 |
| Núm. 14 Segon trimestre
1999 |
|
|
|
La formació i el lleure
Carme Donaire, secretària general de l’Escola Lliure
El Sol.
Ser monitor o monitora requereix d’un compromís personal
i social molt elevat. Al voluntariat setmanal d’acció educativa
amb els infants, de preparació prèvia i avaluació
posterior o de gestió del centre d’esplai, s’hi afegeix un
procés formatiu imprescindible per desenvolupar qualitativament
totes aquestes tasques, especialment si hom ha optat per un compromís
polític de transformació social.
El que comença sent per als monitors com una de les primeres
formes, inconscient potser, de participació democràtica,
esdevé amb el pas del temps un recorregut formatiu on es
guanyen, a l’estil dels jocs infantils, "vides". Algunes d’elles
tenen un diploma que les acredita, les altres n’hi ha prou amb saber
que les hem aconseguit.
En el moviment laic i progressista ens assemblen tan importants
les unes com les altres, les trobem en els cursos de monitors/ es
i directors/es d’activitats de lleure infantil i juvenil, però
també en els monogràfics, en els debats, en les trobades,
en les reunions i en la satisfacció col·lectiva després
de l’èxit d’una trobada de cap de setmana amb 3.000 infants,
joves, monitors, pares i mares.
Són motiu de reflexió continua en el si del claustre
de la nostra escola. No podem aïllar la formació de
monitors de la realitat que els i les joves viuen, i hem de pensar
en ells no només com a agents educatius dels infants, sinó
com a persones que per mitjà de la formació i de l’experiència
fan el seu camí cap a la vida adulta. Dels seus dubtes o
certeses, de la seva autonomia personal, de les seves actituds o
de les seves decisions dependran el projecte educatiu i els models
que transmetran al centre d’esplai.
Com deia una noia en la seva memòria de pràctiques
del curs de directors: "nosaltres, els laics i progressistes, sempre
hem de triar la via més difícil". I això és
així no només perquè ens agrada sentir el plaer
del triomf davant dels reptes, sinó perquè el nostre
objectiu final és fer dels nostres infants homes i dones
lliures i, això, avui, gairebé és anar a contra
corrent. Calen moltes dosis d’optimisme, de compromís i de
risc. Si un escolta els discursos en l’àmbit social i polític,
i no exerceix la capacitat d’anàlisi, pot creure que anem
per bon camí. De fet escoltem o llegim sovint paraules com
solidaritat, progrés, cooperació, llibertat, justícia
social, tolerància, igualtat d’oportunitats, treball digne,
drets humans..., llàstima que tinguem dificultats per trobar
tot això en la vida quotidiana.
L’aprenentatge, l’aplicació i l’exercici de tots aquests
valors és el que forma la part més important de les
vides de lliure elecció, de les quals cap monitor o monitora
tindrà mai, sortosament, un certificat acreditatiu, perquè
forma part d’això que alguns anomenen formació no
reglada.
Malauradament al nostre voltant no tenim masses exemples de com
dur a terme aquesta part de la formació, així és
que hem hagut d’inventar, i ho seguirem fent, sobre la base que
cal transmetre models de comportament i actuació oberts,
que s’han de treballar els valors i les actituds, els mitjans pedagògics
i culturals i la seva transmissió, a partir de les nostres
experiències personals, de les nostres incerteses i dels
nostres moments de felicitat. Hem sortit al terreny de joc a jugar-nos-la.
|
 |