Núm. 15 Tercer trimestre 1999

Diccionario de Socioecología
Ramon Folch. Ed Planeta. Barcelona, 1999.
Segons l’autor la socioecologia és una branca de la sociologia que adopta la visió sistèmica i naturalista per a l’estudi dels fenòmens socials i econòmics. Tanmateix, aquest llibre no és un tractat de socioecologia sinó més aviat una col·lecció de conceptes lligats en aquesta ciència transdisciplinar.
Cada mot recull reflexions que van més enllà de l’academicisme que hom podria pensar pel títol del llibre. En aquest sentit no és pas un llibre per consultar termes poc explícits sinó més aviat una forma entretinguda de llegir tot saltant d’article.
El rerafons és la sostenibilitat i els paradigmes que hem de canviar perquè la nostra civilització renovi el pacte de convivència amb l’entorn a fi que s’adapti a la dinàmica de la biosfera. En aquest sentit potser cal remarcar dos comportaments claus: feminitzar la gestió del planeta i abolir el pensament religiós antropocèntric de l’home fet a la semblança de Déu.
Si us feu amb el llibre comenceu pel mot judeocristianisme i descobrireu que "és la doctrina basada en un déu tri i masculí (quan no ornitomorf) misogin i venjatiu que anima els humans a créixer i multiplicar-se, a apoderar-se de la biosfera i a deixar tots els valors realment importants per a una indemostrable vida eterna posterior". La resta és igual de contundent.(J.M.F)

Historia de los bosques
John Perlin. Gaia Proyecto 2050. Madrid, 1999.
Aquest hauria de ser un llibre de text obligat a l’escola perquè no és altra cosa que la història de la humanitat però explicada a partir de l’aprofitament dels boscos. Si us penseu que és un llibre d’ecologia us equivocareu. John Perlin és una rata de biblioteca. El llibre fa referència a 367 documents que ocupen 50 pàgines de lletra menuda. Curiosament, es llegeix gairebé com si fos una novel·la. Una novel·la plena d’informació i alhora apassionant perquè en realitat l’argument ja el sabem (la història de les civilitzacions) però des d’una altra òptica. Llegim de sobte les guerres entre grecs i macedonis, i més tard amb els romans, no tant com a batalles pel poder polític sinó per conquerir terrenys forestals per poder fabricar vaixells i edificar ciutats, i si a més això s’il·lustra amb un mapa detallat de l’àrea, llavors hom té una revelació. Tanmateix, si la història antiga pot ser apassionant des d’aquest punt de vista, a mesura que ens acostem al nostre segle descobrim com és que els Estats Units es van erigir en una potència econòmica durant el segle XIX. El text original ha estat traduït de forma impecable, i l’editor ha complementat el llibre amb dos apèndixs dedicats a la història dels boscos espanyols i a la situació actual dels boscos del món. Insistim, no ha estat escrit amb l’estil d’un assaig històric sinó d’una novel·la històrica. El patrocini de l’empresa paperera Stora Enso España permet que tingui un preu raonable. (J.M.F)

Nuestra especie
Marvin Harris. Alianza Editorial. Col·lecció Antropología. CS3003. Madrid, 1997.
Partint d’un passat obscur i més aviat vulgar, seguim l’avenç de la nostra espècie a través d’estrats geològics i ecosistemes. I a mesura que un Homo succeeix el seu predecessor, el cervell i el seu producte únic, la cultura (és a dir, les habilitats adquirides), esdevenen l’element decisiu en la lluita per sobreviure.
Però Marvin Harris no s’atura en aquesta consideració, sinó que amb un treball de documentació immens, que arrencant de la microbiologia, la neurologia, o la meteorologia arriba als estudis històrics, socials o polítics, reflexiona sobre qüestions tan dispars i actuals com: la influència de la força física dissimilar en l’aparició i manteniment de la preeminència masculina, la sexualitat com a element estrictament social amb una relació més aviat marginal amb la reproducció, o l’impacte que els canvis ecològics i tecnològics tenen en la transformació de les estructures polítiques i socials.
Marxista ignorant de la seva adscripció, demostra fins a l’avorriment que les condicions materials condicionen en darrera instància, l’organització social i cultural i que aquesta marca el tempus de l’evolució de les condicions materials, però no la direcció, que en les dues terres que coneixem ha tingut un objectiu convergent.
I és d’aquesta constatació d’on extreu la darrera conclusió, si bé en els darrers tres mil anys hem passat de 500.000 unitats polítiques a uns quants centenars, tots els canvis s’han produït utilitzant la guerra i la violència. Malgrat que l’objectiu final pugui ser una unitat política mundial, pot l’espècie humana i el medi que la manté plantejar-se mantenir la mateixa via per arribar-hi? (J.S.C)