Núm. 15 Tercer trimestre 1999

Hi ha una tercera via?
Santiago Castellà, professor de la Universitat Rovira i Virgili.

Un fantasma recorre Europa: és el fantasma de la tercera via. Amb les mateixes paraules amb què Marx inicià el 1848 el Manifest Comunista, podem avui iniciar un article sobre allò que s'anomena tercera via. Si bé el naixement d'aquest corrent de pensament i acció política té com a epicentre la Gran Bretanya d'en Tony Blair, no podem obviar la influència notable que té en la vida política de tot l'Antic Continent (en el centrisme radical de Schröder, en la nova sinistra italiana, en els sectors renovadors del socialisme francès, en la malmesa candidatura d'en Josep Borrell, en els maragallistes pel canvi...), i als Estats Units (en Giddens va ser assessor de la darrera campanya a la Presidència d'en Clinton). És cert que a tot arreu la tercera via ha estat reivindicada des de diverses opcions polítiques: a casa nostra, per exemple, per un Partit Popular en procés de "centrar" la seva imatge, per Convergència des de la Fundació Trias Fargas, i des dels sectors més moderns i oberts del socialisme. A més, la idea no és nova, durant tot el segle hi ha hagut diversos projectes de signe tercerista que s'han reivindicat com una via entre la dreta i l'esquerra des de diverses posicions doctrinals (per exemple: des del socialisme, les formulacions humanistes que parlaven de dotar-lo d'un rostre humà i antidogmàtic; des del liberalisme, el socialisme liberal de Carlo Rosselli, Piero Gobetti i el Partit de l'Acció a Itàlia; o des dels conservadors, les formulacions més socials de la democràcia cristiana).

Què és la tercera via?

En la tercera via, Anthony Giddens és el Pare i Tony Blair el seu Profeta. Giddens, figura cabdal de les ciències socials contemporànies i actual director de la London School of Economics, va assessorar la campanya a la Presidència de Clinton als EUA, i arran d'això va ser fitxat per Blair amb l'objectiu de configurar les bases ideològiques del New Labour. La tercera via té així l'origen en la reflexió de la socialdemocràcia per tal de modernitzar el seu missatge i fer-lo atractiu a sectors socials més amplis de l'electorat. El seu origen és a l'esquerra democràtica, però el plantejament, i d'aquí el seu nom, és el d'articular-se com un discurs superador de la socialdemocràcia clàssica i del liberalisme. Un pressupòsit que sovint és oblidat és que aquesta reflexió té el seu origen en el convenciment de la fi de l'historia i per tant en l'absència d'una alternativa possible al sistema capitalista. És la tercera via l'acta de defunció del socialisme? Per a Giddens, la socialdemocràcia clàssica respon a un model de món bipolar, i per tant, la caiguda de l'anomenat socialisme real li exigeix una reformulació o renovació dels seus plantejaments. I una característica molt rellevant de la tercera via és el pragmatisme amb què aborda les qüestions polítiques, i per això mateix molts crítics d'aquesta parlen que és més un eslògan publicitari i una campanya d'imatge que un cabal ideològic; en sentit més positiu algú ha parlat que és un pensament que allibera l'home de les ideologies, laïcizant les seves decisions polítiques. Veiem quins són els seus principals signes distintius.

