèficit fiscal a Catalunya. Les dades d’Hisenda continuen essent secretes, per tant és segur que hi ha un gran dèficit fiscal. Amb aquest tema passa el mateix que amb el de les colònies: quan els historiadors anglesos van estudiar els fluxos econòmics entre Gran Bretanya i les colònies, van arribar a la conclusió que hi havien perdut diners. Es van estudiar les relacions entre Espanya i Cuba. El resultat va ser el mateix. En ambdós casos els historiadors es van adonar que uns quants ciutadans de les metròpolis havien guanyat molts diners amb les colònies. Eren els poderosos (per exemple, traficants d’esclaus com Antonio López, marquès de Comillas), que feien creure a tothom que mantenir les colònies era rendible. Per a ells, és clar, però això no ho deien. Controlaven les decisions del govern. Pujol va establir una estratègia anomenada "Peix al cove". Es tractava de discutir les transferències sense negociar els diners. Tarradellas, en canvi, ho havia fet millor. La pregunta que ens hem de fer és: per què CiU no va demanar quan era el moment el concert econòmic per a Catalunya? Com és que 100 anys després que el reclamés Pi i Margall encara no s’ha aconseguit? La raó és senzilla. Tots els polítics saben que hi ha un dèficit fiscal important, però diuen que es compensa amb una balança comercial favorable a Catalunya. Això vol dir el següent. Tots paguem impostos. Només ens en retornen una part amb serveis, l’altre retorna a les butxaques d’uns quants ciutadans catalans. Aquesta és la raó que ningú s’hagi plantejat de veritat canviar el sistema de finançament. A qui sap de què va no l’interessa. Per exemple, les autopistes catalanes són de peatge perquè l’Estat ha fet aquí poques inversions, però no podem oblidar que uns quants catalans (Acesa i el seu accionista majoritari La Caixa) hi fan un gran negoci. No és, doncs, un problema de solidaritat amb la resta d’Espanya, el problema és la barra que tenen els catalans poderosos.

Solucionar aquest estat de coses significa tornar als principis federalistes. I això, es clar, només es pot fer des del lliurepensament. Un valor que avui és absent del nostre panorama polític.