Núm. 15 Tercer trimestre 1999

La renda bàsica: l’ofensiva dels ciutadans contra la del capital
José Iglesias, economista.

n dels aspectes de la globalització capitalista és l’agressió contra el benestar social de les persones globalitzades. En els països desenvolupats, com Espanya, aquesta agressió se centra en varis fronts:

– En el mercat de treball, l’ofensiva se centra en aconseguir que l’acomiadament sigui lliure i gratuït, que es generalitzi la precarietat de l’ocupació, que s’eliminin les quotes empresarials a la Seguretat Social, que desapagui el salari mínim, deixar sense capacitat de convocatòria a les forces sindicals, etc.

– En l’esfera dels béns públics, l’ofensiva se centra en el desmantellament de les pensions, la privatització de la sanitat, l’educació i els serveis socials, la desaparició del subsidi d’atur, etc.

– Mitjançant la utilització dels poders de l’Estat, els governs que gestionen la globalització redueixen els impostos de les persones amb ingressos elevats, augmenten les ajudes estatals als empresaris, desregulen totalment el mercat de treball, privatitzen les empreses públiques rendibles, disminueixen la despesa pública dedicada al benestar social, etc.

1. Què fer?

Una contraofensiva global que respongui a la totalitat de l’agressió del capital és la renda bàsica (RB). De cara al sistema polític, és un dret ciutadà que s’ha de guanyar al capitalisme, i, de cara al sistema econòmic, el seu contingut permet de neutralitzar i contestar bona part de les mesures preses contra els globalitzats: treballadors en particular i ciutadans en general.

Als països rics com Espanya, encara que no hi hagués crisi d’ocupació, ni un atur crònic d’uns 3 milions de persones, ni la precarietat del 90% dels contractes que es realitzen anualment, ni els salaris de pobresa severa de les ocupacions de baix cost, ni l’estat de pobresa de més de 8 milions de conciutadans, ha arribat el moment de "reflexionar sobre un nou contracte social: distribuir una renda bàsica a tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva situació dins del sistema productiu: dones i homes, negres i blancs, laics i creients, rics i pobres, actius i aturats, joves i vells" ⁽¹⁾. Pel sol fet de néixer, que no és poc, cada una de les persones ha de tenir reconegut el dret ciutadà a la renda bàsica. Abans de passar pel mercat de treball per buscar una ocupació assalariada, el ciutadà ha de disposar d’una renda d’existència que li permeti decidir sobre la seva vida, per quins camins i amb quins mitjans buscarà uns ingressos per a la seva activitat. Aquesta és la qüestió de fons. Que les persones que desitgin exercitar el dret al treball assalariat puguin practicar-lo, però per això, s’ha d’eliminar qualsevol element que introdueixi exigència, obligatorietat, que tot es converteixi en una imposició. I la condició per aconseguir aquesta situació de poder decidir consisteix en el reconeixement del dret ciutadà a la renda bàsica, amb el qual es redueix la dita dependència, la dita obligació i imposició del sistema capitalista.

Per a aquells que no coneixen el concepte, la RB és un mecanisme de redistribució de la renda, mitjançant el qual es proporciona a cada persona, per aquest dret de ciutadania, una quantitat periòdica, suficientment àmplia per cobrir les seves necessitats bàsiques. El tret més distintiu d’aquesta proposta és que la concessió de la RB és incondicional; no es demana als perceptors cap contrapartida en canvi. Més detalladament, la RB ha de concedir-se:

– A persones i no a famílies;
– Independentment de qualsevol altra font d’ingressos
– I sense necessitat de:
a) estar en plantilla,
b) haver estat en una feina anteriorment,
c) ni tampoc estar subjecte a acceptar una feina si se li ofereix ⁽²⁾.

Aquest dret a la renda, i la corresponent quantitat que s’hi assigni ⁽³⁾, suposa un matalàs que permet al ciutadà i al treballador defendre’s millor de la contingència d’un acomiadament lliure i gratuït, de l’arbitrarietat i la incertesa que la patronal exerceix a través dels contractes temporals, d’una major capacitat per negociar individualment i col·lectivament nivells salarials, condicions de treball, vacances, horaris, mobilitat funcional i geogràfica, flexibilitat, etc. Per la seva banda, als sindicats els daria un poder més gran per enfrontar-se a la patronal, especialment quan haguessin de recórrer a la vaga, ja que la RB es converteix en aquestes situacions de conflicte en un fons de resistència que pot utilitzar cada treballador contra la por a l’acomiadament, a l’atur, a la pèrdua de les remuneracions salarials. Bona part de l’economia submergida s’integraria en la formal, al perdre aquesta la possibilitat de pagar salaris per sota del llindar de la pobresa, al no tenir que pagar les cotitzacions a la Seguretat Social i a l’incrementar la inspecció contra el frau fiscal.