Democratitzar la democràcia

El punt de partida de les reflexions sobre l'Estat democràtic que fa la tercera via és que la feblesa o crisi dels actuals sistemes democràtics no es troba, com abans, fora d'ells sinó en les pròpies mancances internes. Així parlen de l'Estat sense enemics, i proposen com a línia d'actuació l'aprofundiment radical de la democràcia participativa ("La crisi de la democràcia es deu al fet que no és suficientment democràtica", Giddens dixit) i la creació en els ciutadans d'una confiança activa legitimadora del poder polític mitjançant la descentralització del poder i l'aplicació del principi de subsidiarietat, la defensa activa i l'actuació positiva en el terreny dels drets i les llibertats individuals, els models de gestió desburocratitzats, flexibles, transparents i eficaços, i l'assoliment de formes de participació directa ("nous experiments democràtics") que complementin els sistemes representatius. En aquest esquema la societat civil pren el protagonisme en l'espai públic: la cooperació d'aquesta amb l'Estat, la incentivació de la seva activitat, la cogestió del poder i la participació del tercer sector son les claus de la nova legitimació del poder públic amb una ciutadania activa i responsable. Democratització que també s'estén en les relacions privades, es presta especial atenció a la democratització de la vida familiar (corresponsabilització de la parella, consens pares-fills, nous contractes parentals, ...)

Mixticitat econòmica i Welfare positiu

El model d'economia mixta que planteja la tercera via cal entendre'l clarament situat en una economia lliure de mercat; la seva aportació és la superació del debat públic-privat per una gestió desideologitzada de l'economia basada en garantir les regles de funcionament de la competència i la regulació democràtica dels mercats ("Competència fins on sigui possible, regulació fins on sigui necessària", Blair dixit). El seu model de societat civil responsable té el seu referent en la confiança en "un capitalisme socialment responsable" on els empresaris assumeixen les seves obligacions socials i mediambientals. Canvien les idees d'igualtat per les d'inclusió social, tot rebutjant les desigualtats que generaria una societat meritocràtica, però organitzant un benestar positiu des d'un Estat més incentivador que subsidiador.

La globalització cosmopolita

La globalització (igual que el mercat) passa de veure's com un perill a veure's com una realitat, per a aquests renovadors de la socialdemocràcia. Intueixen les possibilitats d'un món globalitzat que es configura en societats locals cosmopolites, heterogènies i multiculturals, que facilita l'accés a la informació i a noves oportunitats per a tothom, i cerquen paral·lelament a la globalització econòmica la necessitat de centralització política mitjançant institucions internacionals que configuren un avanç cap a un govern mundial. Parlen de democràcia localitzada, de justícia internacional i de globalització ecològica.

Algunes conclusions

El sorgiment d'una internacional del centre-esquerra, com diu en Tony Blair, que des d'un nou diàleg polític entre Europa i els EUA modernitzi l'espai d'idees socialdemòcrates sorgides de la segona postguerra mundial, és sense cap gènere de dubte una tasca urgent en la qual molts estem implicats des de fa uns anys. I no es pot dubtar que la tercera via ha aportat elements força interessants a aquesta tasca, però darrera el maquillatge i el màrqueting sembla que no hi ha res de nou. Quan la Comissió Europa XXI del PSC em va convidar a parlar de la tercera via acompanyat d'en Joan Fuster i d'en Isidre Molas, vaig afirmar que estàvem davant d'un nou redescobriment de la sopa d'all. I penso que és així, ens trobem en un intent d'oferir des de l'esquerra socialdemòcrata un programa polític atractiu per a la majoria social (per al centre sociològic) capaç de sumar al seu vot clàssic i fidel nous votants més moderats. Incorpora, això sí, als resistencialistes que defensen el benestar del virulent atac ultraliberal; un nou discurs radical i actiu, però el preu sembla massa elevat. La tercera via, com s'ha adonat l'esquerra més desperta d'arreu, la menys dogmàtica i més anti-autoritària, és el liberalisme polític, és l'esquerra llibertària o el socialisme liberal; i a casa nostra sembla més profitós recuperar el fil històric, trencat pel franquisme, dels pensadors federalistes, laics i progressistes que configuraven la nostra esquerra... i si alguna cosa ens manca, ja demanarem ajuda als italians. Podeu fer la prova del tres, agafeu les propostes del New Labour, del Partit Conservador i dels Liberals-demòcrates de Gran Bretanya: hi ha dos molt semblants, que no critiquen a Margaret Thatcher i que critiquen durament l'Estat de benestar, són els dos que amb un sistema electoral majoritari a cada elecció es reparteixen el pastís.