Núm 13. Primer trimestre 1999

Editorial
Polítiques de joventut

Des de fa uns cinc anys existeix una clara desorientació sobre el futur de les polítiques nacionals i municipals de joventut. La Generalitat va encetar les polítiques de joventut des de la pluralitat i l’esforç comú, però un cop instaurat el govern de CiU aquest va optar per afavorir determinades opcions en detriment d’unes altres. A poc a poc els dos últims secretaris generals de Joventut han intentat reconduir les coses, però encara queda molt per fer. Calen totes les energies d’un país per tirar endavant. Mentrestant als ajuntaments també hi ha desconcert. Les polítiques integrals de joventut s’han esgotat. Han topat amb les dificultats d’introduir un discurs generacional en un marc general amb mentalitats antiquades. El que ha fallat és el fonament ideològic des del qual vestir unes polítiques de joventut. El Projecte Jove de 1985 estava amarat de discurs de la postmodernitat i va funcionar perfectament des del punt de vista mediàtic, però va sucumbir quan es va pensar, ingènuament, que l’èxit estava assolit i que la maquinària municipal, per si sola, continuaria les polítiques juvenils. A partir del segon projecte jove la força es va esvair. La resta d’ajuntaments van anar a remolc i la desorientació va créixer. Van sorgir plans interdepartamentals municipals i de la Generalitat que no van donar cap fruit. Es necessitaven plans ciutadans i plans nacionals.

Cal que les institucions es deixin de mirar el melic i pensin en la població, i no només en elles mateixes. Ara s’han formulat les idees de les polítiques afirmatives. Estem d’acord en plantejar que la condició juvenil és un fet positiu i que les condicions materials en què viuen els joves són millors que 10, 20 o 30 anys enrera. Ara bé, cal dir també que la condició juvenil avui és manifestament millorable. Les dificultats dels joves per emancipar-se no són el producte d’una nova mentalitat juvenil sinó l’efecte, especialment pervers entre els joves, de les polítiques neoliberals. Els economistes i polítics d’aquest corrent afirmen que els ciutadans s’han d’acostumar a no tenir feina estable, a no tenir casa estable, a no tenir parella estable. No diuen, però, que ens hem d’acostumar a viure a països com Brasil, Xile, l’Amèrica Central,... destruïts per les polítiques neoliberals. Si no hi ha feines fixes, haurem de reclamar estabilitat en els ingressos, si no hi ha d’haver habitatge fix haurem de reclamar un accés fàcil i barat. No podem acceptar un atur del 50% en els joves de 16 a 19 anys i del 27% en els de 20 a 24 anys (41% de mitjana). No podem deixar sense esperança d’emancipació a la major part dels joves catalans. No podem acceptar com normal una precarietat laboral del 33% a Espanya quan a Alemanya és del 10% i a França del 12%. No és raonable acceptar una precarietat laboral juvenil a Catalunya del 70%. Per cada pobre major de 65 anys i ha dos nens o adolescents pobres. La mitjana d’edat del pobre català és de 32 anys i la mitjana de la pobresa extrema de 21 anys. Fa la sensació que el discurs neoliberal entra a Catalunya per la via generacional. És perillós pensar que aquests problemes els resol la família. És cert que aquesta denota un grau de solidaritat notable en l’esfera individual, però en l’esfera col·lectiva aquesta solidaritat significa un xantatge generacional brutal. No accedir a l’emancipació fins passats els 30 anys pot portar greus problemes socials. Per altra banda sabem que en països amb un Estat de benestar més potent (França), l’edat d’emancipació dels joves és 5 anys inferior a la catalana. No en va les mesures de l’Estat de benestar que van directament als joves són molt superiors a les catalanes i permeten una emancipació més ràpida. Cal construir unes noves polítiques juvenils per a una "nova condició juvenil" des dels valors de la modernitat: llibertat, igualtat i fraternitat. Pensar que es pot actuar des de les idees vagues de la fi de la història i des del "no es pot fer res", no és ajudar gens a aquests joves que veuen com les ETT reviuen en ells condicions laborals i d’inserció professional de fa 40 anys. Cal tornar a fer política juvenil i sobretot cal fer polítiques juvenils d’esquerres i laiques que ajudin a conformar una ampla majoria amb joves lliurepensadors, crítics i solidaris.