Altres avantatges socials de la RB consisteixen en fomentar la igualtat de la dona i l’home en el mercat de treball; el treball femení podrà exigir que, a igual treball, igual salari; mà d’obra masculina i femenina podran negociar uns millors salaris enfront de la proliferació de feina de baix cost. Igualment, el fet de refondre totes les prestacions socials en la RB permetria eliminar l’estigma de l’atur i el seu corresponent subsidi, l’estigma del jubilat i les seves corresponents prestacions socials, i l’estigma de la pobresa i les seves corresponents almoines (públiques i privades). Ajudaria a afrontar la problemàtica que troben les persones que surten de la presó i no troben feina pel seu passat de delinqüència o de les persones que pateixen drogoaddicció que han d’apel·lar al robatori per poder comprar l’estupefaent i atendre la compulsió que provoca l’addicció. Finalment, i no menys important, podria utilitzar-se com a fons de referència des d’on començar altres formes alternatives de consum ⁽⁴⁾, en el sentit de viure millor amb menys, d’un consum just i solidari, etc.

2. El finançament de la RB

La implantació d’aquest nou sistema de protecció social comporta una pregunta implícita que és clau i que apareix amb freqüència com una objecció puntual: d’on i com es finançarà el diner que es necessita per a l’aplicació de la RB?

Abans hem de recordar que la RB és un mecanisme de redistribució, un mecanisme que funciona sobre la base de redistribuir allò que s’ha produït, i no sobre la idea de la riquesa futura que s’ha d’augmentar per atendre aquests drets dels ciutadans al benestar social. És a dir, es tracta de repartir allò que anualment es produeix d’una forma més justa, sense esperar increments de renda futurs per atendre les necessitats d’ara.

A nivell d’aquest article una resposta senzilla ⁽⁵⁾ passa per la lectura del Quadre. La quantitat de diners que s’atorga a cada ciutadà és la que ve determinada per la meitat de la renda per càpita, de manera que cada beneficiari rebi almenys una quantitat igual a la que marca el llindar de la pobresa. En un primer moment, en dues fases de temps, per beneficiar gairebé 19 milions de ciutadans agrupats en una sèrie de col·lectius, als quals donem prioritat, la proporció que es necessita redistribuir anualment en forma de RB és un 20% del PIB. En períodes i fases successives s’ampliaria a la resta de la població.

Com es finançaria? En aquest exemple, els fons sortirien de la reassignació d’una part de la despesa pública, de la millora de la inspecció fiscal, d’incrementar els impostos directes del capital, que a Espanya només contribueixen amb 4 cèntims per pesseta, l’anomenat impost Tobin i altres fons de finançament.

La implantació de la RB no és un problema tècnic ni financer; depèn essencialment de la capacitat política, del grau de mobilització ciutadana que la proposta pugui concitar per obligar els poders públics a assumir aquest dret.

3. Resum

En Otra izquierda para España, F. Savater ens ofereix una bona síntesi del que pot suposar la RB. "Creo que hoy la principal diferencia entre izquierda y derecha en las democracias desarrolladas es que la primera sostiene que si ciertos derechos no son garantizados por las instituciones públicas a todos, –a despecho de azares biográficos o intereses mercantiles–, la noción misma de ciudadanía se vacía de contenido... Sería deseable desde la izquierda romper este círculo estudiando la posibilidad de un ingreso básico general, entendido no como un subsidio (parados, jóvenes, ancianos), sino como un derecho de todos, a partir del cual pudiera optarse por trabajos remunerados, servicios sociales voluntarios... o la vida contemplativa. Es un proyecto revolucionario, si se quiere, pero no más de lo que fue en su día el sufragio universal. Obligaría a redefinir el mercado de trabajo, la relación entre productividad y retribución, el sentido de la protección social, etc. También se alcanzaría una nueva dimensión de la responsabilidad individual, entendida desde la libertad y no desde la cruda necesidad" ⁽⁶).

1. Primeras Jornadas sobre el derecho ciudadano a la renta básica. Barcelona, 13-14/11/1998.
2. Philippe Van Parijs, Competing justifications of Basic Income, pàg. 3. En, Arguing for Basic Income. Verso 1992.
3. Aquesta quantitat vindria determinada anualment per la que defineix el llindar de la pobresa: la meitat de la renda per càpita.
4. Vegeu, entre altres, J. Torras i Prat, Consum responsable: el retorn del subjecte, y D. Wagman i A. Arrizabalaga, Vivir mejor con menos, Papers d’innovació social, núms. 44 i 45. Ecoconcern.
5. Per a una explicació més argumentada i detallada, vegeu l’article de l’autor La Renta Básica: un programa de implantación, en Papeles de la FIM, núm. 7, 2ª época, 1996, i en El derecho ciudadano a la Renta Básica, Los Libros de la Catarata, 1998.
6. El País, 17 de gener de 1999.