Núm. 14 Segon trimestre 1999

Aleksandra Mikhajlovna Kollontaj

Filla d'un general rus d'origen ucraïnès que pertanyia a la noblesa terratinent i d'una finlandesa d'origen camperol, va passar la infantesa i joventut a Petrograd i Finlàndia envoltada d'atencions per part de la seva família. Es va casar molt jove amb l'enginyer V. Kollontaj de qui es separà al cap de tres anys, però conservà el cognom amb el qual substituí el que tenia de soltera: Domontovitch.

A mitjans anys noranta treballà en societats de difusió cultural que serviran de tapadora per a activitats clandestines. Durant aquests anys va començar a definir-se políticament, inclinant-se en un primer moment cap al "populisme" i el ter-rorisme. El 1896 durant la seva estada a Narva, a la important fàbrica Kremgolskaïa, va quedar molt impressionada per les condicions de servitud en què vivien les 12.000 treballadores tèxtils d'aquesta fàbrica. És a partir d'aquí que es va posar a estudiar economia i marxisme, i va ser influïda per les revistes marxistes legals Natchalo i Novoe Slovo. La vaga dels obrers del tèxtil de Petrograd el 1896, en la qual hi participaren 36.000 treballadors i treballadores, posant de manifest l'augment de consciència del proletariat, la va fer inclinar definitivament cap a posicions marxistes, al mateix temps que participà en l'organització de col·lectes per ajudar els vaguistes.

Per l'agost de 1898 se'n va anar a Zuric, per estudiar Ciències Econòmiques i Socials, on a més de seguir les classes a la Universitat es dedicà intensament a llegir escrits i articles marxistes, i es posicionà clarament a favor de l'ala esquerra del marxisme i en particular de Karl Kautsky i Rosa Luxemburg. El 1899 es traslladà a Anglaterra per estudiar el moviment obrer anglès. El contacte amb la realitat d'aquest moviment no va fer res més que refermar-la en les seves conviccions al comprovar els pobres resultats assolits pel reformisme de les Trade-Unions angleses.

A la tardor del mateix any tornà a Rússia on en articles i reunions defensà el marxisme "ortodox" enfront del revisionime reformista de Bernstein i els seus seguidors, també participà en activitats clandestines i es dedicà a l'estudi de la realitat finlandesa en la qual destacava la lluita del poble finlandès contra l'autocràcia russa i l'ascens d'un moviment obrer fort. Com a fruit d'aquest estudi publicà el llibre Vida dels obrers finlandesos. El 1901 i el 1903 realitzà curtes estades a l'estranger: París, Ginebra, etc., i al tornar a Rússia col·laborà com a agitadora amb les dues fraccions del Partit Socialdemòcrata, la menxevic i la bolxevic, sense decantar-se a favor de cap d'elles.

El 1905, arrel de la massacre dels obrers desarmats que es dirigien en manifestació pacífica al Palau d'Hivern, l'anomenat "diumenge sagnant", col·laborà amb els bolxevics, fins el 1906 que se'n separà degut a dues qüestions, la de la participació dels obrers a la primera Duma (una espècie de Parlament) de l'Estat i la del paper dels sindicats. Entre 1906 i 1915 formà part de la fracció menxevic i a partir d'aquesta data va ser membre del partit bolxevic. Durant tots aquests anys treballà intensament en l'educació per a l'alliberament de les dones i en l'organització de les dones treballadores. El 1908 fugí de Rússia amb dos processos pendents, l'un per l'organització de les obreres del tèxtil i l'altre per una crida a la insurrecció dels finlandesos. Entre 1908 i 1917 actuà com a propagandista i agitadora a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Itàlia, Dinamarca, Noruega i els Estats Units.

Al tornar a Rússia el 1917, va ser la primera dona elegida per formar part del Soviet de Petrograd i poc després fou escollida membre del Comitè executiu panrus. Detinguda junt amb altres dirigents bolxevics pel govern de Kerenskij va ser alliberada poc abans de la Revolució d'Octubre que encapçalà el partit bolxevic, el qual, en el seu sisè congrés, estant A. Kollontaj empresonada, l'havia elegit membre del Comitè Central. Formà part del primer govern bolxevic com a comissària del poble per a l'assistència pública, i a partir de 1920 fou la responsable del sector femení del partit per a l'organització de les obreres. Com a comissària del poble per a la seguretat social promulgà diversos decrets per a la protecció i la seguretat de la maternitat i de la infància. Prova del prestigi de què gaudia entre els bolxevics és que el 1917 va ser elegida pel Comitè Central per formar part de la comissió que havia d'actualitzar el programa del partit, i que figurà en el tercer lloc dels candidats bolxevics a l'Assemblea Constituent. Poc temps després, va prendre posició amb els comunistes d'esquerra en contra de signar la pau de Brest-Litovsk amb l'Imperi Alemany, la qual cosa li representà ser exclosa del Comitè Central en el setè congrés.

El 1919 impulsà la creació de "L'Oposició Obrera" (1919-1922), grup que, format bàsicament per sindicalistes d'esquerres, es constituí per oposar-se a la burocràcia que acabà controlant el Partit Comunista i apropiant-se de la victòria que el poble rus havia aconseguit enderrocant l'autocràcia tsarista. La mateixa A. Kollontaj a principis de 1921 en un opuscle d'aquest grup diu: "El punt cardinal de la controvèrsia entre els dirigents del Partit i L'Oposició Obrera és el següent: A qui confiarà el Partit la construcció de la economia comunista? Al Consell Superior de l'Economia Nacional amb tots els seus departaments burocràtics o als sindicats industrials?" i, més endavant, situant la problemàtica en un nivell més general, afirmà: "Per expulsar la burocràcia incrustada en les institucions soviètiques, és necessari en primer lloc, desempallegar-se de la burocràcia que hi ha en el propi Partit".

Arrel de la seva activitat al si de "L'Oposició Obrera", el Comitè Central intentà expulsar-la durant la celebració de l'onzè congrés del Partit Comunista el març de 1922. I Stalin utilitzà una tàctica per apartar-la de la seva activitat, que li donà resultat, la d'enviar-la com a diplomàtica a l'estranger. A partir d'aquest moment, A. Kollontaj es dedicà a l'activitat diplomàtica: de 1923 a 1925 dirigí la Delegació Soviètica a Noruega, de 1925 a 1927 a Mèxic, de 1927 a 1930 una altra vegada a Noruega i de 1930 a 1945 a Suècia. El 1930 va donar suport públicament a Stalin i el 1935 va ser ella qui transmeté al govern suec, disposat a concedir un visat a Trotski, un ultimàtum de Stalin per tal d'impedir-ho.

El 1945 es retirà i visqué tranquil·lament fins a la seva mort a Moscou el 9 de març de 1952. Va ser l'única dirigent que, havent format part d'alguna oposició, Stalin no va fer matar.

A. Kollontaj, a més de ser una gran lluitadora, organitzadora i agitadora política en favor de l'alliberament del proletariat i de les dones fou també una prolífica articulista i escriptora.

Alguns dels títols més coneguts dels seus llibres són: La situació de la classe obrera a Finlàndia, La lluita de classes, Primer calendari obrer, Bases socials de la qüestió femenina, Finlàndia i el Socialisme, Societat i Maternitat, Per a qui és necessària la guerra?, La classe obrera i la nova moral.