Núm 13. Primer trimestre 1999

Olivera Connection
Josep Fonollosa

Resum del què s'ha publicat

Al pati de la Fundació Ferrer i Guàrdia apareix una olivera plantada. En realitat, a sota hi ha amagat el cadàver d'un home, en Germinal Puig Lopes, un vell de Les Garrigues. Els de la Fundació, inicialment, contracten el detectiu Josep Fonollosa, porter de professió, però amb l'aparició del cadàver el cas passa als Mossos. Tot i així, en Fonollosa decideix investigar pel seu compte. El primer que fa és subornar un tipus del jutjat que li dona l'adreça del difunt, un pis al mateix carrer Avinyó. En la primera visita un paio jove i poc professional el fot escales avall. Poc després rep les amenaces d'un individu perquè deixi d'investigar. La policia sembla haver donat per inútil el cas. Tanmateix, en Fonollosa no té cap intenció de deixar la investigació quan un vell l'atura a la Via Laietana.

Tercer capítol

Estava covençut que el vell podia ser la clau de tot. Però, el que no esperava era sentir una història tan elemental. Potser per això vaig accedir tan fàcilment a seguir-lo.

Entre esternuts i mocs regalimant el vell em va indicar l'entrada d'un bar al carrer Sant Pere més Baix. Vaig aturar la Vespa i vaig anar darrere el vell constipat cap dins el bar.

L'home estava nerviós i sense preàmbuls em va etzibar:

- Escolti, Fonollosa, tot aquest assumpte de l'olivera té a veure amb la dreta. Per això, els mossos ja han arxivat el cas. -els meus ulls, encara adolorits per les ganyotes del dolor, van parpellejar sorpresos. El vell ho va notar i va aclarir:

- Fonollosa, fa anys que el conec. Jo formava part dels grisos en l'època de les pallisses a Via Laietana. Vaja, era el porter de la comissaria. -el cervell em va rebotar contra l'escorça cranial. I va continuar:

- Recordi l'Onze de Setembre de 1974, quan va ser detingut. No el van apallissar perquè era massa jove, però el van tancar al costat d'un home alt mig estabornit. Era en Germinal Puig Lopes. Hauria d'haver examinat millor el cadàver el dia de la troballa. Si fos un bon detectiu ara tindria la història de la seva vida, però és millor que torni a la porteria de Via Augusta i arribi a ésser vell, com jo, que no servir d'aliment dels cucs abans d'hora.

El meu astorament ja era majúscul i les seves paraules s'embolicaven entre els meus circuits sinàptics i m'impedien momentàniament obrir la boca. Així, que el vell gris va continuar:

- Aquest home de Les Garrigues era en realitat fill del president. Sí, sí, un fill no declarat, un fill desconegut; ves per on, el resultat d'un polvet de festa major. La mare era una noia de la comarca que havia quedat prenyada just quan el jove enfilava la carrera política. En Germinal i la seva mare van emigrar a Mataró, ella com a vídua gràcies a uns papers falsificats pel jutge de pau del poble.

Aquesta confessió em semblava de revista del cor, allò dels fills del Julio, però en versió política. Tot i així, entre mocs i mocadors esperava que d'una punyetera vegada anés al fons de l'assessinat, així que no vaig poder sinó interrompre'l:

- Miri, senyor exgris, suposo que si no s'ha identificat deu ser per alguna raó, però, sincerament, l'únic que m'interessa d'en Germinal és perquè el van enterrar sota una olivera a la Ferrer i Guàrdia.

L'home es va quedar sorprés de la meva sortida i en un tancar i obrir d'ulls va donar un tomb a la informació.

- Germinal, va passar-se la vida de biblioteca en biblioteca cercant documents per poder esbrinar la seva paternitat. Fa cosa d'uns mesos va encarregar a uns ineptes que prenguessin mostres dels ossos de les tombes de tota una colla de polítics de l'època de la República. L'home va encarregar a un laboratori francès proves d'ADN de tots plegats. Així, va poder descobrir que era fill d'en Companys. Va tenir un ensurt tan gran que va fer una carta al Pujol on reclamava tota mena de drets, pensions i altres bestieses...

- Però, com ho sap vostè això, potser li ho va dir? -vaig interrompre.

