Núm. 17 Primer trimestre 2000

Laïcitat i república.
Joan-Francesc Pont, catedràtic de Dret Financer i Tributari

La laïcitat és la dimensió espiritual de la ciutadania republicana, és a dir, és un component inescindible d'una societat organitzada sobre la vella i nova trilogia de la Revolució francesa i de la francmaçoneria, llibertat, igualtat i fraternitat.

La ciutadania és l'atribut representatiu de la dignitat de la persona en el marc de la convivència amb els altres éssers humans. És una de les manifestacions de la igualtat, ja que proscriu qualsevol discriminació per raó de gènere, llengua, raça i opcions culturals, religioses o sexuals. La ciutadania és una condició bàsica, inalienable, de l'ésser humà. El concepte directament oposat a ciutadania és esclavatge, però també són idees contràries la submissió, el vassallatge, l'estrangeria entesa com una forma d'exclusió, l'apartheid i qualsevol altra reducció d'unes persones a la vida en el ghetto.

La república és la societat organitzada al voltant de la idea de ciutadania, la república és el món dels ciutadans i l'únic règim polític respectuós de la igualtat radical entre ells. La república –com a règim polític, no necessàriament com a forma de l'Estat– necessita garantir aquesta igualtat destruint els reductes de marginació existents. Per aquest motiu, la república ha de ser en un moment o altre un xic jacobina, ha de forçar la realitat preexistent per tal de trencar les barreres d'accés a la ciutadania nascudes dels vells i dels nous poders, el clergat, els cacics locals o qualsevol altre font de monopoli cultural, com poden ser alguns ministeris o conselleries o certs grups multinacionals de mitjans de comunicació. Així s'entén, que en alguns moments històrics hagi calgut bastir la república sobre el fonament de la unitat lingüística, la centralització administrativa o la desamortització dels béns eclesiàstics. La història d'Espanya entre 1845 –data de les lleis de reforma i secularització de l'ensenyament– i 1936 –la tràgica eutanàsia de la nostra llibertat de consciència– és una història que necessita vitalment el desplegament de l'Estat centralista –amb les seves províncies, el seu funcionariat de carrera i els seus centres estatals d'ensenyament– per tal de sortir de la foscor de la misèria i de la brutícia, característiques –segons Francesc Ferrer i Guàrdia i Hermenegildo Giner de los Ríos, entre d’altres– de l'Espanya catòlica, farcida de conservadors i de carlins, d'un reaccionarisme difícilment superable.

A la fi del segle XX, la república pot, novament, com va fer-ho al projecte de Constitució Federal de 1873 o a la Constitució de 1931, donar un pas endavant i sobre la idea de la ciutadania republicana, bastir un sistema federal de convivència entre repúbliques autònomes. Però ara vull només destacar que l'únic iter històric possible per tal que hi hagi federació és la prèvia existència de república. La república dels ciutadans és un espai de i per a les llibertats. La religió o les religions han nascut de la ignorància de la tribu humana a l'hora d'enfrontar-se als fenòmens inexplicables com el foc, la productivitat de la terra, la pluja o la sequera i sobretot, la mort. Les religions han generat estructures de control dels seus adeptes que s'han imposat a les estructures civils, inexistents, primer, subordinades, desprès. La religió, per tant, i les jerarquies, constitueixen un dels primers obstacles i un dels més ferotges enemics de la república. La religió separa, margina i impedeix a una part dels ciutadans l'accés als valors de la república. Aquestes barreres poden ser l'ensenyament obligatori de certes opcions morals o de les supersticions pròpies de cada credo, la imposició de signes externs com el mocador islàmic o la creu a les escoles, però sobre tot, la contraposició religió –república prové del fet que la primera vol usurpar la capacitat de pensament lliure que correspon als ciutadans de la segona.

La laïcitat neix, per tant, també com una forma d'actuació jacobina: si tots els ciutadans han d'ésser iguals, ha de desaparèixer la diferenciació que els separa per religions. Històricament això requeria mesures com la desamortització, la destrucció de convents o l'expulsió dels jesuïtes. Avui, la laïcitat és encara una exigència que la religió no interfereixi la vida de la república i romangui, en conseqüència, en l'àmbit estricte de la privacitat. Cal, doncs, assolir la separació entre l'Església i l'Estat, denunciar el concordat amb la Santa Seu i signar un conveni amb l'Església catòlica de rang idèntic al de les altres religions, així com donar una solució al conflicte de l'ensenyament doctrinal a les escoles nascut d'un polèmic article de la Constitució.

Però la laïcitat és molt més que un concepte de la ciència política –d'altra banda, encara pobrament implantat a una bona part de llocs del món. La laïcitat, he dit al començament, és la dimensió espiritual de la ciutadania republicana. La laïcitat és la cultura de la llibertat i de la recerca constant de la veritat, d'una veritat escrita sense la terrible majúscula inicial de les religions. De la laïcitat neix l'humanisme radical que proclama el dret universal a la felicitat i que reclama de cada persona un esforç per assolir la virtut republicana anomenada poèticament fraternitat.