Núm. 15 Tercer trimestre 1999

Educació i cooperació al desenvolupament.
Albert Pujol, Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

És l’educació un element essencial en el desenvolupament (o progrés) d’un poble? Segurament l’ONU així ho considera quan inclou el nivell educatiu assolit per un país com un dels criteris que conformen l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Aquest índex és una alternativa als criteris purament econòmics que fins fa una dècada s’utilitzaven a l’hora de determinar el grau de prosperitat i desenvolupament d’un país.

Tots podem recordar les classificacions basades en la renda per càpita, en les quals només es considera la riquesa material del país, independentment de com és la seva distribució interna. I també recordem les crítiques que hem fet a aquestes classificacions. Només cal veure que països considerats rics pel sol fet de tenir petroli, però amb la riquesa concentrada en poques mans, passen davant de països amb menys riqueses naturals, però amb una major igualtat en la distribució d’aquesta riquesa. Per això, l’interès de l’Índex de Desenvolupament Humà està en el fet que ens mostra, no la riquesa que genera un país, sinó els efectes de la utilització d’aquesta riquesa, a través d’indicadors com el nivell d’escolarització, el nivell de la sanitat o l’esperança de vida de la població.

L’educació és un element essencial en el desenvolupament d’un poble, no només en un sentit relatiu, per comparar-lo amb el dels altres pobles, sinó també en un sentit absolut. El grau d’educació que ha assolit la població condiciona les possibilitats que tenen les persones, tant individualment com col·lectiva. A totes les societats hi ha un nivell mínim de coneixements distribuïts entre la població que és crític per mantenir un correcte funcionament de la societat. Per entendre-ho, podem fer un petit exercici mental: imaginem que al nostre país deixés d’existir la formació en mecànica de l’automòbil. Si no hi ha persones amb coneixements de mecànica, els cotxes no es poden ni fabricar ni reparar. Poc a poc, els cotxes deixen de funcionar. Tots els àmbits econòmics i socials que depenen de la mobilitat i el transport se’n ressenten (si hi pensem una mica, avui en dia gairebé tota la nostra societat en depèn). Imaginem quins podrien ser els resultats? Això ens mostra que el sistema educatiu d’un país ha de garantir a la societat aquest Mínim Crític de Coneixements, no ja per avançar, sinó per assegurar que aquesta societat no pateixi una regressió.

El manteniment d’aquest Mínim Crític de Coneixements, necessari per garantir la continuïtat de la societat, té un cost. Cal destinar una part de la riquesa generada per poder mantenir el sistema. D’altra banda, el desenvolupament d’una societat està condicionat per l’increment dels coneixements disponibles i la seva aplicació pràctica. Això fa que s’incrementi el Mínim Crític de Coneixements necessari a mesura que la societat es desenvolupa. Les conclusions són clares: la inversió en educació és essencial i com més es desenvolupa una societat més gran ha de ser aquesta inversió. Si una societat necessita que els seus ciutadans tinguin uns nivells determinats de formació per mantenir aquest Mínim Crític de Coneixements, és la pròpia societat la que ha de garantir aquesta educació mínima a tots els ciutadans.

Analitzem ara un fet que va en contra d’aquestes conclusions. Al llarg de les últimes dècades, i especialment durant els anys vuitanta i noranta, el Fons Monetari Internacional ha imposat als països menys desenvolupats –ofegats pel deute extern i amb necessitat de més recursos econòmics per finançar el seu desenvolupament– unes condicions que han suposat la implantació de polítiques econòmiques de liberalisme total. La conseqüència ha estat la reducció dels recursos destinats a educació, a sanitat i a polítiques socials en general (per destinar els recursos així alliberats a pagar el deute i els seus interessos). És a dir, polítiques que, a curt termini, han empobrit una gran part de la població, no solament en termes estrictament econòmics, sinó en aquells aspectes que tenen alguna cosa a veure amb IDH de l’ONU. És a dir, un empobriment global de la societat, tot i que una part d’aquesta en surti beneficiada a costa d’engrandir les diferències socials.

Que un país disposi de grans riqueses naturals no garanteix en absolut el seu desenvolupament. En trobem exemples arreu del món: països amb immensos recursos naturals com Brasil, Nigèria o Zaire no són precisament membres del club dels països més desenvolupats. En canvi, països com Japó, Suïssa o Catalunya, amb recursos naturals molt més limitats, es troben entre els països més desenvolupats.

Aquest fet ens planteja una altra realitat: avui en dia la veritable riquesa d’una nació no són els recursos naturals, sinó els coneixements acumulats. Coneixements que han de permetre utilitzar aquests recursos en benefici del conjunt de la societat.

