Núm. 14 Segon trimestre 1999

La formació i el lleure
Carme Donaire, secretària general de l’Escola Lliure El Sol.

Ser monitor o monitora requereix d’un compromís personal i social molt elevat. Al voluntariat setmanal d’acció educativa amb els infants, de preparació prèvia i avaluació posterior o de gestió del centre d’esplai, s’hi afegeix un procés formatiu imprescindible per desenvolupar qualitativament totes aquestes tasques, especialment si hom ha optat per un compromís polític de transformació social.

El que comença sent per als monitors com una de les primeres formes, inconscient potser, de participació democràtica, esdevé amb el pas del temps un recorregut formatiu on es guanyen, a l’estil dels jocs infantils, "vides". Algunes d’elles tenen un diploma que les acredita, les altres n’hi ha prou amb saber que les hem aconseguit.

En el moviment laic i progressista ens assemblen tan importants les unes com les altres, les trobem en els cursos de monitors/ es i directors/es d’activitats de lleure infantil i juvenil, però també en els monogràfics, en els debats, en les trobades, en les reunions i en la satisfacció col·lectiva després de l’èxit d’una trobada de cap de setmana amb 3.000 infants, joves, monitors, pares i mares.

Són motiu de reflexió continua en el si del claustre de la nostra escola. No podem aïllar la formació de monitors de la realitat que els i les joves viuen, i hem de pensar en ells no només com a agents educatius dels infants, sinó com a persones que per mitjà de la formació i de l’experiència fan el seu camí cap a la vida adulta. Dels seus dubtes o certeses, de la seva autonomia personal, de les seves actituds o de les seves decisions dependran el projecte educatiu i els models que transmetran al centre d’esplai.

Com deia una noia en la seva memòria de pràctiques del curs de directors: "nosaltres, els laics i progressistes, sempre hem de triar la via més difícil". I això és així no només perquè ens agrada sentir el plaer del triomf davant dels reptes, sinó perquè el nostre objectiu final és fer dels nostres infants homes i dones lliures i, això, avui, gairebé és anar a contra corrent. Calen moltes dosis d’optimisme, de compromís i de risc. Si un escolta els discursos en l’àmbit social i polític, i no exerceix la capacitat d’anàlisi, pot creure que anem per bon camí. De fet escoltem o llegim sovint paraules com solidaritat, progrés, cooperació, llibertat, justícia social, tolerància, igualtat d’oportunitats, treball digne, drets humans..., llàstima que tinguem dificultats per trobar tot això en la vida quotidiana.

L’aprenentatge, l’aplicació i l’exercici de tots aquests valors és el que forma la part més important de les vides de lliure elecció, de les quals cap monitor o monitora tindrà mai, sortosament, un certificat acreditatiu, perquè forma part d’això que alguns anomenen formació no reglada.

Malauradament al nostre voltant no tenim masses exemples de com dur a terme aquesta part de la formació, així és que hem hagut d’inventar, i ho seguirem fent, sobre la base que cal transmetre models de comportament i actuació oberts, que s’han de treballar els valors i les actituds, els mitjans pedagògics i culturals i la seva transmissió, a partir de les nostres experiències personals, de les nostres incerteses i dels nostres moments de felicitat. Hem sortit al terreny de joc a jugar-nos-la.