Núm. 17 Primer trimestre 2000

Carlo Rosselli, el socialisme liberal
Santi Castellà, degà de la Facultat de Ciències jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili

Per a molts, segurament sigui la primera vegada que es troben davant la figura de Carlo Rosselli. És un d'aquests homes que van aconseguir un protagonisme notable durant la seva curta vida i que ens van llegar un important conjunt d'idees i accions, que han influït en el que s'esdevé actualment, però, no obstant això, han estat oblidats (potser esborrats expressament) de la nostra història col·lectiva. Rosselli és un mal exemple per als joves en una època en què no està de moda atrevir-se a pensar, ni ser coherent amb allò que es creu, ni trencar els motlles establerts per les vaques sagrades del pensament, ni actuar eficaçment per transformar les coses,...

Rosselli va néixer quan s'acabava el segle XIX, a Roma, estudià Ciències Polítiques i Dret, i va viure l'experiència de la Primera Guerra Mundial en la qual el seu pare va combatre. De seguida entrà en contacte amb els cercles socialistes, entorn dels quals va elaborar el seu pensament principal, la doctrina que encertadament va denominar "Socialisme Liberal"; obra iniciada ja amb la seva tesi doctoral, i sobre la qual tornarem a parlar més endavant.

La seva activitat política en el Partit Socialista Unificat, dissolt per Mussolini el 1925, el porta a convertir-se en una de les veus més preclares contra el feixisme, des de les pàgines de la revista non moralle (No afluixar). Col·labora activament en la fuga a França del líder socialista Filippo Turati, per la qual cosa és arrestat el 1927 i després d'un període de presó, confinat a l'illa de Lipardí, on escriu gran part de la seva obra política, el 1929 realitza una rocambolesca fuga que el porta a París. A Itàlia el seu nom era un referent de la lluita per la llibertat especialment reivindicat des dels cercles universitaris i entre els més joves.

Exiliat a París inicia una lluita sense treva contra el feixisme, des del moviment "Giustizia è Libertà". Preveu una guerra civil a Europa que enfrontarà la llibertat contra el feixisme, per la qual cosa decideix implicar-se ferventment en la defensa de la Segona República Espanyola, llançant des dels micròfons de Ràdio Barcelona el crit "Avui a Espanya, demà a Itàlia". Aconsegueix formar una legió garibaldina que s'enfrontarà als feixistes italians en el front d'Osca aconseguint una important derrota que Mussolini tardarà en reconèixer i que mai no perdonarà.

De retorn a França, en la recerca de més suport per a la causa de la llibertat, el 6 de juny de 1937 és assassinat a Bagnoles de l'Orne en un atemptat encarregat per Mussolini a un grupuscle feixista "Cagoulards" (Encaputxats) finançat des d'Itàlia. Les seves idees, pròximes a les de Piero Gobetti, a les de Calogero, a les dels liberals socialistes, a les del Partit de l'Acció -creat posteriorment- on militarà Bobbio i tot l'antifeixisme no comunista italià, i a les dels demòcrates radicals Ugo La Malfa i Amendola, es concentren en l'obra de la seva vida: Socialisme Liberal.

En aquesta, realitza una forta crítica al marxisme i a les seves evolucions revisionistes a Europa i a Itàlia, basada en la concepció del marxisme com un sistema de determinisme històric fonamentat en la idea de necessitat i no en la de possibilitat per la qual cosa redueix les possibilitats de l'acció personal. El Liberalisme apareix, al contrari, com un mètode i no com un sistema. Rosselli aposta per un socialisme no marxista, encara més, per un socialisme liberal afirmant: "El socialisme, entès com a ideal de llibertat per a la majoria i no per a uns quants, no només no és incompatible amb el liberalisme, sinó que resulta teòricament la seva conclusió lògica, la seva continuació pràctica i històrica ". Com encertadament resumeix Norberto Bobbio: "el liberalisme és principalment un mètode, el socialisme és principalment un ideal. El nexe entre un i l'altre està en el fet que, per a Rosselli, aquest ideal només pot aconseguir-se amb aquell mètode", i afegeix en una altra banda: "Em sembla que caminaríem amb els peus una mica més a terra si, en lloc dels dos ismes, parléssim de llibertat i d'igualtat. (...) Si volem dir que el primer problema remet a la doctrina liberal i el segon, a la doctrina socialista, diguem-ho d'una vegada. Però jo em reconec millor, fins i tot emotivament, en el lema: Justícia i Llibertat".