Durant els últims anys la revolució tecnològica basada en la informàtica està accentuant encara més aquest fenomen. Com a cada revolució global que hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat (agrícola, industrial...), els pobles que no han accedit al Mínim Crític de Coneixements generat per aquesta revolució han quedat al marge del desenvolupament global. S’han acabat convertint en pobles marginals i marginats i, en molts casos, han acabat desapareixent. Aquesta revolució tecnològica basada en la informàtica pot generar noves i més àmplies divisions entre els pobles de la terra, garantint a aquells que posseeixen els coneixements un alt grau de desenvolupament, amb la realització de tasques d’alt valor afegit on el coneixement i treball qualificat és essencial, i condemnant a aquells que no els posseeixin a viure en una segona o tercera divisió, realitzant principalment tasques que requereixen treball amb poca, baixa o nul·la qualificació¹.

El repte que tenim davant és, per tant, com traslladar el principi d’igualtat d’oportunitats² des de l’àmbit restringit d’un estat a l’àmbit mundial.

Des d’un punt de vista neoliberal (tan de moda últimament) es pot respondre que cada estat aconseguirà el nivell d’educació adequat a la seva posició en el context econòmic mundial. És a dir, el mercat decidirà quin nivell de formació és necessari a cada lloc i moment i, per tant, no és responsabilitat nostra d’intervenir-hi.

Mirem-ho, però des d’un punt de vista progressista. Considerem normal i necessari que l’estat utilitzi una part de la seva riquesa (principi de redistribució equitativa) per garantir, dins de les seves fronteres, aquesta educació bàsica, obligatòria i gratuïta per a tothom. Per la mateixa raó, en el context mundial també hauríem de considerar la necessitat de destinar una part de la riquesa de les nacions per garantir l’establiment de sistemes educatius igualitaris, que permetin a tots els pobles del món l’accés en igualtat de condicions als coneixements que han de permetre participar tots els ciutadans en i del progrés de la societat.

Però, si no en tenim prou amb les raons "ideològiques", també hi ha altres raons més "pragmàtiques" per plantejar-nos el desenvolupament dels altres pobles com una necessitat.

A tall d’exemple: aquest any han aparegut als mitjans de comunicació diverses informacions sobre la voluntat del govern de l’Estat espanyol de fer impermeable la frontera amb Marroc (reixats que envolten Ceuta i Melilla, control policial més estricte de l’estret de Gibraltar) per impedir l’entrada d’immigrants il·legals a la Unió Europea. Aquests immigrants en la majoria dels casos vénen a Europa a buscar un treball, un mitjà de vida, que al seu país és precari, insuficient o els és negat. Ara que el nostre país pertany al club dels rics, podem pensar que és possible tancar-los indefinidament la porta? I això, quin cost econòmic (sistemes de control i de repressió de la immigració no legal) i social (creixement de tendències xenòfobes, fragilització de la democràcia...) tindrà a mig i llarg termini? No seria més intel·ligent invertir recursos als països d’origen dels immigrants per donar-los la possibilitat de tenir un treball digne al seu país i no haver-lo d’anar a buscar a d’altres llocs?

És en aquest punt, doncs, on pren rellevància la política de Cooperació al Desenvolupament d’un estat, no tant sols pel que fa a la quantitat dels recursos destinats, sinó també pel seu destí i la finalitat d’aquesta cooperació. Per això, primer cal decidir si la política de cooperació ha d’estar al servei solament dels interessos estratègics i econòmics de l’Estat espanyol (i les seves grans empreses) o al servei d’una major igualtat entre els pobles. Però, en segon lloc, també cal incrementar els recursos que s’hi destinen. Si tenim en compte que actualment l’Estat espanyol destina solament el 0,25% del PIB –207.000 milions de pessetes³– a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, una xifra molt allunyada del 0,7% recomanat per l’ONU, el que es pot fer des del nostre país és encara molt.

En aquest sentit i des d’una perspectiva progressista, si l’educació és un element clau (necessari, però no suficient) en el desenvolupament d’una societat, un dels objectius de les polítiques de cooperació hauria de ser donar suport econòmic als sistemes educatius de països amb menys recursos. Donar suport a països que actualment no poden garantir a la població l’accés a una educació bàsica gratuïta i, encara menys, una capacitació professional adequada. Es tracta d’una aposta de futur.

1. Algunes d’aquestes idees poden trobar-se a DANIEL COHEN, Riquesa del món, pobresa de les nacions, Proa, juny de 1998.
2. Aquest és un dels principis, del qual l’educació obligatòria, gratuïta i de qualitat, n’és un eix bàsic, que ha mogut des dels inicis els moviments progressistes i d’esquerra.
3. Informació apareguda al diari El País, dijous 10 de juny de 1999.