Núm 13. Primer trimestre 1999

Converses i contes. B. Viterbo

Encara que el missatge se l'emporti el vent, pot fecundar en qualsevol part de l'univers.
SHELLEY

En un dels deserts del meu país, ja us vaig dir que venia d'un conte, hi viu un ésser lliure. És un petit ocell que no té ales, diu que nos les ha de menester... Que hi han moltes maneres de volar i ell vola amb la imaginació.

No en sap res dels seus orígens, va sortir de l'ou abraçat per les fulles de l'únic arbre d'aquells paratges. La seva vida va transcórrer entre les branques, les fulles i la lluna que veia i no podia tocar. Un dia es va cansar de sentir en les seves plomes la soledat. Va agafar el sarró i un petit farcellet, es va acomiadar de l'arbre prometent-li que un dia tornaria amb la lluna entre les ales i un munt d'amics per poder jugar.

El viatge fou molt llarg, volava nit i dia fins que es va sentir atrapat dins d'un núvol gris que no el deixava respirar, aleshores va xocar contra quelcom tan dur que quedà estavellat al terra. En obrir els ulls, va haver d'acostumar la vista a la foscor perquè diu que en el vostre món no es veu el sol amb claredat, una boira carregada de fum i un aire espès, diu, és el vostre cel particular. Va més lluny i afirma que els vostres arbres són de ciment, que els ocells quasi no tenen plomes i són esquifits i mal parlats doncs el seu xiulet és esgarrat i no fa música.

No el va espantar la ciutat, ell cercava amics i així ho va proclamar: " Busco un amic, qui vol ser el meu amic?" Els ocells van esclatar a riure sens parar fins que un d'ells li va respondre: "No ens has donat res perquè vulguem ser amics teus. Ets un xirucaire, els amic es fan amb el temps, tanoca!"

En veure que no en treuria res d'estar allí, va decidir d'anar a la lluna per portar-la a l'arbre. El problema fou que amb tants de núvols, la boira i aquell altre fum, la lluna no es veia per enlloc, i no sabia pas quin era el camí que calia agafar. Li va preguntar a una senyora però aquesta li va contestar que tots els camins portaven a Roma i és clar, ell no volia anar a Roma. L'instint el va guiar ben amunt per poder sortir d'aquella fumera. Va arribar a la lluna i la decepció va esdevenir encara més gran, la lluna era un grapat de pedres, una terra morta.

Va tornar al desert amb el seu arbre, el veritable amic que mai havia valorat. No li va portar la lluna perquè diu que des de les branques de l'arbre la poden dibuixar, imaginar-la més bella, poden gronxar-la, acaronar-la...

El petit ocell es va tallar les ales, no les necessita per volar... És cert, ara vola més lluny, més amunt, allí on ningú no pot arribar, jo li dic, llibertat.