- En realitat, el Germinal i jo anàvem al mateix club d'avis del carrer Lledó. Fa cosa de 2 setmanes vaig anar a casa seva, mentre buscava la jaqueta vaig ensopegar amb un manyoc de papers per terra, els anava a dipositar en una paperera, però just en aquell moment va sortir i perquè no interpretés que estava furgant me'ls vaig posar a la butxaca. Això era un divendres, el dilluns següent quan vaig tonar a buscar-lo no hi era, el pis era obert i tot esbudellat. Vaig sortir corrents. En aquell moment vaig recordar-me del manyoc de papers que encara tenia a la butxaca i vaig fugir cagant llets al Tropezón. La lectura dels papers em va treure de dubtes. Eren una fotocopia de la carta que adreçava al Pujol i tots els resultats de les proves d'ADN.

- I això, que te a veure amb ser assassinat i enterrat sota una olivera al pati de la Ferrer i Guàrdia- vaig tornar a interrompre cada vegada més picat.

- Molt senzill, en Germinal es proclamava líder natural de l'olivera d'esquerres per raons genètiques. Això, deuria esglaiar algú i el van fer pelar. Sabien que no el podien deixar a casa seva i el van portar a la Ferrer i Guàrdia. Al capdavall al pati de la palmera del carrer Carabassa, s'hi arriba amb una simple escala. L'olivera la van robar dels jardins del carrer Gran. A més els que ho van fer devien estar emprenyats per la revista Espai de Llibertat. I posar-los un mort a casa servia per posar-los la por al cos. Els van regirar la fundació, no?.

- Sí, bé, però,... - vaig barbotejar,-no té sentit.

El vell gripós em va clavar els ulls i se m'acostà amenaçador: -Escolta, Fonollosa, tu ets un porter merdós, un aprenent de detectiu, que t'ocupes de casos inútils. Ets l'imbècil perfecte perquè mai ningú et cregui. Amb una simple garrotada t'han tirat escales avall i mira com t'han deixat.

No hi havia dubte que només un gris podia ser tan imaginatiu. I mentre encara estava clavat a la cadira pensant si m'aixecava i oblidava el tema va treure el manyoc de papers.

Vaig començar a llegir-los. Eren plensera ple de dades de la història recent. En Germinal volia fer xantatge a la dreta i a l'esquerra. Cap líder polític es salvava d'algun escàndol, ja fos de diners o de dones. Era evident que aquells papers cantaven per si sols. Però, just quan acabava de llegir-los me'ls arrabassà d'una revolada i s'aixecà tot exclamant: -Espero, Fonollosa, que ara donaràs l'assumpte per acabat si no vols servir d'adob a algun arbre viari. Tot plegat no és més que el deliri final d'un vell que cercant la seva identitat li van pujar els fums al cap. Si un és cantant pot ser útil reclamar que és fill d'en Julio o de la Terremoto, però en aquest país amb la política no si fa safareig.-Es va aixecar i em deixà plantat al mig de la taula. Quan vaig reaccionar l'home s'havia fet fonedís pels carrers del barri.

Encara mig estabornit per la revelació i amb els ossos baldats vaig arrencar la Vespa en direcció a la porteria. El cas estava resolt. En Germinal seria enterrat sense pompes, i la política d'aquest país podria seguir respirant sense escàndols. Al capdavall, la història ja havia tingut els seus efectes. Espai de Llibertat deixà de publicar l'Olivera Connection i en Germinal Puig Lopes mai figuraria en el compendi d'Història Contemporània que preparava el Serrano. La Ferrer i Guàrdia s'havia tret un bon mort de sobre.

Ara, un any després, del darrer episodi qualsevol excusa podia ser bona per acabar amb la teranyina de l'Olivera Connection. El seu autor seguia missing, i el director d'Espai de Llibertat no volia que els futurs lectors de la revista li poguessin recriminar que deixava les creacions inacabades. El temps tot ho esborra, ja ningú es recorda de l'Olivera, i aquest relat, si més no, em servirà a mi, en Josep Fonollosa, porter de la Via Augusta, per fer la meva aportació pels calés rebuts per un cas del qual vaig ser retirat abans de començar. Si aquest final no us ha agradat sempre us quedarà la possibilitat que algun dia pugeu llegir la veritable història en alguna novel·la curta del Ferran Escoda, probablement publicada en una editorial mexicana quan l'exèrcit zapatista substitueixi el PRI. Sinó, qualsevol de vosaltres pot imaginar el final que vulgui. La vida no és més que una passejada en Vespa tot observant la realitat. La resta són trons que val més no escoltar.

FI.